La màxima aspiració d’un independentista és la independència. En canvi, la màxima aspiració d’un espanyolista és eliminar els catalans del mapa. La desproporció entre les dues idees és brutal i, per aquest motiu, no es poden comparar els independentistes amb els espanyolistes. L’espanyolisme no només pretén la unitat d’Espanya, al que aspira, sobretot, és a la destrucció del fet viu de Catalunya, a la desaparició absoluta, en primer lloc, de l’independentisme, però a la llarga, de la personalitat nacional catalana, a la desaparició dels catalans com a subjecte polític, de tots els catalans —votin el que votin— i que només quedin els colons espanyols ja instal·lats a Catalunya. Espanya exigeix la uniformitat i la submissió sense mitges tintes. Cap independentista no ambiciona, per exemple, catalanitzar Madrid, ni imposar-li la llengua i la cultura catalanes, ni exportar a les terres castellanoparlants el tipus de vida de la societat catalana, ni de grat ni per força. En contrast, la gran ambició de l’espanyolisme és la homogeneïtat absoluta de l’Estat espanyol —‘harmonització’ en deien als anys vuitanta—, ara ja costi el que costi, volen aconseguir destruir la minoria nacional catalana, avui amb repressió, d’altres vegades, amb bones paraules, però sempre amb la mateixa intenció manifesta. Perquè l’existència d’Espanya no posa en qüestió el projecte nacional català i, en canvi, el projecte nacional espanyol està construït sobre la desaparició de Catalunya.

Aquesta sentència venjativa contra els presos polítics demostra el contundent fracàs d’una justícia somnàmbula que s’ha deixat instrumentalitzar per fer política, que s’ha deixat manipular per exercir la repressió i la destrucció de l’enemic polític. Aquesta sentència no és el fracàs de la política sinó el fracàs absolut de la justícia. De fet, és l’apoteosi de la política colonial espanyola. Apoteosi de la política entesa com a agressió, de la política fulminant que practiquen Donald Trump o Recep Erdoğan, entre molts d’altres salvadors de la pàtria. Avui, només ens faltava sentir la felicitació al Tribunal Suprem del president del Govern, Pedro Sánchez, dient que els jutges havien fet la seva feina de manera admirable. Tota la representació teatral del judici, totes les estratègies de submissió i de possibilisme, tots els intents de clemència i de mercadeig dels ingenus advocats de la defensa no han servit de res, com ja havíem advertit alguns comentaristes. Al judici mai hi ha haver cap possibilitat tangible d’obtenir l’absolució perquè la sentència punitiva i exemplar ja estava escrita abans de començar. Perquè el judici va ser una farsa. Que la severíssima condemna sigui per sedició i no per rebel·lió és un detall tècnic que només interessa els juristes, que no canvia substancialment la realitat d’unes penes que són una revenja i un escarment.

Els membres del Govern Puigdemont, la presidenta Forcadell i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van escoltar-se massa, temeràriament, els aprenents de bruixot, tots aquests experts juristes que els van assegurar que, amb la llei a la mà, no estaven fent res d’il·legal. Assenyalo amb el dit Carles Viver i Pi-Sunyer i tota la col·lecció de savis jurisperits, tots els espavilats de la toga que han creure’s que això podia ser una disquisició legal i no una lluita política. Assenyalo amb el dit tots aquests intel·lectuals d’escriptori, tots aquests jurisconsults que tenen una percepció tan borrosa de la vida real. I retrec als presoners polítics de no haver entès prou amb què s’estaven enfrontant, de no haver volgut assumir clarament que les lleis de la política fa molt de temps que estan inventades. Que l’Estat espanyol està disposat a qualsevol cosa per destruir l’independentisme. I que tot el Govern de la Generalitat, fent pinya, havia d’haver marxat a l’exili, deixant de banda les rivalitats entre partits, com van fer assenyadament, Carles Puigdemont i Marta Rovira. La independència no s’aconseguirà amb bones paraules ni fent cas de ningú que digui que té una fórmula màgica.