El judici que l'ha acabat condemnant a 12 anys de presó ha durat més que el temps que Jordi Turull va exercir de conseller de la Presidència -3 mesos i mig-, el càrrec que l'ha sentenciat. Paït el veredicte i ordenades les reflexions que l'han amartellat durant els dos anys de reclusió, Turull s'ha afegit a la decisió de molts dels seus companys presos, la de compartir en un llibre la seva versió dels fets. Un viatge que va de la clandestinitat de l'1-O a l'escenari postsentència.

A Persistim. Cartografia de l'1-O: el relat d'un pres polític -que ha coescrit la periodista Gemma Aguilera i ha editat Columna-, l'exconseller hi aplega les lliçons apreses durant els darrers dos anys de procés, relata encerts i errors del passat, per acabar enfocant el futur amb una recepta clara i contundent: tornar a la lleialtat que va fer possible el referèndum i aparcar "egos, politiqueria, càlculs electorals, sectarisme partidista, desitjos de biografies personals i desconfiances", perquè "els posturejos es paguen cars". 

La xarxa clandestina i les pizzes de l'1-O

El punt de partida és el 6 de setembre de 2017, el famós ple on es van aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat. Justament el dia de l'aniversari de Turull, a qui feia tan sols dos mesos que Puigdemont havia nomenat conseller de la Presidència, en substitució de Neus Munté -que tenia dubtes sobre els pròxims passos a emprendre. "Ara sí que va de debò i que això no és cap broma", és el pensament que va travessar Turull un cop validades les dues lleis al Parlament, en una sessió carregada d'agitació i on, tal com reconeix, l'oposició "va guanyar mediàticament". 

A partir d'aquell moment s'accelera el camí cap a l'1-O a través d'una xarxa "clandestina" en la qual "la clau és que cadascú només sàpiga allò que li afecta directament i deixar els mòbils fora de les reunions". Turull només hi posa una condició: "Demano que no em feu fer el ridícul ni enganyem la gent". El llibre retrocedeix a la intensitat d'aquells dies i revela secrets com el nom en clau que utilitzaven per referir-se a les urnes i el material electoral quan es comunicaven entre ells per fer el seguiment de l'operació. "Les urnes eren les pizzes" i a les paperetes en deien "invitacions de casament". 

"Els dies que separen el 20-S de l'1-O són uns dels de més activitat i felicitat política de la meva vida, pel grau d'unitat, complicitat, confiança i lleialtat que vam viure", confessa Turull, que comparteix tota mena de detalls amb el lector: com esquiven el control de la Guàrdia Civil, el dispositiu de control muntat al Palau de la Generalitat la nit abans de l'1-O, el neguit sorgit amb les primeres càrregues policials, com algú arriba a "plantejar de parar el referèndum", l'eufòria en comunicar els resultats. I els dubtes sobre com gestionar-los un cop sentits els discursos de Rajoy i el Rei i els primers empresonaments, dels Jordis, dues setmanes després. 

Els "silencis sonors" i les desconfiances

A finals d'octubre la unitat que va conduir a l'1-O ha desaparegut. Turull explica com el límit que no estan disposats a traspassar és que l'Estat faci servir la violència física contra les persones per aturar les conseqüències del referèndum. Els dubtes creixen i Puigdemont els avisa que es planteja anar a eleccions. És precisament Turull qui li dona la idea de "deixar pas" i que sigui Junqueras qui assumeixi la presidència, una proposta que li acaben traslladant al vicepresident i líder d'ERC, però que ell declina. 

L'exconseller relata com el "treu de polleguera" el fet que hi hagi "un discurs de portes enfora i un de portes endins", en clara al·lusió als republicans, de qui també critica alguns "silencis sonors" que van deixar "el president sol davant d'una decisió transcendent". Així mateix, carrega contra "els filtradors compulsius" que no fan res més que posar bastons a les rodes. 

Exili o presó

La mateixa tarda que es declara la independència als membres del Govern els aconsellen que no dormin a casa i se citen l'endemà a l'estació de tren de Perpinyà. En arribar a casa per acomiadar-se de la seva dona i les dues filles, Turull es trenca. "Em sap greu, el que ens espera i us espera a partir d'ara és per culpa meva". El cap de setmana el passen recorrent diversos punts de Catalunya, amagats i planejant els passos següents. Ja saben que la fiscalia s'ha querellat contar ells. S'obren dos camins: exili o assumir el risc d'anar a la presó. Ell argumenta per què tria el segon. 

Quan falten cinc minuts per les cinc de la tarda del dia 2 de novembre la jutgessa Lamela decreta presó. "Quan et tanquen sol al calabós et cau tot a sobre". Amb tot, l'únic remei per sobreviure a la presó és adaptar-s'hi. Al llibre, Turull comparteix experiències i consells, com ara "pensar en curt", en els propers dies, mai en el futur llunyà, per no enfonsar-se. 

El 12 de febrer arriba el judici. Llicenciat en Dret, Turull se'l prepara a consciència intentant "trobar el to, que no sigui massa d'emprenyat, no tenir to de suficiència, ni frívol". El moment del seu interrogatori per part del fiscal passarà a la història per la famosa pregunta: "Vostè és soci d'Òmnium?". I la resposta: "Soc soci d'Òmnium, de la Fundació Catalana de l'Esplai, d'Intermón Oxfam, de Càritas i del Racc". Irònic, Turull afirma en recordar el moment: "Ho passes pitjor amb una entrevista de Terribas, Basté, Heredia o Bassas, que van més informats". 

"Ni un bocí de penediment"

El dia abans que els comuniquin la sentència Turull truca als seus pares i els diu que quan sentin la xifra divideixin per quatre i li restin 20 mesos per saber quan podrà començar a sortir. Sobre el veredicte, és contundent, "el judici no ha servit de res. És insultant. Té rigor zero, és una sentència que es defensa més que no acusa". 

Tot i la condemna, deixa clar que no sent "ni un bocí de penediment" i adverteix: "Que ningú s'equivoqui, aquesta sentència no decapita l'independentisme". Per això, crida a "persistir", però ho fa convidant a la reflexió i apuntant un seguit de consells bàsics per encarar la nova etapa "sent conscients de les fortaleses, les debilitats i les misèries del moviment". 

En aquest sentit avisa que "l'heroi de la independència no serà una persona o un partit, sinó el poble", que "per fer possible l'acord un ha de baixar un graó de les seves pretensions i l'altre n'ha de pujar un". I crida a "refer la confiança, perdonar-se i guardar els retrets a la tauleta de nit", a "abstreure's dels profetes del desànim i el derrotisme" per "concentrar-se en la recerca de solucions i no a recrear-se en els problemes. Perquè "la roba bruta", diu, "es renta a casa".