Quan em van encarregar seguir la nit electoral d'ERC, em vaig fer la il·lusió de veure l'Oriol Junqueras i el Gabriel Rufián sense barba. Les barbes sempre m'han semblat un signe d'inseguretat i de feblesa. Són com les minifaldilles o com aquests sostenidors que es posen algunes noies per donar volum a la seva davantera. Les dones més sentimentals i més anàrquiques cauen com les mosques davant d'una barba espessa i viril, amb un tallat ben demagògic. Schopenhauer deia que quan veia un home amb barba li agafaven ganes d'avisar a la policia. Quan vaig començar a sortir a la tele vaig decidir afaitar-me, però les tietes i les noies em deien que amb barba estava molt més guapo. Em vaig posar tossut durant un temps, volia que els telespectadors em valoressin per la meva intel·ligència. Però la nòvia em va voler deixar i no vaig trigar gaire a rendir-me.

Les barbes serveixen per resistir, i són típiques de les societats decadents, de la gent que un bon dia es va empassar l'orgull i, per fer-se respectar, necessita fer una mica de comèdia. No m'estranya que, en aquestes eleccions tan pintoresques, els candidats ben afaitats siguin els que han calculat més malament les seves forces. Albert Rivera, Duran i Lleida i Francesc Homs hauran de rumiar si es deixen barba. Rivera, amb els diputats que té, patirà per tornar els quartos que s'ha gastat en la campanya, en forma de tràfic d'influències. Pedro Sánchez no ha ensorrat el seu partit com s'esperava, però a Madrid ha perdut davant de Pablo Iglesias, i Susana Díaz sempre podrà dir que la victòria a Andalusia és cosa seva. Si Sánchez es deixés una barba atractiva potser agafaria una aura de líder experimentat i llavors podria encapçalar la revolució que tants espanyols reclamen.

Villarroel i Podemos

En canvi, Junqueras i Rufián no estan en condicions d'afaitar-se la barba, tal com havien promès que farien si ERC guanyava a Catalunya. Jo tenia la il·lusió de veure com s'enfilaven a l'escenari amb un bol de sabó i un parell de ganivetes i, davant dels periodistes i les càmeres, només a quinze metres de les runes del Born, acabaven ensenyant-nos unes barres victorioses i lluents, d'Apol·lo clàssic. Una afaitada com aquesta, a tocar de l'empedrat que va viure l'última càrrega de la cavalleria catalana, hauria donat per una escena èpica. Junqueras i Rufián convertint les barbes de Rajoy en unes barbes talibanes. Al final, els resultats no han permès una demostració de força tan contundent i confiada. Antonio Villarroel em sembla que era de Podemos. Les barbetes d'Iglesias i Domènech han capitalitzat la pulsió catalana d'atacar l'Espanya nacional, encarnada en el PP, de la manera més fàcil i directa, amb el mitjà que queda més a mà.

Els resultats d'ERC no donen perquè Junqueras i Rufián s'arrisquin a afaitar-se però serveixen per recordar que, amb llistes separades, els republicans i Convergència han tret el millor resultat de la història en unes generals. També serveixen perquè Junqueras i Rufián puguin continuar convidant En Comú a sumar-se al procés d'independència. Els resultats impedeixen cap reforma de la Constitució, perquè el PP podria exercir de minoria de bloqueig. Però no impedeixen que Sánchez es deixi barba i organitzi un referèndum d'autodeterminació, amb la col·laboració d'Iglesias, Domènech, i els independentistes catalans. Ho he deixat caure a la taula on hi havia la direcció d'ERC seguint la nit electoral i, amb poc entusiasme, m'han respost que només pactaran un referèndum amb el PSOE a canvi del ministeri d'Hisenda de Montoro. Llavors ha aparegut l'exdirigent del grup El Matí, Joan Capdevila, i he pensat que la història dóna moltes voltes. Té gràcia que precisament ara que Duran i Lleida ha perdut el seu escó, Capdevila guanyi el seu. Vés per on, Capdevila s'ha deixat una mica de barba i Duran no. Jo crec que si el líder d'Unió es disfressa de hipster encara pot aconseguir algun ministerio.