Fa gràcia observar en les portades d’avui el braceig esforçat dels diaris per fer passar amb titulars ben virils, ben altisonants, les argumentacions de la defensa com un “al·legat polític” o “de línia dura”. Gramsci pensava que tutto è politica i Maurras, a l'altra banda, parlava de la politique d'abord. Però les defenses parlaven de la vulneració de drets fonamentals, que es poden distingir fàcilment de "la política". Potser els que s'ho miren amb les ulleres de la política són els mateixos diaris, que amb el seu mal volen conèixer el dels altres.
Faria gràcia si no fos tan penosa la lectura de les cròniques d’on s’originen —amb aquesta excepció (llàstima el titular) i aquesta altra—, que expliquen ben poc del que van dir en concret els advocats dels encausats —les seves raons, el seu fil conductor, la seva estratègia—, tot perdut en un aiguabarreig d’apunts superficials i d’interpretacions, escrites en un estil a mig camí entre la retòrica aspra d’un atestat duaner i la xerrameca castissa del traginer. D’unes cròniques tan mandroses no en pot sortir cap portada a l’alçada del moment.
La gran majoria d’informacions de la vista fa l’efecte d’un enfilall d’impressions planes, que presenta als lletrats dels acusats consumint el primer dia del judici al procés en frases buides i gastades de míting abrandat, o en comentaris fanàtics i parcials de tribunerus en un partit de quarta regional. Així sonen els titulars de gairebé totes les portades.
Mentre els corresponsals recorden que el fons de la cosa és la pitjor crisi constitucional de la democràcia espanyola, la mirada torta de molts cronistes locals es fixa, per esmentar dos casos, en si Junqueras saluda o no a Torra o que Andreu Van Den Eynde bevia “d’una cantimplora [era un termo, sic] [tot] evitant l'aigua posada pel Tribunal, un moment que va evocar el Brasil-Argentina del 90, quan els argentins van oferir aigua als seus rivals, drogant-los”. Així s’escriu, hihíhahà, d’un judici a nou consellers, la presidenta del Parlament i els Jordis, als que es demanen més de 200 anys de presó. Aquelles burles sonen a desesperació o revenja, a desídia o frivolitat —o a alguna emoció visceral, entremig de totes aquestes que és difícil de descriure.
Periodisme d'Estat
Van Den Eynde va citar ahir més de vint sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, com volent recordar als set jutges del Suprem quina serà la cinta mètrica amb què els seus col·legues europeus mesuraran el procediment i la sentència —però d’això un cronista es queixa perquè “no es va resistir a posar els seus coneixements a l’aparador”. Per sort no diu que pretenia intimidar al tribunal. Jordi Pina va fer un inventari minuciós i extens dels fets que, al seu parer, han restringit els drets i llibertats dels seus clients. Etcètera. De tota aquesta substància, poc: “al·legat polític” i “línia dura”. Quina pena.
La impressió que queda, segurament errada, és que els mesos del judici serviran als diaris per a salvar la cara del periodisme d’Estat i mantenir les mistificacions fabricades l’últim any i mig amb la seva col·laboració, tot presentant l’independentisme com una rebel·lió violenta contra els drets i llibertats que nos hemos dado, etcètera. Tot en sincronia amb el relat que ha passat del govern espanyol i les forces de seguretat als fiscals, dels fiscals als instructors i dels instructors a la Sala Segona. Molts diaris i periodistes, avui, actuen com el magistrat Pablo Llarena, que s’inclou com a víctima en diverses interlocutòries que ha signat en el decurs de la instrucció. Queda una esperança: és difícil que tot plegat empitjori.
Foto: La Ley triunfando sobre el mal (1920), fresc de Marceliano Santa María Sedano al sostre de la sala del Tribunal Suprem on es celebra el judici del procés.