El conseller de Cultura Lluís Puig va néixer a Terrassa el 1959. La primera imatge que té de la ciutat és de la riuada de 1962, que va deixar més de 700 morts i una destrucció immensa als carrers. També recorda el soroll constant dels telers, que en les cases particulars funcionaven fins i tot els caps de setmana. 

Als 14 anys, Puig es va apuntar a una colla sardanista i poc després als minyons escolta. La muntanya i la dansa van esdevenir per a ell una finestra oberta al món en un moment que sortir de casa, conèixer el conjunt del país i relacionar-se lliurement amb les noies no era gens fàcil. 

El pare treballava de comptable i la mare tenia cura dels quatre fills. L'avi patern va morir a la batalla de l’Ebre en un regiment dels requetès, i els anarquistes havien entrat disparant als pous del jardí de la casa familiar per si hi havien religiosos amagats. La mare venia d'una família republicana.

La dansa i la muntanya van posar color a la vida de Puig i el van connectar amb els ambients que van participar en les darreres mobilitzacions de l'antifranquisme. De les sardanes, Puig va passar a la dansa tradicional, i també a la dansa jazz i flamenca. Com que va començar a muntar coreografies i veia que sovint no s'entenia amb els intèrprets es va posar a estudiar música. 

Acabat el servei militar, va entrar a treballar de conductor de camions als bombers de Barcelona. La feina li donava temps per investigar el patrimoni de danses populars del país. Llavors el folklore es veia com la reminiscència d'un passat que es volia oblidar desesperadament. La gent s'avergonyia de les pròpies tradicions, i Puig recorda alcaldes del tardofranquisme organitzant desfilades de Walt Disney per les festes majors.

Lluis Puig conseller Cultura - Efe

Durant els anys 80, el conseller es va dedicar a produir espectacles de temàtica històrico-etnològica i va participar en la minirevolució que es va produir en el camp de la cultura tradicional. Això li va permetre conèixer i coordinar els petits nuclis que anaven renaixent i que actuaven de forma dispersa, des de colles castelleres a corals, passant per trabucaires, grups de balls de bastons, o portadors de gegants i dracs. 

El 1984, Puig va guanyar el premi nacional de dansa. El 1991 va entrar a treballar a la Generalitat com a tècnic al Departament de Cultura. Durant deu anys es va dedicar a promoure i a recuperar la cultura popular de base i va publicar alguns llibres sobre el tema, com si fos un Joan Amades de la nostra època.

Llavors, els efectes de la dictadura encara es notaven. Amb tants anys de carnavals prohibits i de menyspreu cínic de la sardana per part del franquisme, calia redescobrir el pòsit cultural del país i reactivar-ne la transmissió d'una generació a l’altra.

Santi Vila Lluis Puig - Efe

El 2001, quan va considerar que la recuperació de danses, cançons i memòria oral ja marxava sola, Puig va deixar l’Administració i va muntar una empresa de gestió cultural. L’empresa va tenir 12 treballadors en els millors moments i va col·laborar amb grups i artistes de tots els Països Catalans. El 2008 va ser nomenat director del Festival de Música Viva de Vic, càrrec que va deixar al cap de tres anys per tornar a entrar a l’Administració.

L’agenda de contactes i el coneixement del patrimoni nacional que Puig va anar adquirint van fer que Ferran Mascarell li oferís la Direcció General de Cultura Popular. Com a director general es va dedicar a treballar per refinar la qualitat del folklore i per convertir-lo en una eina d’integració i de modernització de la societat. Després de tants anys perdonant la vida a la cultura popular, la crisi de valors l’ha convertit en una eina política de primer ordre. 

A les colles castelleres no cal parlar de política de gènere, perquè ja es fa per ella mateixa. La multiculturalitat, quan es manifesta a través de tradicions centenàries, és més fàcil de gestionar i de convertir en el motor d’experiències constructives. El folklore és la matèria primera de la sofisticació, per això la retòrica espanyola ha fet sempre tot el que ha pogut per destruir-lo i Ciutadans té aquest vernís tan quinqui.

No és estrany que Puig hagi acabat de conseller de Cultura ara que el vell sistema de pedanteria s’ha esfondrat i cal revisar els problemes de base. Substitut de Santi Vila, que és l’encarnació de tot l'emfarfagament barroc que ha promogut la caiguda del Mur de Berlín, Puig és conegut per ser un home que treballa al peu del canó i que segueix de prop dels temes, evitant els intermediaris sempre que és possible. 

Planer, però sofisticat pel refinament que donen la cultura i la sensibilitat, és conegut pel seu coratge a l'hora d'impulsar canvis i de fer valdre el seu criteri per sobre d'apriorismes. El conseller té l'empenta dels homes que fan de la feina la passió de la seva vida i, per tant, necessiten poques parafernàlies per rendir i estar contents. 

Alguns periodistes hi han vist una simple caricatura de la Catalunya reprimida del porró i la botifarra amb seques. Jo no el conec, però si relaciono la seva vida amb les fotografies que en corren pels diaris, hi veig una persona empàtica i treballadora, amb una ombra de fogositat eròtica i de fredor maquiavèl·lica controlada a través de les satisfaccions que donen el poder i el goig estètic. Hi veig un home vital i genuí, vaja, amb cantonades més interessants del que voldrien els tòpics de la premsa constitucional. Em sembla que, lluny de ser un canari engabiat, és el primer conseller de cultura que s'estima realment el ram des de fa moltes legislatures.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat