No sé quin temps feia a Berlín. Però el cert es que, ahir, el matí es presentava més aviat fred a Barcelona, una hora abans de l’arribada dels primers diputats al Parlament que representa tots els ciutadans de Catalunya. Tant els  independentistes com els espanyolistes i també els indiferents, enfrontats com mai no s’havia vist fins ara. Vist no s’havia vist, no, però que alguns dels uns consideraven els altres uns centralistes o espanyols de merda passa des de sempre, ja us ho juro jo. I, simètricament, que alguns dels altres consideraven els uns com a sobiranistes o separates de merda, també passa des de sempre, com a mínim, des del restabliment del Parlament l’any 1980. El que succeïa fins ara és que no es deia obertament, s’amagava en favor de l’aleshores nova concòrdia democràtica i de la bona educació, però el fet és que els inacabables años de paz del franquisme van ser, a més a més de moltes altres coses terribles, un règim d’hipocresia generalitzada en què les persones havien après que valien més pel que callaven que pel que deien. El mal de Catalunya no volia soroll. I el de la unitat d’Espanya, tampoc. Tothom se sentia en fals. I vet aquí que aquesta d’ahir, la de l’any 18, és de les primeres fornades de parlamentaris que tenen alguns partidaris del parlar clar i de les actituds expeditives i contundents. N’hi ha que es burlen dels presos polítics, dels exiliats i qualifiquen de colpistes, terroristes, els adversaris, a cara de gos. I a l’altra banda també n’hi ha que consideren els rivals com a botxins, còmplices de la repressió i colons. Els insults circulen en les dues direccions. El que no volen ni els uns ni els altres és que sigui dit i per aquest motiu tothom s’escandalitza molt dels excessos verbals i de les actituds hostils dels que se signifiquen com a enemics. En això el Parlament és un fidel reflex de la confrontació verbal, de l’aventura acústica, que ara viu la societat catalana. El cert és que els fets de setembre i octubre de l’any passat ningú no els ha oblidat.

Dèiem que feia fresqueta ahir al Parc de la Ciutadella i quan va arribar el candidat a la presidència, Quim Torra, educat i tímid, galta-roig, devia venir calent. A por él. Dos dies abans havia rebut invectives molt agressives per part dels grups de l’oposició espanyolista i de Catalunya en Comú-Podem, espanyolista però sector federal. Tant pel que havia dit el candidat com pel que no havia dit, garrotada. Fins i tot per una qüestió tan vital com les creus de Sant Jordi. Per enfonsar encara més el clau del garrot, la premsa de Madrid saludava el previsible nou president Torra amb tota mena d’epítets galdosos: “puteta catalana de Carles Puigdemont”, “psicòpata”, “imbècil”, “racista”, “xenòfob” i en aquest to, fent amics. Al costat, naturalment, de tota mena d’amenaces més o menys dissimulades i irritades, de persones que consideren que la democràcia només val la pena si l’independentisme perd sempre les eleccions. De persones que comptaven amb el vot negatiu de la CUP per tenir la satisfacció de desgastar la legitimitat de Carles Puigdemont, almenys fins a unes noves eleccions. Una Espanya molt seductora, la veritat.

Amb el que no comptava, ho he d’admetre aquí, és que el linxament mediàtic espanyolista comptés ahir amb l’espontani Francesc-Marc Álvaro. A través d’una dura intervenció radiofònica i d’un parell d’articles en un diari, el conegut periodista assenyalava Quim Torra amb el dit, com un intrús inesperat, com un erudit extraviat en el món viril de la política professional que podria ser que no acabés de comprendre gaire bé. I amb vocació de servei, ben pedagògic, vet aquí que precisament ahir que es votava el candidat de Junts per Catalunya, Álvaro ens advertia de la temeritat de fer-lo president de la Generalitat. Un intel·lectual, on s’és vist que es pogués escollir una persona així, quan en realitat, més que un home de Carles Puigdemont, del que es tracta és d’un macianista. Atenció que se’ns ha colat un vindicador, un estudiós de la figura del president Francesc Macià, prova irrefutable, segons el gran periodista, d’excentricitat, d’independentisme sentimental, romàntic, essencialista. La informació que aporta Álvaro és exacta i oportuna. Llàstima, però, que la profunda admiració que sent Quim Torra per Francesc Macià no vulgui dir res de tot això. De fet, el desautoritza. Potser és que confon el primer president de la Generalitat restaurada el 1931 amb el poeta Ventura Gassol, el simpàtic autor de Les tombes flamejants. Només des del desconeixement de què i de qui va ser Francesc Macià, només des de la improvisació i des de la urgència del periodisme precipitat es pot sostenir que un macianista és un individu que es pot considerar sinònim d’ingenu i de somiatruites. Sense anar més lluny, recordo haver vist penjat al despatx oficial del president Jordi Pujol un retrat de Macià en un lloc preferent, al costat del d’Enric Prat de la Riba. I és que el tinent coronel d’enginyers Macià fou durant tota la seva vida un pragmàtic, un personatge format en el rigor del positivisme tècnic i en la intrepidesa i la disciplina de l’àmbit castrense. Posseí una personalitat realista i intel·ligent que va saber aglutinar i conciliar les diferents famílies polítiques que confluirien en el projecte guanyador d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va aconseguir transformar en victòria mediàtica, a través del seu judici a París, el desastre de Prats de Molló. Fou un animal polític de primera categoria que, sense tenir cap temptació marxista, no va dubtar en viatjar a la Unió Soviètica per reclamar ajut per a la independència de Catalunya en un determinat moment. És ben legítim que algú contraposi l’aventurisme independentista d’avui amb els vells valors de la vella Convergència Democràtica de Catalunya. Però, per això, no cal elaborar caricatures innecessàries de Quim Torra, al seu torn, un antic executiu d’una important empresa multinacional que no s’ha caracteritzat mai, precisament, per aixoplugar venedors de fum ni il·luminats ni amateurs. Es pot discrepar de la majoria de la societat catalana que acull amb entusiasme, a les urnes, la il·lusió republicana, l’oportunitat de regeneració i de dignificació del poble català que representen Carles Puigdemont i Quim Torra, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Però l’escepticisme i la desconfiança respecte al projecte separatista no ha de voler dir, necessàriament, quedar atrapat en la malenconia i en resignar-se a la caducada política autonomista del peix al cove.

Ahir feia fresca al jardinet que hi ha davant del Parlament de Catalunya. Quan, hores més tard, amb la calor, es va acabar la votació i Quim Torra va sortir ja com a president electe de la Generalitat de Catalunya, vuit mossos i mosses de l’esquadra li van presentar armes com a primera autoritat del país. Es va desconcertar de cop i volta i va intentar fer una mitja volta marcial que no va acabar de sortir gaire aconseguida. Torra té encara moltes coses per millorar i més sorprès del seu nomenament n’està ell que no pas la ciutadania. No és un militar, tampoc no és un polític professional. De moment és una esperança.