Jordi Graupera deixa l'Ara. El periodista, filòsof i professor de la Universitat de Nova York és el primer col·laborador del diari barceloní que abandona la publicació per la decisió de l'empresa editora de no publicar els anuncis de la campanya institucional del referèndum de l'1 d'octubre. 

Graupera, que col·labora a El Nacional, entre altres mitjans, ha fet pública la seva decisió mitjançant una carta al seu blog. El periodista considera "insuficient" que el diari pugui acabar publicant els anuncis en format de notícia i explicant que ha estat "amenaçat per l'Estat, ja sigui públicament via la fiscalia (...) o sigui privadament". "La llibertat existeix pel desig dels homes, però recula quan algú no defensa el tros de trinxera que li ha tocat vigilar", afirma Graupera.

L’assemblea de treballadors del diari Ara també ha expressat el seu desacord amb la decisió del diari de no publicar la publicitat institucional del referèndum de l'1 d'octubre.

Tot seguit reproduïm el contingut íntegre de la carta en què Graupera anuncia la seva decisió:

"Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que la decisió que busca consens és publicar-los en format de notícia. I explicar millor que l’Ara ha estat amenaçat per l’Estat, ja sigui públicament via la fiscalia, —que interpreta que pot prohibir a una empresa privada de publicar publicitat per raons polítiques—, o sigui privadament, —fent saber a la propietat que és una peça de caça major—. Per a mi, és insuficient. 

He escrit a les pàgines de l’Ara que l’estratègia de l’Estat consisteix a fer que el referèndum punxi, entorpir-lo, a partir de mercadejar amb la por i amb els interessos de la gent i de les classes dirigents del país, atès que no pot frenar-lo de veritat. No sense pagar un preu que avui els espanyols no estan disposats a pagar. És una estratègia de manual, aplicada grollerament, per al control social. Extorqueix les elits, espanta el poble. 

Sóc independentista perquè crec que Catalunya mereix governar-se sense por ni coaccions, o almenys, només amb les que no té poder per espolsar-se. Sóc partidari de l’exercici del dret a l’autodeterminació perquè penso que expressa la part més civilitzada del nostre moment històric al món. I és el nostre deure, quan som davant d’una injustícia flagrant que només nosaltres podem descriure, posar sobre la taula les solucions que només depenen de nosaltres. El temps històric ens acompanya. El nostre poder de veto és aquest: no es governen les nacions sense permís. Penso que la naturalesa humana brilla més quan la gent es pot fer responsable dels seus actes, fer la seva aportació al moment present i explicar-hi la seva història. 

Un país que es conforma amb no ser responsable dels seus afers públics, que accepta el rol subordinat perquè és minoria, és un país que dona fills estrafets i porucs, ideal per ser explotat per tots els xantatges morals. La llibertat existeix pel desig dels homes, però recula quan algú no defensa el tros de trinxera que li ha tocat vigilar. Catalunya és el nostre punt de guaita, i la llibertat dels pobles, el nostre tros.

El diari Ara ha estat el meu diari perquè ha defensat que calia un referèndum i que és millor votar-hi sí, malgrat l’hostilitat de l’Estat. Això té conseqüències. No pots deixar tirat el Parlament quan el Parlament ha fet el que tu li deies que havia de fer. No pots ignorar la legalitat d’un Parlament que dius que té dret a convocar un referèndum, en nom de l’amenaça d’un estat que et vol destruir, i que ho farà igualment si no et plegues a la seva visió del món. Tenim al davant una amenaça d’un fiscal que se salta els drets fonamentals per ordre del govern central. És la nostra obligació resistir. 

L’autodeterminació de Catalunya ens ha posat per primer cop davant d’una decisió política sobre la qual nosaltres en paguem totes les conseqüències perquè nosaltres en som els únics autors. És la fi de l’infantilisme polític que sempre dona la culpa als altres. Aquesta decisió impacta tots els nostres posicionaments polítics perquè ens obliga a plantejar-nos-els seriosament: només nosaltres en podrem ser garants, no pas un altre estat al qual sempre pots escarnir perquè t’és hostil. T’és hostil, mentre paga el preu de defensar uns drets i un lloc al món, que són els teus.

Això per mi vol dir que el diari Ara ha de publicar la publicitat institucional que crida la gent a votar, no pas malgrat sigui prohibida per l’Estat i no pas malgrat hagi estat amenaçat. Justament perquè ha estat prohibida i perquè ens persegueixen. També vol dir que he de deixar el diari perquè he de poder dir que aquesta qüestió és fonamental, que expressa justament la raó per la qual encara no som lliures, i els ho he de poder dir sobretot als meus amics, als meus aliats, als que pensen com jo, que aquesta és la llibertat que volem i necessitem. Ja ho sabeu tot això, ho hem descobert plegats. Deixar-ho és la meva manera de dir a l’Ara, el diari que està d’acord amb això, que s’està equivocant crucialment i ens fa menys lliures. Ni la informació ni l’opinió tenen credibilitat si no van acompanyades d’accions coherents. Si creus que la prostitució és un esclavatge, no publiquis anuncis de putes, si creus que Catalunya té dret a l’autodeterminació, publica anuncis que criden a votar un referèndum aprovat al Parlament. 

Deixar-ho és la meva manera de dir-li a l’Ara (...) que s’està equivocant crucialment i ens fa menys lliures.

La solució de l’Ara, publicar els anuncis com a notícia, és insuficient perquè alimenta els mateixos problemes que ens han dut fins aquí. Fa creure que n’hi ha prou amb fer veure que som lliures. Es fa càrrec de les necessitats de la propietat per sobre dels lectors i els treballadors perquè Espanya els apreta. Converteix el conflicte en una qüestió de forma en lloc d’anar al fons. I es nega a pagar el preu de les idees que defensa per escrit. Aquesta és la Catalunya que hem vingut a superar i aquesta necessitat de superar-la va fer aparèixer la societat on feia sentit fundar l’Ara.

Si vols que el teu periodista punxi en el moment decisiu davant d’una informació incòmoda, si vols que el columnista s’atreveixi a publicar la idea nova i necessària que farà emprenyar els seus amics, si vols que el cronista miri el país i l’expliqui amb tanta empatia com crueltat, si vols que el lector hi vegi clar en els moments més confusos, necessites que tota la resta sigui sòlida i forta. Avui decideixo marxar perquè amb aquesta decisió s’ha tornat impossible punxar des de l’Ara. Potser no ho hagués fet mai, però ara sé segur que no podrà passar i no vull tornar a sentir que alimento el sistema de pors i coaccions que manté el meu país emmanillat.

Però, en canvi, aquesta decisió del meu diari em dona l’oportunitat de poder dir les coses potser més clares que mai. És també un moment decisiu per a mi, perquè puc dir el que penso que és veritat i bo, malgrat que no em convé. És una oportunitat única per obrir aquesta conversa, i he d’aprofitar-la. El que dius i el que fas rarament estan tan a prop, en la política. 

Amics que també s’han plantejat plegar han decidit no fer-ho per no fer mal al diari.  D’altres han decidit plegar en silenci. Els entenc, com també entenc la direcció i propietat del diari. Com no fer-ho, si és el que hem vist i fet tota la vida. Jo crec que li estic fent un bé, fins i tot si estic equivocat. No és cap gran gest, ja ho sé: al capdavall, feia dues columnes al mes. No m’hi jugo ni una dècima part del que s’hi juguen altres. Però el que m’hi jugo és meu, i és viure segons penso. I penso que si ens pleguem a la por i a les coaccions, desapareixem".