Jón Baldvin Hannibalsson era el ministre d'Afers Exteriors d'Islàndia, el primer Estat en reconèixer les repúbliques bàltiques separades de la Unió Soviètica formalment entre el 20 i 21 d'agost del 1991. Ell va ser l'home clau perquè les potències occidentals, que s'hi oposaven per por de debilitar Mikhaïl Gorbatxov. Hannibalsson explica com ho va aconseguir.

Què el va moure a ser el primer en reconèixer els països bàltics quan tot just el dia abans totes les potències s'hi negaven en rodó i deien que era impossible?
Primer deixi'm que li faci una mica d’història sobre Lituània, Letònia i Estònia. Van patir més que molts durant i després de la Segona Guerra Mundial. Van ser envaïts tant pels nazis com per l’Exèrcit Roig. Van ser ocupats i finalment annexionats a la Unió Soviètica. Aquesta és la gran diferència amb altres països de l’Est d’Europa: els bàltics van ser incorporats per la força a la Unió Soviètica. Contra el seu desig. En la immediata postguerra van patir la política de russificació, els seus líders van ser deportats al gulag i moltes de les seves viles repoblades amb russos, tot ells protegits per les tropes de l’Exèrcit Roig.

Malgrat tot, quan van declarar-se independents tot Occident s'hi va posar de cul.
Quan Gorbatxov va arribar al poder el 1985 va començar per afluixar l’estat policíac que era l’URSS. Cap al 1987 van començar els moviments pro-independència als tres països [bàltics]. Van evolucionar de demanar respecte per la seva llengua i cultura a fronts polítics per la democràcia i la independència. L’any 1990, després d'eleccions a les repúbliques, van arribar al parlament i al govern de cada un dels seus països. I van declarar la independència. Primer que tots, Lituània [11 de març del 1990]. Van enviar emissaris a l’estranger a cercar suport, esperant que els líders de les potències democràtiques es posarien al seu costat. Es van emportar un bon disgust! Tothom, des de Bush Sr, Kohl, Mitterrand, Thatcher... s'hi va negar.

Per què?
Les potències deien que s'havien compromès a acabar amb la Guerra Freda i que hi havia molt en joc: acords armamentístics sobre armes nuclears, convencionals i reducció de tropes; l’alliberament de l'Europa Central i de l’Est i la reunificació pacífica d’Alemanya. Tot això depenia de Gorbatxov, segons aquests grans països. Si ell no se’n sortia, els durs del Partit Comunista tornarien. Els grans poders estaven disposats a sacrificar els drets d’aquelles nacions [bàltiques] a canvi de resoldre un afer més important com la Guerra Freda.

I què va fer?
Era el ministre d’Afers Exteriors d’un petit país, Islàndia, molt en contacte amb els altres països nòrdics, com sempre. Érem molt conscients dels vincles antics que teníem amb els bàltics. De fet, molts cops pensem en termes de cooperació nòrdica-bàltica. Em vaig adonar que si les grans potències mantenien aquella postura, als petits països bàltics se’ls negaria el seu dret d’autodeterminació. Ells, que havien patit més que ningú, tornarien a ser sacrificats. Així que em vaig posar en marxa per contrarestar [les grans potències], molt ajudat pel llavors ministre d’Exteriors de Dinamarca, Uffe Ellemann-Jensen. Vam aparèixer davant del Consell d’Europa, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), a l’ONU...

Què els deien?
Ens van tornar a dir que no podien permetre la llibertat d’aquestes petites nacions perquè Gorbatxov cauria. Vam objectar aquest argument perquè crèiem que la seva anàlisi era errònia. Nosaltres teníem la seguretat que l’URSS ja no era un Estat de fet, que es dissoldria sola, com va passar amb els vells imperis europeus després de la Segona Guerra Mundial, l’anglès, el francès, etcètera. Després va arribar el putsch, el cop d’estat d’agost del 1991 a Moscou. Va ser una confusió total. Gorbatxov va perdre el poder i el va rellevar Borís Yeltsin. Vam aprofitar aquella oportunitat per organitzar el reconeixement formal dels estats bàltics, establint-hi relacions diplomàtiques, etcètera [Estònia i Letònia es van declarar independents entre el 20 i 21 d'agost]. Després altres estats ens van seguir. Els Estats Units van ser el 48è Estat en reconèixer-los i la Unió Soviètica el 50è. Això és un exemple de què passa si les nacions petites actuen plegades quan les grans potències fallen.

La independència dels països bàltics era qüestió de justícia?
Sí.

Foto: la Via Bàltica al seu pas per Lituània, el 23 d'agost del 1989.