"Menys Franco i més pa blanc", resava un lema que va començar a aparèixer a tall de protesta en pintades en parets en els primers anys de la dictadura franquista, després de la Guerra Civil. En els anys immediats de la postguerra, entre 1939 i 1942, van morir més de 200.000 persones per fam o malalties associades a la desnutrició. Així ho assenyala l'historiador Miguel Ángel del Arco Blanco, que afirma que el règim va utilitzar la fam com una arma de control polític de gran "eficàcia" durant la postguerra.
Del Arco Blanco, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Granada, acaba de publicar 'La fam Espanyola', una investigació sobre la fam en els primers anys del règim de Franco. En el seu estudi, l'historiador assenyala que el racionament va ser "un fracàs que no va aconseguir alimentar els espanyols" i que es va fer servir per part del règim com "una arma inapel·lable per construir éssers dòcils i disciplinar el comportament de la societat", assenyala Del Arco Blanco en declaracions a EFE.
Sobre el racionament, l'historiador apunta que "la corrupció generalitzada" en el règim va contribuir a l'extensió de la fam en propiciar "un sistema corrupte que va controlar els aliments en moments de necessitat". Segons Del Arco Blanco, Espanya va viure aquells anys "en dos plànols: l'oficial, que ningú no complia, en el qual els preus eren fixats per decret i, teòricament, vetllaven perquè tots poguessin accedir als aliments a un preu raonable, i el real, el dels preus astronòmics, disponibles només si es disposava de prou diners per adquirir-los".
El franquisme, sosté l'historiador, "va aconseguir que els estómacs buits es convertissin en un instrument de desmobilització política". És per aquesta raó que parla de "fam política", perquè, diu, "les classes baixes, més identificades amb els republicans, van ser les que més la van patir; molts treballadors, per la seva significació política, no aconseguien feina; el que demostra que va funcionar la victòria i no la reconciliació".
El "mite" de la fam per la devastació
La investigació també rebutja el que titlla de "mite" en relació amb els efectes devastadors de la guerra que el règim hauria utilitzat com a argument per explicar la precarietat vital del país en els primers anys de la dictadura. En aquest sentit, l'historiador assenyala com a contraargument que "hi va haver zones especialment colpejades per la fam, com les províncies de Sevilla, Huelva i Cadis, on no hi va haver guerra".
La fam es va encebar amb la meitat sud del país, especialment en regions com Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella-la Mancha, segons l'historiador, perquè "totes les fams es noten més en societats polaritzades, on les diferències són més grans entre rics i pobres". Així, contraposa el cas de Galícia, on una part més gran de la població posseïa almenys un tros de terra, mentre que Andalusia era terra de jornalers desposseïts.
L'autarquia i els seus efectes "desastrosos"
Així mateix, la investigació de Del Arco Blanco assenyala com a responsable de la fam a la "decisió política" d'autarquia —autosuficiència econòmica del país— que va tractar d'implantar la dictadura en els anys posteriors a la Guerra Civil. "Els resultats d'aquesta arcàdia econòmica van ser desastrosos i són en l'arrel última de la fam", valora l'historiador. I assenyala que aquesta política va ser "voluntàriament acceptada i decidida per Franco i els seus homes" malgrat que "coneixien els seus efectes, sabien que la gent moria de fam i no van donar marxa enrere".
Tanmateix, l'historiador admet que les fonts històriques per determinar la xifra de 200.000 morts derivades de la fam són "problemàtiques", ja que assenyala que en la majoria dels casos s'ocultaven els motius de mort, no s'inscrivien així o s'atribuïen a malalties, que en molts casos també van ser causades per la desnutrició. Aquests alguna cosa més de 200.000 morts corresponen al període 1939-1942, i a ells caldria sumar, segons Del Arco Blanco, les morts per fam de l'any 1946, per al qual encara "no es disposa d'estudis".