A cada pas sobiranista, una resposta judicial. Aquest és l’esquema que qualsevol que segueixi l’actualitat política catalana haurà pogut detectar des dels primers moviments fets pel Govern català l’any 2012. Primer amb Artur Mas i ara amb Carles Puigdemont, la resposta de Madrid a la via sobiranista ha arribat sempre per la via dels jutjats, mentre que el Govern i el Parlament catalans han seguit fent via en un discurs que ha virat des del pacte fiscal de la primera legislatura de Mas fins a l’actual escenari de “referèndum o referèndum”.
Lluny de plantejar-se un canvi de rumb polític, el Govern espanyol ha negat des del primer dia qualsevol possibilitat de diàleg en aquest camp, i ni tan sols la publicitada Operació Diàleg dels darrers mesos ha allunyat l’enfrontament polític de l'àmbit legal.
2012, “nova etapa”
"No ha anat bé, i ho dic més aviat trist”. Eren les primeres paraules de l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, després de més de dues hores de reunió amb Mariano Rajoy a la Moncloa per plantejar-li un pacte fiscal per a Catalunya. Aquell 20 de setembre del 2012 Artur Mas donava per tancat, en una compareixença davant la premsa a la Delegació de la Generalitat a Madrid, el capítol de la reivindicació econòmica.
Imatge: ACN
"Per molt que un busqui una cosa, si a l'altre costat no hi ha marge, entestar-se que aquest és el camí seria una gran ingenuïtat i un gran error. He arribat fins al final, però avui m'he trobat amb un dic de contenció", constatava. El 2012 havia tingut, pocs dies abans, un punt d'inflexió: la manifestació de la Diada convocada amb el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Un milió i mig de persones havien sortit, segons la Guàrdia Urbana, als carrers de Barcelona.
Només cinc dies després de la reunió a Madrid, Mas anunciava la seva voluntat de convocar eleccions per al 25 de novembre. "En moments excepcionals, decisions excepcionals", deia en començar el discurs d'obertura del debat de política general. El rebuig al pacte fiscal per l'Estat i la gran manifestació de la Diada eren dos dels motius que va esgrimir. "La veu del carrer, en ser massiva i potent, s'ha de traslladar ara a les urnes", va reivindicar. Fins aquell moment la promesa electoral de CiU era el pacte fiscal, i no un objectiu que anés més enllà d'això. Començava “una nova etapa”, en paraules del mateix Mas.
El Parlament ja havia aprovat una resolució que parlava de fer la consulta "prioritàriament" els quatre anys següents, i Mas va agafar el compromís de convocar el poble de Catalunya en la propera legislatura posant en marxa la llei de consultes catalana. Mentrestant, Rajoy acusava el president català de fer “una fugida endavant” i descartava la convocatòria de cap referèndum perquè el cap del Govern espanyol, afirmava, "no té capacitat" per autoritzar-ne.
Cap al referèndum
Després de les eleccions, la suma de CiU i ERC continuava superant els 70 diputats i Mas i Junqueras arribaven a un acord de governabilitat que incloïa la celebració de la consulta l'any 2014, així com la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional.
El gener del 2013, el Parlament va aprovar una resolució en què es proclamava el dret a decidir del poble de Catalunya i se'l definia com un "subjecte polític i jurídic sobirà". Aquesta resolució va rebre el suport dels grups parlamentaris de CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP. A més, cinc diputats del PSC no van exercir el vot, mentre que els altres 15 s'hi van posicionar en contra. El Govern espanyol, fidel a la seva línia d’actuació, va impugnar la resolució al Tribunal Constitucional, que va suspendre la decisió del Parlament.
Imatge: ACN
Al març, es va aprovar un segon text, que va presentar el PSC, va tenir el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA i demanava un referèndum pactat amb l'Estat. Tampoc en aquella ocasió Rajoy va fer cap gest d’apropament. La mateixa proposta s’havia tombat, poques setmanes abans, al Congrés dels Diputats, on per primera vegada el PSC trencava la disciplina de vot del PSOE.
Aquell estiu, Mas assenyalava a Rajoy, per carta, “la necessitat d'abordar el diàleg i la negociació, que permetin de forma pactada la celebració d'una consulta al poble català, en el termini més breu possible, amb els marcs legals que establim".
Davant la innació del Govern espanyol, l’any 2013 acabava amb acord per a la data i la pregunta a Catalunya: en una compareixença amb, entre d'altres, Oriol Junqueras (ERC), Joan Herrera (ICV-EUiA) i David Fernàndez (CUP), el president de la Generalitat posava rumb al 9 de novembre ja sense comptar amb el suport del PSC. “Ara ens cal un Estat que sigui d'arrel profundament democràtica, un Estat atent a aquest clam de la societat catalana, a aquesta majoria parlamentària i política tan sòlida, i a un poble que vol decidir el seu futur, un poble que vol votar de manera absolutament pacífica i democràtica", demanava Mas.
