Aquesta nit, cara a cara entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez a TVE i a altres cadenes amb Albert Rivera i Pablo Iglesias, els seus rivals emergents, com a comentaristes de la jugada a La Sexta. I demà, nit electoral també inèdita a Catalunya: Francesc Homs, candidat de Democràcia i Llibertat (DiL) i mà dreta d'Artur Mas, s'enfrontarà a 8TV amb el fins fa molt poc aliat i company de viatge durant tres dècades a la desapareguda CiU, el líder i candidat d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida.

És la primera vegada que dos caps de llista, i en un marc de tanta transcendència com la que va representar la difícil ruptura entre CDC i Unió arran del procés sobiranista, mantenen un cara a cara televisiu. Mai a Catalunya no s'ha jugat amb aquest format. De fet, els debats multicolor ja habituals només van poder aparèixer amb la marxa de Jordi Pujol de la Generalitat, el 2003, amb un debat a sis entre els candidats de llavors. Aquest dijous, a TV3, el repetiran tots els cap de llista per Barcelona al Congrés per al 20D.

El cara a cara ha estat i continua sent un desconegut en la política catalana. No així en l'espanyola. En una pugna electoral que s'està deslliurant com mai a les pantalles de televisió i en tota mena de programes, Rajoy, que fins ara ha defugit qualsevol debat, temorós, potser, de cometre algun error que li costi car a les xarxes socials, ha acceptat un combat d'estil netament bipartidista amb el socialista Sánchez. L'emetran TVE, La Sexta, Antena3 i diverses cadenes autonòmiques. La novetat afegida és que els damnificats, Rivera i Iglesias, analitzaran el cara a cara a La Sexta una vegada finalitzi el duel entre els líders del PP i el PSOE.

Tot tan històric que un repàs d'alguns dels debats que han marcat un abans i un després en la política catalana, espanyola i mundial, es fa imprescindible.

Kennedy - Nixon (1960)

Era 1960. La televisió cotitzava a l'alça i els Estats Units havien de protagonitzar el primer cara a cara televisat de la història mundial. Setanta milions de nord-americans s'havien enganxat a les pantalles per presenciar un esdeveniment que, en paraules de l'entrevistador de la CBS Don Hewitt, "canviaria la història de la política nord-americana".

 

El llenguatge i els codis no tenien res a veure amb els d'un debat sense càmeres. El missatge perdia rellevància i, al seu lloc, la imatge es presentava com a clau de volta. Però què n'havia de saber Nixon? L'aleshores president dels EUA havia arribat als estudis de la cadena CBS amb cert aire de demacrat. Havia dormit poc, feia ulleres, i la seva cara blanca contrastava amb un depriment tratge gris que li donava un aire d'emmalaltit. Quan la cadena li va oferir de maquillar-lo, Nixon s'hi va negar en rotund.

Al seu costat, Kennedy, brillava. El candidat dels demòcrates havia passat els últims dies fent campanya a la costa californiana. El seu aspecte era fresc i de les seves paraules se'n desprenia una actitud confiada i triomfant. I davant hi tenia un Nixon rígid i inestable i innegablement incòmode (l'havien operat del genoll feia només dues setmanes). Sigui llegenda o sigui realitat, l'errada estètica li hauria fet perdre per la mínima els comicis i entregar la Casa Blanca als demòcrates.

Mitterrand - Giscard (1974)

Que dos francesos s'enfrontessin cara a cara davant de les càmeres el 1974, potser només s'expliqui per la consolidació d'aquesta tradició als EUA i a l'èxit de l'enfrontament entre Kennedy i Nixon. Però els francesos ho havien de fer a la seva manera. La sala, al contrari que les americanes, tenia un aspecte entre pompós i lúgubre, amb uns cronòmetres al més pur estil Estació de Saint-Lazare de París. El format no permetia preguntes i deixava que un moderador fes fluir l'intercanvi entre els candidats presidencials.

