El periodista Iu Forn (Badalona, 1962), que es defineix “com un ajuntalletres i un senyor de fer feines que es dedica a observar”, presenta el seu nou llibre Judici a la justícia (Roca editorial). En aquest cas s’envolta de 21 experts a qui pregunta quines són les deficiències del sistema judicial espanyol perquè surtin resolucions o sentències gens justes ni democràtiques. És un llibre coral, amb aportacions molt enriquidores i valentes, i plantejat com un “documental”, segons Forn, perquè confessa que té “mentalitat de l’audiovisual”, on ha treballat en diferents canals de televisió. Forn no jutja, deixa que el lector faci les seves conclusions. El periodista, col·laborador de diferents mitjans de comunicació, presentarà el llibre acompanyat de José Antich, director d’ElNacional.cat, diari digital on diariament Forn publica un article d'opinió. Serà el dimarts 29 de març a les 19h a l’FNAC de plaça Catalunya.
Foto: Sergi Alcàzar
A qui va dirigit el seu nou llibre, Judici a la justícia?
Doncs, és un llibre fet per un ciutadà, no per un periodista, que cada dia veu notícies relacionades amb la justícia i moltes no les entén. Un ciutadà que sospita que darrera d’algunes resolucions judicials hi ha alguna qüestió política, i vaig decidir que volia aclarir, saber, conèixer si això era així. Si la manera crítica de veure certes actuacions judicials eren reals o era una impressió meva. Ho volia explicar i la millor manera de fer-ho era donar veu a les persones que en saben i ho vaig preguntar a 21 experts.
En els primers capítols exposa processos injustos. A Ahmed Tommouhi, la jutgessa Victoria Rosell, a la mesa del Parlament de País Basc, a Tamara Carrasco...Quin cas el l’ha frepat més, o l’ha sorprès més?
Ha arribat un punt que ja no em sorprèn res. Qualsevol ciutadà d’aquest país en els últims sis anys ha vist coses relacionades amb la justícia que mai hauríem imaginat, i amb actuacions incomprensibles. En el cas dels Jordis, per exemple, han anat a la presó perquè va convenir per un relat que anessin a la presó, amb unes proves que no se sostenen, ni des del punt de vista legal... En aquest cas va ser un informe de la Guàrdia Civil, que es judicialitza i arriba a la fiscalia, d’aquí a la justícia, es jutgen aquestes persones i els hi cauen 9 anys de presó per fer què? Objectivament què van fer? Doncs, van pujar a un cotxe, que ja estava desballestat, i li van dir a la gent que anés a casa. Aquest va ser el seu delicte. Com el de la Carme Forcadell, el seu delicte va ser deixar intervenir en el Parlament, paraula que ve de parlar, i va anar a la presó. Tot amb una feina prèvia que el Tribunal Constitucional va canviar la seva llei, que va permetre-li jutjar certs tipus de debats en el Parlament. En el llibre, s’explica la manera com s’ha anat tunejant la justícia per arribar a una sèrie de conseqüències; no ve del 2017 si no de més enrere.
En el llibre, s’explica la manera com s’ha anat tunejant la justícia per arribar a una sèrie de conseqüències; no ve del 2017 si no de més enrere.
Pel protagonisme que ha tingut la justícia a Catalunya. Els catalans hem fet un màster en dret?
Sí. Crec que ens convalidarien els primers dos cursos de dret. Aniríem a la universitat i diríem: “Hola soc català i segueixo una mica l’actualitat”. I et respondrien: “Molt bé, vostè passa a tercer.” En el judici en el Suprem contra el Govern, la gent el seguia cada dia. Hem adquirit coneixements que en la nostra vida no pensaves que serien fins i tot conversa en el bar, sobre el tinent fiscal, l’acusació particular...Hi ha una popularització de la justícia que crec que és per bé.
En el llibre també li dedica un espai destacat a Gonzalo Boye. Com el definiria ?
Quan vaig decidir fer el llibre va ser després de parlar amb Gonzalo Boye. Un dia em va explicar que ell estava investigat com a col·laborador d’un narcotraficant i me’l va explicar per sobre i no vaig entendre res perquè era molt complicat i llavors em vaig dedicar a llegir coses d’aquest cas, que el pot portar a la presó. I va ser quan vaig pensar: Pot anar a la presó perquè és una causa real o realment és lawfare, i s’aplica la justícia per destruir a l’enèmic. És a dir, li estan fent pagar a aquest senyor perquè és l’advocat de Carles Puigdemont, que actualment és eurodiputat i que a l’Estat no crec que li faci gaire gràcia? El meu plantejament inicial va ser aquest.
I quina és la seva conclusió?
A partir d’aquí vaig tenir accés al sumari. I es recull que hi ha unes reunions a les quals es diu que ell hi era amb una sèrie de persones i per geolocalització està acreditat que ell no hi era. Ell denunciava que la persona que l’acusa és un home que està implicat en una assassinat. I a canvi d’implicar Boye, la jutgessa el deixa en llibertat i marxa. Tot s’haurà de provar, però em van crear molts dubtes i d’aquí va néixer el llibre. Explico el seu cas perquè el lector o la lectora entengui què em motiva per fer el llibre, i que diversos experts com jutges, advocats, periodistes i catedràtics de dret m’expliquin per què la justícia funciona com funciona, i si ho sabem podrem deduir si és factible les sospites que es plantegen inicialment en el llibre.
També parla del magistrat Manuel Marchena. Per què?
En el llibre explico qui és i les seves activitats. Primer com a fiscal i després com a jutge. Està bé repassar qui són aquestes persones que són recurrents. El meu interès no era fer un retrat a favor ni en contra d’ell, simplement exposo qui és i el seu currículum perquè en el llibre els experts parlen d’ell. També parlo d’altres magistrats i fiscals, dels qui sentim cada dia el seu nom. En aquest cas, recullo el que diu Mar Poyato, que és la periodista de Rac1 que segueix els temes judicials a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem i ella explica com viuen ells el fet de sortir cada dia en els mitjans de comunicació. Són persones mediàtiques ara.
Com ha escollit els 21 experts?
Volia haver tingut més pluralitat. Volia agafar persones de diferents àmbits. Tots els que surten en el llibre van acceptar rapidíssimament, i em va sorprendre.
Ha escollit experts progressistes i atrevits.
Sí. També hi ha persones que no podien parlar perquè no els hi convenia i potser m’haguessin dit la versió oficial, que és la que ja escoltem i no hagués aportat res. La idea era buscar entre cometes dissidents, és a dir experts que posessin en qüestió la justícia. El discurs oficial ja me’l sé.
Foto: Sergi Alcàzar
La idea era buscar, entre cometes, dissidents, és a dir experts que posessin en qüestió la justícia.
La defensa de la unitat d’Espanya és el gran mal de la judicatura?
Bastants dels experts que participen en el llibre coincideixen que és un dels temes juntament amb d’altres.
Quins?
Primer, venim d’una justícia que quan es va acabar el franquisme no es va depurar. En això, coincideixen tots. I es posa l’exemple del Tribunal de Orden Público, el TOP, que de la nit al dia es va convertir en l’Audiència Nacional, en un organisme democràtic i que no existeix en cap lloc. No van moure ni les taules de lloc. I quan arriba el PSOE amb majoria absoluta veu que tota la justícia està plena de franquistes, i per això va acordar que la política decidís qui podia formar part dels òrgans judicials, per almenys anar democratitzant la carrera. I es va introduir el quart torn perquè juristes de reconegut prestigi poguessin entrar en els òrgans judicials per poder netejar-los de franquistes. El problema és que amb els anys ha derivat en el control polític dels òrgans dels jutges. A Espanya hi ha 5.000 jutges i aquests tenen dificultats perquè falta pressupost, mitjans, han de fer més judicis que hores té el dia...Però si vols fer carrera i anar a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem has d’estar bé amb el poder polític que t’ha de nomenar, i a partir d’aquí quan t’anomenen tu creus que estàs en deute. No cal que et truqui ningú. Aquest és una part que explica que la justícia funciona com funciona.
I l’altra?
La manera com s’arriba a ser jutge. Són persones que als 23 anys, quan acaben la carrera, estan tres o quatre anys per preparar les oposicions, és a dir, no tenen vida. I la gent que pot fer això és que la seva família li ho pot pagar, i és un grup social molt concret. I quan acaba els quatre anys, venen a l’Escola Judicial, que està a Vallvidrera, on fan la instrucció i coneixen persones com ella, fet que crea endogàmia. I, amb 26 anys una persona és jutge però no ha vist res de la vida. És a dir, no ha pagat un lloguer, ni una nòmina, no ha treballat de res, no s‘ha emborratxat. No vol dir que no estiguin ben preparats, però per ser jutge i ,això coincideixen els experts, que quan no has viscut res de la vida i has de jutjar coses que no tens vivències, és molt difícil ser equànime i aplicar la llei com s’ha d’aplicar. El professor Queralt explica una anècdota que és molt significativa i li vaig demanar permís per utilitzar-la en el llibre.
Amb 26 anys una persona és jutge però no ha vist res de la vida: no ha pagat un lloguer, ni una nòmina, no ha treballat de res, no s‘ha emborratxat.