Imatge: ACN
L’endemà mateix, els partits que havien pactat presentaven al registre del Parlament la proposició de llei orgànica a través de la qual es demanava al Congrés dels Diputats la delegació de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum.
Expedició a Madrid
El 9 d’abril del 2014, Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV) intervenien al Congrés dels Diputats per defensar la proposta, que va ser tombada per 47 vots a favor, 299 en contra i 1 abstenció. La votació va significar el final de la primera de les vies que el Parlament havia posat en marxa per aconseguir la convocatòria de la consulta sobiranista.
Imatge: ACN
La mateixa resposta que al Congrés es va trobar, el 30 de juliol, Artur Mas, en una nova reunió amb Mariano Rajoy celebrada a la Moncloa. “La consulta és il·legal i, per tant, ni es pot celebrar ni se celebrarà", va afirmar el Govern espanyol en un comunicat posterior a la trobada.
9 de novembre del 2014
Descartada la via pactada al Congrés, i tot i la impugnació de la consulta i el bloqueig dictats pel TC, el 9-N va esdevenir finalment un procés participatiu en què van participar 2,3 milions de persones. Des de la Moncloa el van qualificar d’acte “antidemocràtic”, i Rajoy va insistir que: "Si Mas pretén que ens saltem l'article primer de la Constitució, que estableix la sobirania, tindrà la mateixa resposta que ha tingut sempre”. Per aquells actes, la Fiscalia demana deu anys d'inhabilitació per a Mas i nou per a l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau.
Eleccions plebiscitàries
El 2015 va començar mogut per l'independentisme. El TC havia tombat, a instàncies del Govern central, la llei de consultes de Catalunya. Mas, aleshores, ho resumia així: "Vam tenir un intent de pacte fiscal amb tots els ets i uts. Un cop superat, els diputats del Parlament de diferents formacions van anar a Madrid a dir que estaven disposats a parlar de la pregunta i la data si acceptaven que es tingués una solució pactada de referèndum, i la resposta va ser que no hi havia res a parlar. Jo vaig oferir a Rajoy una consulta d'acord amb les lleis catalanes, tolerada per l'Estat i la resposta van ser querelles. Explicat així, no és un diàleg de sords sinó de sord. Objectivament, hi ha un tancament total a parlar d'aquest tema, un bloc de formigó, i, per tant, res a consensuar".
ERC, la CUP i les entitats sobiranistes volien forçar el president de la Generalitat a convocar eleccions al març, però finalment Mas i Oriol Junqueras van acordar el 14 de gener que els comicis "plebiscitaris" fossin el 27-S i amb llistes separades. Ara bé, Mas va rescatar la idea d'una gran candidatura independentista i després de diverses cimeres es va configurar Junts pel Sí sense el suport de la CUP. Convergència i Unió van acabar, a més, amb una relació que els havia mantingut units des de les primeres eleccions catalanes.
Imatge: EFE
Amb una elevadíssima participació, gairebé del 74,95%, Junts pel Sí va guanyar les eleccions del 27-S, però es va quedar a sis diputats de la majoria absoluta. La governabilitat estava en mans de la CUP, amb 10 diputats, que va forçar, mesos després, el pas al costat d’Artur Mas i la investidura, finalment, de Carles Puigdemont.
Davant dels tribunals
En la transició entre les eleccions i la proclamació de Puigdemont, Mas també va ocupar totes les portades per motius judicials. Després de l'admissió a tràmit de la querella de la Fiscalia –que depèn jeràrquicament del Govern espanyol– i algunes entitats pel procés participatiu del 9-N, el TSJC va començar a instruir el cas a principis del 2015. Coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament del president Lluís Companys, el 15 d'octubre l’encara president de la Generalitat en funcions va anar a declarar amb el suport de centenars de persones que es van concentrar davant del Palau de Justícia, a més d'alcaldes i polítics de tot el país. Mas es va responsabilitzar personalment de la consulta, però va assegurar que el Govern no s'havia saltat la prohibició del TC, sinó que ho havia deixat tot en mans de voluntaris.
També en aquesta interval de poder va arribar la primera conseqüència política del 27-S: l'aprovació el 9 de novembre de la declaració d'inici del procés. El text, amb el suport de Junts pel Sí i la CUP, remarcava que el Parlament no se supeditaria a partir de llavors a les decisions de les institucions de l'Estat, en particular del Tribunal Constitucional, i també instava el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats del Parlament. Ja abans de la seva aprovació, C's, el PPC i el PSC van viatjar a Madrid per recórrer contra la resolució al Tribunal Constitucional. Un cop aprovada ho va fer també el Govern espanyol, i l'alt tribunal, en la decisió més ràpida de la seva història, la va anul·lar.
Tampoc amb Puigdemont
L’arribada de Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat tampoc va significar, com era d’esperar, una distensió entre el Govern català i l’espanyol. Les reunions de primer nivell es fan esperar fins al 20 d’abril, quan es produeix la primera trobada a la Moncloa entre Puigdemont i Mariano Rajoy, llavors president del Govern espanyol en funcions.
Imatge: ACN
De la trobada, no en va sortir cap novetat en el camp del dret a decidir: Rajoy, a l’abril i ara, es continua oposant a qualsevol proposta que inclogui donar veu als catalans. Un cop revalidat el càrrec, el cap de l’executiu espanyol ha volgut, això sí, transmetre una nova percepció.
Després de dues eleccions que han acabat portant Rajoy a mantenir-se a La Moncloa, els primers mesos del nou executiu espanyol han estat marcats per l’anomenada Operació Diàleg, amb Sáenz de Santamaría encarregada de la carpeta catalana i Enric Millo com a nou delegat a Catalunya en substitució de María de los Llanos de Luna.
Judicialització de la política
En qualsevol cas, malgrat els anuncis de diàleg, el 2016 ha quedat marcat per la judicialització de la política. A més del front judicial que afecta els protagonistes del 9-N (el jutge ha obert judici oral a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau), el Tribunal Constitucional ha tombat diverses decisions del Parlament o del Govern relacionades amb el procés a instàncies del Govern espanyol.
El 27 de juliol, el Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent tot i l’avís del Tribunal Constitucional que demanava impedir-ho perquè considerava que derivava de la declaració del 9-N, suspesa per l’alt tribunal. La inclusió de les conclusions a l’ordre del dia del ple va acabar fent que el TC instés la Fiscalia a obrir un procés penal contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. El ministeri públic va presentar una querella per prevaricació i desobediència i Forcadell va declarar al TSJC el 16 de desembre, on va defensar la legalitat de la seva actuació i va assegurar que si al carrer es parla d’independència, també s’ha de poder fer al Parlament.
Imatge: Sergi Alcàzar
Al febrer, el Constitucional va suspendre el Departament d’Afers Exteriors, capitanejat per Raül Romeva, fet que va acabar provocant un canvi de denominació de la conselleria, que va passar a dir-se d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència. El TC va acabar aixecant la suspensió cautelar de les funcions del departament, però no de la denominació. Al juliol, l’alt tribunal va anul·lar articles i disposicions de la Llei d’acompanyament del 2015 que preveien la creació d’estructures d’estat com ara l’Agència Tributària pròpia i plans que feien referència a infraestructures, energia o telecomunicacions. I, fa poques setmanes, el mateix tribunal ha suspès les resolucions aprovades per JxSí i la CUP al debat de política general per la celebració d’un referèndum encara que no hi hagi acord amb l’Estat, advertint Puigdemont, els membres del Govern i Forcadell que han de paralitzar qualsevol iniciativa contrària a aquesta suspensió.
“Referèndum o referèndum”
Les invectives judicials no han impedit que, amb el tancament de totes les vies d’acord, el president de la Generalitat hagi pres la iniciativa de nou defensant un referèndum que es pugui tirar endavant amb l’aprovació estatal o sense. Durant el debat sobre la qüestió de confiança, presentada per la negativa de la CUP d'aprovar els pressupostos, Puigdemont va situar el referèndum independentista "a tot estirar" en la segona quinzena de setembre del 2017 en cas que no hi hagi acord amb l'Estat.
Imatge: Sergi Alcàzar
En el seu discurs, Puigdemont va assegurar que el Govern perseguirà el pacte amb l'executiu espanyol "fins al darrer dia", però que estarà "preparat i a punt per pujar el darrer graó abans de proclamar de manera efectiva la independència" si no arriba una resposta positiva de l'Estat. "O referèndum o referèndum", va garantir. La cimera pel referèndum d’aquest divendres va ser el primer pas en aquest sentit i Enric Millo ja ha assegurat que portarà als tribunals les decisions amb efectes jurídics de la cimera que vulnerin la llei.
L’auge sobiranista, al contrari del que algú podia pensar, no s’ha refredat. Ara ja no es tracta de fer una taula “pel dret a decidir”, ni de fer una “consulta”: la política catalana ha posat rumb al referèndum definitiu.