 

Trenta milions de francesos van seguir un debat que, almenys fins al final, apuntava a ser certament decebedor. Però, els gols al 90 també existeixen en política, i quan semblava que Mitterrand s'enduria els tres punts, Giscard d'Estaing va deixar anar una genialitat que, a dia d'avui, es considera una de les claus que van donar la victòria al conservador. Després que el socialista hagués enumerat tot un seguit de problemes socials, d'Estaing va creuar les mans i, amb to seriós i contundent, va dir: "Senyor Mitterrand, vostè no té el monopoli del cor".

 

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=Munf-V8Wqv8[/embed]

 

Sarkozy - Royal (2007)

Nicolas Sarkozy havia guanyat la primera volta i tots els sondejos li donaven entre 4 i 6 punts d'avantatge sobre la seva rival, la socialista Ségolène Royal. El debat havia transcorregut amb total normalitat argumental fins al final, quan el to s'havia elevat per una acusació de Royal a Sarkozy de "jugar" electoralment amb la discapacitat. El conservador la mirava amb extrema tranquil·litat, tot gratant-se la barbeta: "Vostè s'enfada amb molta facilitat", afirmava, com si digués la obvietat més gran del món. "Per ser presidenta de la República cal mantenir la calma", concloïa. Amb tan sols dues frases Sarkozy havia aconseguit fer calar el relat d'una dona histèrica incapaç de portar endavant la República francesa.

 

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=-jULisPCscA[/embed]

 

González - Aznar (1993)

Era un 24 de maig de 1993. Espanya vivia el seu primer cara a cara de la història. L'aleshores president del Govern espanyol, Felipe González, àmpliament reconegut per les seves dots oratòries, s’enfrontava al primerenc José María Aznar. González s’havia presentat als estudis d’Antena 3 amb un ben tallat tratge blau i camisa blanca –sempre en ment la lliçó de la importància de la imatge del Kennedy-Nixon– però sense haver-se preparat ni una coma.

 

José María Maravall, responsable de campanya del PSOE, confessava anys després que González “no s’ho havia preparat en absolut, hi anava amb la idea que era una cosa similar a un míting o una roda de premsa”. I Aznar, com si d’un combat de boxa es tractés, el va noquejar, davant de l’estupefacció del moderador Manuel Campo Vidal. Feia temps que l’equip popular preparava a consciència la intervenció del novíssim i desconegut candidat. I aquest, servint-se de la confiança de González va atacar amb tal xifra de dades econòmiques i de corrupció que va fer suar la cansalada al socialista. Sí, González va tornar a guanyar les espanyoles aquell 1993. Però tres anys més tard, les va perdre.

 

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=5t3TGQYOAxI[/embed]

 

Margallo - Junqueras (2015)

Quan el ministre d'Exteriors del Govern espanyol va acceptar enfrontar-se cara a cara amb el seu amic, però també número 5 de JxSí, Oriol Junqueras a 8TV, Josep Cuní no s'ho podia creure. El debat era tan inèdit, i podia donar a entendre tants missatges, que durant la setmana prèvia no quedava clar si cauria de la graella.

 

La direcció del PP mirava incrèdula com el seu tossut ministre s'havia reptat en duel amb un dels representants més forts de l'independentisme. I Junqueras ho va saber aprofitar només començar: "El fet que hi hagi aquest debat és un èxit: poder debatre amb el ministre d'un Estat reconegut és una demostració que aquestes són unes eleccions especials", va deixar anar.

La por a una derrota contundent, amb totes les conseqüències, per part d'un dels dos hi era a tots els bàndols. Gairebé 900.000 persones estaven pendents de la lluita entre aquests pesos pesants de la política. Margallo i Junqueras n'eren tan conscients, que la preparació va ser màxima, i el nivell intel·lectual que van demostrar, admirable. Encara avui no hi ha cap analista polític que gosi dir que aquest enfrontament no acabés en taules.

 

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=qRKycdQ2gDU[/embed]

 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat