Joaquim Forn és, juntament amb Oriol Junqueras, un els dos exconsellers condemnats pel procés que fa més temps que són a la presó i que hi són de manera interrompuda. Els van citar el 2 de novembre del 2017, per Tots Sants, i després de la seva declaració a l'Audiència Nacional, van entrar ja en presó preventiva. Forn havia marxat dos dies abans a Brussel·les amb Carles Puigdemont, però l'1 de novembre va decidir tornar per declarar. Sobre seu també pesava tot el cos dels Mossos d'Esquadra i el major Josep Lluís Trapero, que s'enfrontava, també, al delicte de rebel·lió i que avui encara està pendent de sentència.
Amb ell, al seu costat, però a l'altra banda dels barrots, hi ha Laura Masvidal. L'esposa de Quim Forn ha viscut el periple de les visites inicials a Soto del Real, els viatges a Estremera, la rutina a Lledoners... Es coneix la llei, n'ha après de tres anys de lluitar i vetllar pels recursos del seu marit i com a veu forta de l'ACDC, l'Associació Catalana pels Drets Civils, impulsada pels familiars dels presos polítics.
Un any després de la sentència, i tres després de l'empresonament, el seu testimoni colpeix. Les seves paraules cada cop són més dures i el seu dolor interior més fort.
Laura Masvidal en un dels actes electorals de les municipals de Barcelona 2019 / Sergi Alcàzar
Després de veure com totes les portes s'han anat tancant, en quin procés anímic esteu els familiars?
Que la repressió no va començar amb el judici i que amb la sentència tampoc va acabar res és una obvietat. Però sí que és cert que, a partir del clatellot de la sentència, s'obria el període de gestionar la condemna amb el que la llei general del règim penitenciari permetia. I, a partir d'aquí, assumíem el que hi havia, independentment de tota la pressió política que calia fer per un altre costat. Però com a mínim teníem aquesta llei i un calendari i això òbviament s'ha vist completament aturat. La Covid-19 ha acabat d'agreujar-ho tot i l'única cosa que veiem és una judicatura completament polititzada, més desbocada que mai, alineada amb posicions d'extrema dreta, intentant carregar-se fins i tot el règim de reinserció per tal d'afegir càstig al que ja era de per si la condemna.
No soluciona res, però són vies polítiques per solucionar un problema que és polític
El tercer grau està en suspens cautelarment pendent del Tribunal Suprem...
Si la justícia és igual per a tothom, és obvi que no és igual per a tothom. I la prova és que aquest tercer grau sí que el gaudeixen la Carme i la Dolors, perquè una jutgessa no l'ha suspès cautelarment. A ells, que teòricament estarien igual, els hi han suspès i, mentrestant, són mesos, i el fet de no gaudir-lo té conseqüències i té conseqüències en l'afectació familiar. És molt diferent que Jordi Turull hagués pogut acompanyar el seu pare en les hores finals o que els que tenen nens més petits, amb l'adaptació a l'escola, aquest any que és tan especial amb la Covid-19, que haguessin pogut fer aquest acompanyament als nanos. Doncs els homes que estan a Lledoners no ho han pogut fer. Independentment de la decisió del Tribunal Suprem, que podem intuir quina és, aquests mesos s'han quedat tancats a la presó.
Quim Forn sortint de l'Ajuntament de Barcelona abans de prometre el càrrec de regidor / Sergi Alcàzar
Com estan anímicament?
L'impacte de la presó té afectacions familiars, però la durada en el temps fa que et desvinculis de la feina, que no tinguis feina, que no tinguis ingressos... I el fet de tenir feina li generava poder dibuixar un futur, passar pàgina del que assumeix que ja no podrà fer, que són responsabilitats polítiques en primera línia, però li permetia dibuixar futur i això se li estronca perquè veu aquestes ganes de càstig i d'escarment amb els arguments de la Fiscalia, que els pretén reeducar a nivell ideològic. La veritat és que li ha costat. Entre altres coses, perquè el confinament a la presó...
Com han afectat les mesures Covid-19 als presos?
Els règims de flexibilització, que formen part de la gestió de les condemnes d'un règim modern, amb el tema de la Covid permetien més flexibilització per esponjar presons i en el seu cas ha estat tot el contrari. Ha vist com s'aplicava tot això a altres condemnats, però a ells no. S'ha passat 22 hores a la cel·la pràcticament tot el mes d'agost. Anímicament, per fort que siguis, qualsevol persona es desespera. Les gestions administratives a la presó cada dia són pitjors, tot li costa moltíssim, està pendent d'uns permisos que no acaben d'arribar. Els jutjats també van molt lents, per tant, els permisos dels quals podria gaudir perquè té un quart de la condemna complerta tampoc li han arribat, els té demanats des de l'agost... Tot és molt difícil... La roba confinada... Un desastre.
Que això és un tema polític, que el judici va ser un judici polític i que són presos polítics cada dia és més evident
Quines són les perspectives per sortir de la presó? Sobre la taula hi ha l'indult i la llei d'amnistia. Veieu alguna sortida amb aquestes vies?
