Als corresponsals de The New York Times destacats a països del Tercer Món els tenen prohibit citar taxistes com a font d’informació. És una norma que no diu res dolent dels taxistes: més aviat parla del rigor del diari. És justament el que es troba a faltar, un cop més, en l’enèsim article que equipara l'independentisme català amb el terrorisme etarra. Aquest és de El Español, i es titula Agentes de la Guardia Civil alertan: 'La Cataluña de hoy recuerda al País Vasco de los años 80', i és un desori fabulós des del mateix titular, que fa una afirmació que no apareix en el text. És indici clar de la importància —no gaire elevada— que l’autor dona a la realitat. I aquest indici només és el primer.

De fet, a l’article ningú no fa cap referència als anys 80 a Euskadi. És el segon indici.

Un tercer és per, diguem-ne, especialistes. Si el titular és una afirmació tan contundent, tan greu, tan colossal, es fa estrany que no es documenti al primer paràgraf. A tot estirar, al segon. És un tòpic professional tan obvi que qualsevol periodista que estigui llegint això estarà fent que sí amb el cap.

La cosa que més s’assembla al titular no arriba fins al vuitè paràgraf, exactament a meitat de la peça. Un guàrdia civil diu que li han dit “els veterans dels GAR [Grups d’Acció Ràpida] en la lluita contra ETA”. El que li han dit és “es respira el mateix ambient de merda que llavors es respirava allí”. Aquest “llavors” podria al·ludir “al País Basc dels anys 80”, però si no els has viscut no ho pots suposar pel context de la nota.

Veterans inexistents

Aviam, que les dades grinyolen. Els GAR són Los Hombres de Harrelson de la Guàrdia Civil. Els guàrdies i caporals són baixa d’aquesta unitat als 40 anys i els suboficials als 45. De quins “veterans” parla, aquest agent, si entre “anys 80” i avui han passat entre 28 i 37 anys, i els guàrdies ingressats al cos abans del 1999 es jubilen als 56 anys? L’últim que va viure algun dels “anys 80 al País Basc” va plegar de la unitat el 1998. No en deu quedar gairebé cap en actiu, menys encara destinat a la repressió de l’1-O.

L’agent descriu “l’ambient de merda” així: “el mateix rebuig social, la mateixa incomoditat, la mateixa sensació de no sentir-te a casa teva quan ets a casa teva”. Aviam, la “incomoditat” de ser guàrdia civil als anys 80 a Euskadi no devia ser el “rebuig social”. En aquesta dècada, ETA va assassinar al 44% dels seus morts, a raó de tres al mes. Tres morts al mes i el que recordes és “el rebuig social” i ho anomenes “incomoditat”? Home, ves.

Fa pudor de peix podrit, el testimoni. Però suposa que és veritat, que segurament és així. Quin valor té un testimoni que recorda els anys de plom d’ETA amb aquesta desproporció tan flegmàtica? Flota el dubte de com és possible, amb aquest únic testimoni, equiparar l’independentisme català i el període més sagnant d’ETA: 376 assassinats.

Abraçades i escopinades

Pitjor encara, però, és “l’anècdota” que serveix l’autor per a descriure el moment a Catalunya (en un punt l’anomena “acoso separatista”) i comparar-lo amb “els anys 80 al País Basc”. Diu l’agent: “T’explicaré una anècdota. A l'agost, després de l'atemptat de la Rambla, ens van enviar a Barcelona amb tot l'equip. I la gent ens abraçava a l'aeroport de Barcelona. També ens deien: 'Que bé que sou aquí'. Un mes després, aquesta mateixa gent ens escopia. I no és una metàfora: ens escopien literalment, ens deien fills de puta i ens deien que marxéssim. I era la mateixa gent, dels mateixos barris. Com van poder oblidar tan ràpid el que havia passat només un mes abans?”.

Conclou l’autor: “El que havia passat, òbviament, era el nacionalisme”.

És a dir, que en un mes de “nacionalisme”, gent que abraçava als guàrdies havia passat a escopir-los. És sorprenent el poder tòxic d’aquest “nacionalisme”, però encara ho és més el poc senderi de la gent que passa de l’amor a l’odi a tanta velocitat.

D’altra banda, és creïble reconèixer, entre els que encerclaven els col·legis electorals, algú dels que et va abraçar a l’aeroport un mes i mig abans? “La mateixa gent, dels mateixos barris”, diu l’agent. Els que els abraçaven a l’aeroport els van dir de quin barri eren o com va, això? Un reporter qualsevol s’adonaria que la font està vestint la mona.

A més d'un cas de no comprovació, aquest és també un cas formidable d'evidència anecdòtica. És una fal·làcia lògica que fa servir fets, certs o no, per arribar a conclusions que no poden ser deduïdes d'ells. Com més viscuts i de major càrrega emocional són els fets o experiències, més enganyosos.

Revolució

La resta de la peça va afegint en desordre declaracions fantàstiques. Per fer plausible l’equiparació independentisme i terrorisme, s’explica que “el 1-O se desmadró todo”, s’afegeix la paraula “revolució” i conclou: “Molts agents deien: 'En qualsevol moment hi ha una espurna, algú es carrega a algú i tot salta pels aires'”.

Esclar. Pitjor hauria estat si s’hagués obert un volcà a la plaça de Sant Jaume. Quin sentit té retrocedir en el temps i fer futuribles quan ja se sap què va passar —que no hi va haver ni espurna, ni morts, ni volcà? És com voler fer un Regreso al Futuro amb l’1-O, amb el problema que Regreso al Futuro és una pel·lícula i a l’1-O els que “salten pels aires” són la gent i no els guàrdies civils.

N’hi ha més, però ja n’hi ha prou. L’efecte que fa tot plegat és que o han enganyat l’autor o ell s’ha deixat enganyar, de bon grat o per força.

El titular perdut

El cas s’agreuja si es llegeix el final, on es deixa perdre dos titulars com la Sagrada Família. Un són les crítiques dels agents al govern espanyol. És gros. La Guàrdia Civil és un institut armat i el seus agents, com els militars, no han d’opinar de política, com l’article recorda al principi.

Però, perdut en empatar independentisme i terrorisme, l’autor enterra i/o obvia aquesta declaració d’un agent: “La decisió d'usar la força l'1-O va ser fatal. Era tan fàcil com deixar que se celebrés el referèndum fals i dir després que no era vàlid. Però el que es va fer semblava una rebequeria de germà gran, que et pega quan no pot impedir que facis alguna cosa. [...] El govern [espanyol] va donar als separatistes allò que desitjaven —imatges de contundència policial— sense obtenir res a canvi”.

Què més vols, Manolito. “Et pega quan no pot impedir...”, etcètera. Una confessió en tota regla. Al penúltim paràgraf. Això no és “el País Basc dels anys 80”, és la Catalunya del 2017 i s’assembla... A què s’assembla? Segurament ho sabrem en el següent article.