Jaume Collboni arriba 5 minuts tard al Palau Macaya, on se celebra el cara a cara amb ElNacional.cat. Molt sovint, la impuntualitat és un greuge atzarós, però a quatre setmanes de les municipals, «atzar» no sembla ser una paraula que reculli el codi terminològic de cap partit. Collboni no arriba 5 minuts tard i prou: Collboni arriba 5 minuts tard pel trànsit i, tres quarts més tard, es mostrarà contrari al model superilla, expressarà la seva preocupació pel desori circulatori de Barcelona, i localitzarà la contaminació i el soroll com dos enemics a abatre, alhora que —paradoxalment— farà una defensa oberta del vehicle privat.
Un semàfor en vermell inoportú, si t’ho fas venir bé, pot convertir-se en argumentari polític.
Jaume Collboni durant el cara a cara d'ElNacional.cat / Foto: Carlos Baglietto
Que el candidat socialista ocupa una posició logística molt diferent de la de la resta d’alcaldables és un fet que ve amb el càrrec: no és el mateix esperonar des de l'oposició que anar fent des de la primera tinència d’alcaldia, de la mateixa forma que no és el mateix el frenesí de la solteria que la relació que, tot fent aigües, va a les palpentes. En acabar la pandèmia, filava relat Collboni durant el col·loqui, la relació del PSC amb els comuns va fer davallada. Fer-ho públic als electors és citar-se amb un eventual amant per comunicar-li que tu i la teva parella encara no heu trencat, però que us esteu donant un temps.
🗓️ Calendari de les Eleccions Municipals 2023 a Catalunya
🟡 Candidats a les eleccions municipals 2023 a Barcelona
La paraula clau és flirteig, i el meu amic Antonio J. Rodríguez diu que el flirteig ens fa millors persones. Altament òptimes, més ben plantades; menys com realment som. És una cerca d’orgull i d’autoestima, dos sentiments que, segons Collboni, Barcelona necessita tornar a fer-se seus. Tornar-hi: “La nostàlgia de la Barcelona que fou”, declarava el polític, “és la nostàlgia per la Barcelona socialista”. Perquè podem flirtejar, o podem no fer-ho; si ho fem, però, mai hi dediquem tants recursos, esforços i col·lutori com quan ens empolainem per a una exparella. Òptim, ben plantat; menys tu.
Fer públic als electors la davallada de la relació entre PSC i Barcelona en Comú és com citar-se amb un eventual amant per comunicar-li que tu i la teva parella encara no heu trencat, però que us esteu donant un temps
Mirant cap al passat, però aquest cop sense defugir la ira, durant el col·loqui Collboni recordava com, en fer-se públics els resultats de les anteriors municipals, el discurs de victòria d’Ernest Maragall “ens va preocupar” —en plural, perquè sense pluralitat, de millor o de pitjor pair, Ada Colau no hauria pogut reeditar el seu mandat. La preocupació de Collboni, encara avui, es concreta en una de les seves tres condicions per allargar la mà a altres partits 28 de maig enllà, juntament amb el creixement econòmic i les polítiques socials: la lleialtat a les institucions europees i, sobretot, a l’Estat espanyol.
Vetllar per Espanya: si, fa quatre anys i amb Ciutadans encara dempeus, era Manuel Valls l’home encarregat d’aquesta empresa, ara aquesta pilota torna sota el domini de qui ha estat sempre; perquè, com deia Collboni al col·loqui, “afortunadament, hem superat 2019”.