Quina?
Doncs, que als anys 60 els jutges cobraven una misèria i era poc retribuïda i fins i tot mal vista la professió, i llavors les penes pel delictes de trànsit eren duríssimes. I quan es va fer una revisió de sous als jutges, els jutges es poden començar a comprar cotxes a terminis i a partir que comencen a conduir, a tenir accidents, radicalment van canviant tot el criteri que s’aplicava a les multes relacionades amb trànsit. L’anècdota la trobo deliciosa perquè explica perfectament quina és la situació dels jutges. Molts jutges que han estat tancats, són els jutges que mai han pujat al cotxe.
Parlant de l’accés a la judicatura, el magistrat del TSJ Andalusia Miguel Pasquau li explica que la Acadèmia Nacional de Jurisprudència ni li accepta fer un debat seriós de millorar el sistema.
Quan vaig tenir la idea de fer el llibre vaig mirar a Twitter què es deia i vaig buscar jutges i fiscals, i vaig veure Miguel Pasquau i el que deia m’interessava molt. Perquè és un senyor que es creu l’ofici de ser jutge i vol aplicar la justícia. Un jutge es pot equivocar, clar, el problema és quan s’equivoca per falta de preparació, que també es parla en el llibre.
Pasquau també introdueix el concepte de jutge que actua per “inèrcia” i el jutge “innovador”.
Que és el que intenta ell. Ell defensa la justícia, com jo. Com a ciutadà em crec la justícia, el que no pot ser és com a l’Oest americà, que mato algú per la sospita que m’ha tret alguna cosa sense jutjar-lo. Com la justícia és un senyal d’intel·ligència i d’evolució, jo l’he de defensar. Ara, l’he de defensar criticant-la, com fa aquest jutge perquè la justícia no funciona.
Foto: Sergi Alcàzar
El penalista Xavier Melero també fa aportacions enriquidores i lúcides.
Melero és una persona molt interessant perquè ideològicament està a les antípodes del que s’ha viscut en aquest país i em sembla absolutament sa que hi hagi disparitat d’opinions perquè els països es creen amb disparitat d’opinions. No vull revelar tot el que diu però té tres o quatre aportacions molt bones, ho comunica molt bé i amb aquest punt de sentit de l’humor que té, ho fa molt bé. Ell va sovint al Tribunal Suprem parla amb els jutges i té amistat amb alguns d’ells. I creuen que és un dels seus, però no, perquè Melero té una capacitat d’autocrítica sobre ell, la seva feina i la justícia i això és fonamental.
Melero afirma que actualment hi ha una “deficient legislació”. És a dir que els polítics reformen lleis i delictes del Codi Penal amb definicions poc clares; que no tot és culpa dels jutges.
Clar, clar. El títol de Judici a la justícia, no vol dir que es jutgi als jutges. La justícia són persones que apliquen lleis. Si la llei està mal feta... Moltes vegades no s’entenen decisions dels jutges, i aquests apliquen la llei. Si els senyors que redacten la llei no tenen prou nivell, la justícia no funciona. També ho denuncia el professor Nieva, que afirma que la justícia està com està perquè nosaltres no ens queixem. Nosaltres, els ciutadans, hauríem d’exigir un nivell de qualitat a la justícia, com una ISO, perquè la justícia ens afecta a tots. Tenen una part de culpa els jutges que ocupen càrrecs polítics de la justícia, menys culpa els jutges que apliquen les lleis cada dia. També els legisladors, és a dir els polítics, i també tenen culpa els ciutadans. I com ho exigim? No tinc ni idea. Per això vaig fer el llibre.
El professor Nieva afirma que la justícia està com està perquè nosaltres, els ciutadans, no ens queixem.
El periodista Pere Ríos també exposa la manca de mitjans a l’Administració de Justícia i critica que el retorn de les clàusules sòl als ciutadans que va ordenar la justícia europea a la banca, el govern espanyol ho ha vehiculat a través dels jutjats, enlloc de donar una resposta àgil.
Sí, és un altre tema. La política usa la justícia per a benefici propi. Si tu no li dones recursos a la justícia, com més pressupost, i com que aquí som querolants, que vol dir que som donats a anar molt a la justícia, tot està col·lapsat. Els americans també ho fan mot, però tenen un altre sistema. El que diu en Pere és obvi, si no dones diners al sistema perquè pugui absorbir la quantitat de feina que té i quan vols li desvies temes que no t’interessen, després és molt fàcil criticar la justícia. Barregen la justícia política amb la justícia que fan els 5.000 jutges que cada dia intenten aixecar la persiana de la justícia perquè se la creuen i tot ho posen al mateix sac.
