Jordi Pujol es va equivocar quan el 25 de juliol del 2014 va deixar anar la bomba informativa en forma de confessió que ell i la seva família havien tingut durant anys diners amagats irregularment a Andorra. Es pensava que, assumint directament tota la culpa d’aquella anomalia fiscal, aturaria el cop i la dona i els set fills quedarien al marge de la contingència i serien exonerats de qualsevol responsabilitat penal. Per això va voler especificar d’entrada que l’origen d’aquells diners havia estat lícit, una deixa que el seu pare, l’avi Florenci, havia llegat a la família, però sense aclarir si els havia guanyat amb el contraban de divises o si procedien de l’estraperlo. O es va deixar malaconsellar o el van enredar, perquè el que és clar és que ningú no s’ha escapat de la persecució judicial de què encara ara, un cop començat el judici, són objecte ell i els fills (la dona, Marta Ferrusola, va morir el juliol del 2024).

El 126è president de la Generalitat no va pecar per acció, però sí per omissió, per no controlar la resta de membres de la família i deixar-los que, a l’ombra del càrrec institucional que va ocupar durant vint-i-tres anys, fessin i desfessin amb pràctiques en alguns casos poc honorables i multipliquessin de manera exponencial la quantitat inicial de la donació del pare. El conflicte va esclatar, això no obstant, perquè Jordi Pujol va ser víctima d’una operació de les clavegueres de l’Estat espanyol per mirar de desacreditar-lo i, desprestigiant-lo a ell, intentar desactivar el moviment independentista que es preparava per dur a terme la consulta del 9-N, que, malgrat tots els impediments, va tenir lloc i va ser un èxit. Però la burla que va representar per a Espanya el fet que Catalunya se sortís amb la seva, encara que tingués un valor merament simbòlic i no jurídic, va exacerbar els ànims d’aquells malaltissos poders ocults que, per reparar l’ultratge sofert, s’ha demostrat que són capaços de fer el que calgui.

El muntatge ha estat sempre descarat, però a Espanya tant li fa si del que es tracta és de tenir Catalunya emmanillada i sotmesa

L’anomenada “policia patriòtica” del govern espanyol, llavors del PP presidit per Mariano Rajoy, i directament controlada pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, es va activar arran de la multitudinària manifestació independentista de la Diada Nacional del 2012 a Barcelona amb l’únic objectiu de fer caure els dirigents polítics que s’hi havien posat al capdavant, que van ser els de CiU i els d’ERC. Per provar d’aconseguir-ho, s’hi va valer tot: es van inventar mentides, es van falsificar documents, es van filtrar informacions falses, es van subornar persones, es van malbaratar recursos públics, es va, fins i tot, fer caure un banc. I a partir de la judicialització del procés independentista, primer, amb motiu de la consulta del 9-N del 2014 i, després, del referèndum del Primer d’Octubre del 2017, la justícia espanyola no va tenir escrúpols a prevaricar tantes vegades com fes falta, i encara ara ho fa. El muntatge ha estat sempre descarat, però a Espanya tant li fa si del que es tracta és de tenir Catalunya emmanillada i sotmesa.

El problema és que, malgrat totes les males jugades del poder espanyol, Jordi Pujol i la família tenien un capital allà on no tocava. Si no l’hi haguessin tingut, tot i les moltes mentides que haurien fabricat i les moltes voltes que hi haguessin donat, no els haurien pogut encausar. També és veritat que, si no es digués Jordi Pujol i no fos català, no li hauria passat res, com s’ha vist amb altres autors confessos de delicte fiscal anomenats, per exemple, Juan Carlos de Borbón o Alberto González Amador —la parella d’Isabel Díaz Ayuso—, amb els quals la justícia espanyola ara com ara no ha passat comptes. El cas és que el 126è president de la Generalitat va tacar el seu historial polític amb una màcula que va provocar un autèntic terrabastall que d’entrada el va condemnar a l’ostracisme d’una vida reclosa amb els seus i amb els pocs amics que li van quedar i que només el pas del temps ha anat retornant més o menys a una certa normalitat. Si ja ho ha fet del tot, però, és el que encara s’ha de veure.

L’actual inquilí del Palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Salvador Illa, el va rehabilitar políticament com si res no hagués succeït quan al començament del mandat, el setembre del 2024, el va incloure amb total normalitat en la ronda de contactes que va voler mantenir amb els seus predecessors. A partir d’aquest moment hi ha hagut una voluntat generalitzada de girar full i de restaurar-li l’honor perdut, si més no entre la major part dels partits catalans. Ha estat, mirat en perspectiva, un procés relativament ràpid atesa la magnitud del terratrèmol polític que va desencadenar, en el qual ha influït decisivament, sens dubte, el mal paper que en general han fet els seus successors i de manera molt especial els hereus de l’espai polític que ell havia creat i engrandit i que ells han dilapidat en quatre dies, cosa que, de fet, mai no ha acabat de pair bé. Una altra cosa és que tots aquells catalans que va defraudar, que en van ser molts, sentin també que està perdonat i oblidat.

Dit tot això, la realitat és que avui han passat més d’onze anys d’aquella confessió del 2014. Jordi Pujol en té ara 95, arrossega greus problemes de mobilitat, hi toca perfectament, això sí, però sordeja, li costa segons com seguir una conversa, es perd. I altres carències físiques que la mateixa família ha reconegut, i que metges forenses han certificat, l’incapaciten clarament per ser jutjat. Hagi fet el que hagi fet, a una persona així és una ignomínia, un escàndol, mantenir-lo en el banc dels acusats. I això que ell ha estat sempre un fidel servidor de l’ordre establert després de la mort del dictador Francisco Franco —no per casualitat el 1984 va ser nomenat Español del Año pel diari ABC—, d’aquella Transició que va perpetuar el règim franquista del qual encara avui se sent la ferum, i no ha estat mai independentista —durant els anys del procés només ho va ser per raons purament circumstancials—, sinó ferm partidari de l’entesa i la col·laboració entre espanyols i catalans.

En cap altre lloc del món civilitzat no seria acceptable un escarni com aquest, però a Espanya prevalen els interessos d’uns poders deshumanitzats i venjatius que només vetllen, per damunt de qualsevol altra consideració, per la sacrosanta unitat de la pàtria imposada a sang i foc a milions de ciutadans. I a aquestes alçades els espanyols encara es pregunten per què els catalans se’n volen anar?