Que això és un tema polític, que el judici va ser un judici polític i que són presos polítics cada dia és més evident. Que la foto que li queda a l'estat espanyol respecte a aquest tema a nivell internacional no li agrada, també és una evidència. I que la sentència, que genera més dubtes que certeses, i que ha posat en qüestió el dret a protesta, que és bàsic per protestar quan es vulnera tota la resta... tot això cada dia és més evident. I per això ara comencen a haver-hi veus dient que s'ha de reformar el delicte de sedició perquè veuen que amb el tinglado que han muntat ni el mateix govern s'hi sent còmode. Sobre la taula també hi ha l'indult, que a mi tot el rerefons, personalment, m'incomoda. Sembla que l'Estat es vulgui presentar com indolent i perdonarà, quan en realitat hauríem de parlar de qui perdonarà a qui. Dit això, si a nosaltres ens soluciona que s'acabi la presó injusta, que té tantes conseqüències a l'entorn familiar, doncs com a mínim, les conseqüències que poden ser irreparables no s'allargarien en el temps. No soluciona res, però són vies polítiques per solucionar un problema que és polític. Jo crec que l'indult no solucionarà res, que l'amnistia seria un dels passos per començar a posar les coses a un punt de km 0. Que se'n parli políticament cada dia més vol dir que el tema està candent i que no els tenen aparcats, que el tema és viu i hem de pensar que són vies per solucionar-ho o perquè s'acabi això.
Veig molt desbocat el Tribunal Suprem i els posicionaments de la Fiscalia. Jo crec que un govern progressista s'hauria de posar les mans al cap
Són vies molt llargues, però si políticament no hi ha un acord, queda el compliment de la pena...
Políticament veig que el govern del PSOE que havia de ser tan progressista no ha fet res de res. A efectes nostres, estem exactament igual. Amb aquesta certa connivència amb posicions emparades amb la Constitució legitimant el Rei. La mateixa Constitució té un règim penitenciari que els permetria la flexibilització i no se n'omplen la boca. Per tant, confiança en la política començo a tenir-ne molt poca, però és dramàtic, perquè al final és l'eina que tenim. He de pensar que, almenys, s'anirà aplicant el règim penitenciari que ens permetrà respirar una mica. Però el veig molt desbocat, el Tribunal Suprem, i els posicionaments de la Fiscalia. Jo crec que un govern progressista s'hauria de posar les mans al cap. Però és que ni a través de l'Advocacia de l'Estat ni la Fiscalia han mogut res, ni han tingut incidència. Veus un Tribunal Suprem que s’atreveix a amenaçar tècnics i funcionaris a través d’un whatsapp i aquí no passa res, doncs la confiança cada vegada és més minsa. Com a mínim s’ha d’anar flexibilitzant per poder respirar una mica.
La gent veu uns poders de l'estat caducs però que continuen remenant les cireres
El carrer ha perdut força?
Jo em pensava que la gent estava adormida. Cada cop em trobo més gent al carrer que em diu que això és insuportable. La gent no té confiança en la justícia, la gent veu uns poders de l'estat caducs però que continuen remenant les cireres i la gent ho veu com insuportable. Jo he de pensar que d'alguna manera aquest escarni i aquest càstig a nivell personal anirà baixant de pressió perquè incomoda molt, però no en tinc cap garantia. Les perspectives, ara mateix, jo les veig negres.
Us heu sentit utilitzats a nivell polític?
Des del primer dia els presos polítics han volgut jugar aquest paper de pres polític. Al final és un tema polític, són sempre, encara que la gent digui que no, en el debat polític i per més que es digui que no ho són, el tema és als parlaments, per tant, és obvi que és un cas polític. S'haurà de desencallar políticament i pel mig hi ha interessos i la gent se'ls posa a la boca quan toca i quan no toca. Hi hem jugat tots. Jo mentre es desencalli i serveixi per al que ha de servir... que utilitzin el que calgui. Estem cansats de la picabaralla i de la política de baix vol, però és el que hi ha.
Joaquim Forn declarant al Tribunal Suprem
Confieu que Europa desencalli la situació?
Jo he de tenir confiança en totes les portes que em queden per obrir. El mateix Estat no vol arribar a Europa amb una foto vergonyant. Jo penso que el tema de l’indult i l'assumpció de fets forma part d’anar netejant la imatge de cara a arribar a Europa. Soc molt conscient i cada dia veig que, com més dura és la repressió, el càstig, l'escarment, la justícia haurà d'estar de la nostra part, és obvi. En algun moment arribarà. Però ja ho veurem. Els estats són molt poderosos. Malgrat tot, els únics èxits que hem anat veient els hem vist a tribunals europeus. Per tant, hem de tenir una certa confiança que, més enllà de les fronteres de l'Estat, les coses es veuran com són.
Veient tot el que ha passat els darrers 3 anys, Quim Forn s'ha penedit de no quedar-se a Brussel·les com a exiliat?
N'hem parlat. Un dels patiments del Joaquim és no poder-se ocupar de la seva mare. En el cas de l’exili no se n’hauria pogut ocupar. I per tant, això no vol ni plantejar-s'ho. Va tornar perquè creia que aquests passos els havíem de fer, i quan jo li dic que el judici no va servir per a res, ell està convençut que el judici sí que va servir per evidenciar el que ja sabíem i que molta gent no veia: uns poders hereus d'uns temps que fan vergonya. Ell tenia molt clar que volia una defensa jugant amb les seves pròpies regles i codis. Qui ha evidenciat el judici polític ha estat el mateix Tribunal Suprem. No li agrada mirar enrere. Som on som, i sempre li agrada mirar endavant i treure'n lliçons positives. Això és el que veu ell. Jo sí que a vegades m'ho he plantejat, perquè aquí ara mateix estic molt incòmoda i no m'agrada gens viure aquí. Em sento fatal —se li trenca la veu—. Es fa insuportable aquest pes de la repressió.