Una de les gravetats que s’expliquen al llibre és que en els sumaris judicials es filtren dades personals de la persona investigada, que res tenen a veure amb la causa, i es fan públic.
Li he plantejat a tothom aquest tema. Ara les filtracions de sumaris és per interès mediàtic i polític. Les filtracions surten de dins. Hem vist converses privades fetes públiques. Hem vist que ara si volgués la policia entraria aquí i se’n duria el meu mòbil i ho veuria tot, com si he anat a la tintoreria.
Bé, caldria una ordre judicial.
Val, sí. Un jutge aprova que m’agafin el mòbil perquè en un informe policial diu que trafico amb drogues. I l’endemà veig les meves fotos i converses publicades en un mitjà de comunicació. Això ha passat aquí i no només a una persona. És il·legal.
Foto: Sergi Alcàzar
Hi veu intencionalitat política?
Ho veu tothom. Per exemple, com els detinguts en el cas Volkhov, que no se sap encara perquè, i després hem vist que surten converses parlant d’un programa de televisió o d’una persona que no té res a veure amb la causa. En Pere Ríos ho explica que quan t’agafen el mòbil i dispositius, el jutge ha de fer treure tot el que no té res a veure amb el cas. I si no ho aparta està cometent un delicte. Aquí ha passat repetides vegades i res. Qui jutja als jutges o als fiscals? Per cert, el professor Queralt fa una aportació vers els fiscals que recomano que no us la perdeu.
Quan t’agafen el mòbil, el jutge ha de fer treure tot el que no té res a veure amb el cas. I si no ho fa està cometent un delicte.
Un dissident polític o que vagi contra el sistema mai tindrà una justícia justa?
Una democràcia plena ha d’admetre qualsevol dissidència dins d’uns paràmetres. Hi ha una imatge que s’ha fet viral: a Moscou un home és detingut perquè treu un cartell en blanc en una protesta. És la imatge del segle. Això no és democràcia. La justícia s’usa al planeta per justificar actuacions gens democràtiques. Gonzalo Boye explica que han accedit diversos cops als seus dispositius mòbils, i ell a més de defensar a Puigdemont, també defensa casos sensibles, com ara activistes palestins i israelians que han mantingut una posició crítica amb el seu govern, també en contra del règim de Turquia, crítics de Quatar. Aquesta informació ara està en mans de moltes persones, i si no som capaços ni d’evitar la temptació de filtrar una conversa entre dos persones que res té a veure amb el cas, imaginat a la resta de persones que li va la vida. En el llibre també es parla del dispositiu Pegasus, d’una empresa israeliana que molts catalans no saben però la tenen al seu mòbil. I aprofito per dir: Vigileu!
En el llibre també es parla del dispositiu Pegasus, d’una empresa israeliana, que molts catalans no ho saben però el tenen al seu mòbil.
Després de parlar amb els experts, la justícia espanyola té solució?
Hi ha moltes possibles solucions a fer, però n’hi ha dues bàsiques. L’accés a la judicatura i més mitjans i pressupost, i el canvi de les estructures polítiques dels jutges. El professor Nieva ho explica molt bé. Detalla que a la justícia alemanya i a la belga, el jutge no s’imposa sinó que té una discussió jurídica amb el fiscal i l’advocat de part. A més, els jutges no acaben de sortir de l’escola judicial, sinó que tenen experiència professional, abans han fet d’advocats o altres oficis. Si ens hi poséssim ara, ho aconseguiríem d’aquí a uns 30 anys. Més val 30 que 50, siguem optimistes.
També es fa una crítica als mitjans de comunicació. Ara, tots esbiaixem la informació i fomentem la polarització de la societat?
Sí. La societat està cada cop més polaritzada i els mitjans de comunicació som un reflex. Cada mitjà produeix una informació per a qui creu que és el seu públic. I el públic, com la justícia, enlloc de ser crític, vol escoltar el que referma les seves idees. Lamentablement és així. Quan una persona et diu que la terra és plana, no pots fer res; et traurà articles o informes que ho diuen.
Al final del llibre hi ha un QR que recull en vídeo algunes entrevistes. Per què?
Crec molt en el llibre en 3D. També volia que les persones que llegeixin el llibre vegin com s’expressen els experts. I alhora és una mena d’homenatge i agraïment a les 21 persones que han col·laborat en el llibre i van aguantar-me. A tots vaig enregistrar les seves intervencions per transcriure exactament el que diuen. S’ha de respectar el que diu la gent. És com si fos un documental televisiu, agrupat per temes. Tinc la mentalitat de l’audiovisual, no puc evitar-ho.
Foto: Sergi Alcàzar