Diuen que "la realitat sempre supera la ficció". Però des que els ciutadans viuen immersos en l'era de la Memecràcia, la imaginació s'ha apoderat de la primera. Ho explica la periodista Dèlia Rodríguez en aquest llibre, quan fa referència als anomenats memes. És a dir, aquelles imatges i fotografies trucades que circulen per Internet i que amb humor caricaturitzen polítics i situacions de la vida diària, esdevenint virals en poques hores. Els usuaris de les xarxes socials ja hi estan acostumats. Si bé, de vegades la democràcia i la realitat poden deixar moments igualment esperpèntics, al més pur estil de Valle-Inclán. Sobretot, quan es tracta de persuadir els ciutadans en l'obtenció de vots.

1. La marca

Per a l'aniversari del número dos de Podemos, els amics i companys de partit d'Íñigo l'haurien dut a fer un tomb amb un cotxe peculiar, que tenia els colors de la formació. L'anècdota, més enllà de divertida, ajuda a posicionar la marca. També a fer propaganda. [embed]https://twitter.com/Pablo_Iglesias_/status/676384058969071616[/embed]

2. La legislació

Maria Dolores de Cospedal, candidata a les llistes pel Partit Popular, va assegurar que calia convertir en llei la possibilitat que "governés la llista més votada". Assegurava que era un costum Constitucional, quan en realitat no és així. Les declaracions precognitzaven una victòria del PP per majoria simple –com va explicar fa uns dies El Nacional– i Cospedal podria estar preparant el terreny, en cas que la situació es produís. [embed]https://twitter.com/24h_tve/status/670942760216731648[/embed]

3. La 'gamificació'

L'ús dels videojocs cada cop és més freqüent en el camp de la comunicació política, com va publicar El Nacional en relació amb la campanya del PP. Sembla que algun ciutadà ha preparat un videojoc per a Podemos on, a mode de Street Fighter, el partit combat la vella política de PSOE i PP. [embed]https://twitter.com/ierrejon/status/677133054549368832[/embed] [embed]https://twitter.com/ierrejon/status/677514934528397312[/embed]

4. 'Retail' politics

El Retail politics és una pràctica on s’intenta que el polític s’acosti a la ciutadania per tal d’aconseguir per mitjans personals i de contacte directe, el seu suport. Petons a nens, visitar casals de gent gran, donar la mà pel carrer, etc. Són intents per mobilitzar els potencials votants des de la comunicació interpersonal i directa. Sembla ser una estratègia de Pedro Sánchez, a qui ja s'ha vist passejant-se pels carrers, interactuant amb els seus electors. [embed]https://twitter.com/sanchezcastejon/status/677457002730266624[/embed]

5. L'escenografia

Alguns assessors en comunicació reconeguts, com Luís Arroyo, posen èmfasi en l’escenografia política durant les campanyes –i fora d'elles–. És a dir, en la posada en escena de les iniciatives polítiques i el simbolisme en la construcció de la imatge. Conscient que la zona rural solia ser un feu de votants d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida no ha dubtat a rodejar-se d'aquests ambients, per tal d'empatitzar amb els seus electors i materialitzar les seves propostes sobre agricultura i ramaderia. [embed]https://twitter.com/unio_cat/status/673847318647558144[/embed]

6. La identificació

Quan un ciutadà observa que cert partit inclou persones del seu perfil, s'hi identifica. La tècnica és molt habitual als espots electorals: la gent que hi acostuma a aparèixer són reflex dels votants de la formació. El PP va aplicar aquesta estratègia amb el famós noi hipster, per captar els joves, alhora que va aixecar burles entre els cibernautes. [embed]https://twitter.com/marianorajoy/status/673851982696857601[/embed]

7. Humor

Diuen que "els tristos no guanyen eleccions". Precisament, Ciutadans aprofita qualsevol atac per tal de copar l'espectre mediàtic i donar-li la volta. L'últim cop va ser quan un candidat del PP, el secretari general a Galapagar, Ángel Camacho, va dir que Begoña Villacís, la regidora de C’s a l’Ajuntament de Madrid estava “fondona” i que “s’havia menjat una fàbrica de pastissos”, en al·lusió a la seva imatge. Amb el hashtag #YoTambiénEstoyFondona, els membres del partit van emprendre una ofensiva per tornar-li el cop amb humor, –com es va explicar a El Nacional–. [embed]https://twitter.com/Albert_Rivera/status/673858988556070912[/embed] [embed]https://twitter.com/lugaricano/status/673862394146328576[/embed]

8. El partit

Si el candidat no és el principal actiu, es recorre a potenciar les sigles partit. Tenint en compte que els sondejos i algunes anàlisis preveuen certa debacle per a Ferraz –on Sánchez tampoc és un actiu fort dels socialistes– el PSOE han optat per reivindicar el seu llegat als cartells. Tanmateix, s'obvia que van ser els propis socialistes els qui van donar suport al PP el 2011 per reformar la Constitució i limitar el sostre de dèficit –de manera que l'Estat no es pugui endeutar per damunt d'un llindar–. [embed]https://twitter.com/AAlvarezAlvarez/status/677263044095959040[/embed]

9. El menjar

La naturalitat de l'hora de menjar i la familiaritat de compartir un àpat també ha empès alguns polítics a deixar-se fotografiar en aquesta situació. Exemples en són Pablo Iglesias i Xavier Domènech. [embed]https://twitter.com/Pablo_Iglesias_/status/676734377322221568[/embed] [embed]https://twitter.com/Guillem_Andres/status/676694372495335428[/embed]

10. Els jocs de paraules

Les bones consignes romanen en la ment dels ciutadans durant un temps. Així, sembla que el PP ha reversionat el clàssic i burlesc ZP de José Luís Rodríguez Zapatero, anomenant Sánchez el nou ZetaPedro. [embed]https://twitter.com/Rafa_Hernando/status/677130972417032193[/embed]

11. La campanya negativa

Com explicava El Nacional fa uns dies, els de Rajoy han fet ús de l'anomenada campanya negativa. És a dir, basar la campanya pròpia en retreure les "vergonyes" de l'adversari i fer-li perdre credibilitat. El darrer cop va ser amb el programa del PSOE, que sembla conté algunes mesures ja aprovades pel PP. [embed]https://twitter.com/marianorajoy/status/676527439531646976[/embed]

12. Imaginació al poder

Quan no hi ha explicació, o no es vol donar a certes qüestions, es pot innovar en la resposta. Ho va fer Soraya Sáenz de Santamaría després de ser preguntada –gairebé per sorpresa– per què no assistia a Rajoy al debat de dilluns passat 7 de desembre. Ella va contestar que el PP és un "equip" i el president s'havia quedat treballant. Una acció similar va passar amb la justificació de per què Rajoy només volia fer un cara a cara amb Sánchez. La resposta dels populars va ser força complicada. https://twitter.com/PPopular/status/674865935078043648 Sembla que la democràcia sempre supera la memecràcia, i no cal emprar ni el photoshop, ni el paint, per trobar estampes peculiars entre les accions dels polítics. Potser, només caldria donar-los dues setmanes de campanya de tant en tant.