Esperanza García és una dona alta i prima, d'una bellesa andrògina i austera, que abans trobaries en un còctel, un casino o una recepció que no pas en una discoteca o una platja. No sé fins a quin punt l'aire aristocràtic del seu físic –estil Estefania de Mònaco–, li ha condicionat la trajectòria i el caràcter. El fet que no tingui l'atractiu d'un erotisme de consum tan fàcil com altres figures de la nova política, segurament ajuda a entendre el seu posat altiu, professoral i una mica cantellut, de dona que menysprea les febleses masculines i les velles armes del seu gènere.
Advocada de professió, García va començar la seva carrera política a Ciutadans. Llavors el partit d'Albert Rivera era tot just un experiment de quatre vedets rebotades amb Pujol i Maragall que s'autoqualificaven d'"intel·lectuals del segle XXI". A les eleccions municipals del 2007, Ciutadans la va presentar de candidata a l'alcaldia de Barcelona i no va obtenir representació. L'any següent va anar de segona a les eleccions espanyoles i tampoc no va entrar al Congrés. Just en aquella època, Inés Arrimadas acabava d'aterrar a Catalunya carregada de flors i violes, perseguint el somni d'un amor que es va esvair. Ciutadans no era encara el partit de pijos pobres i egoistes que és avui. En aquell moment, les masses consumistes més o menys desarrelades, que miren la tele i repeteixen els tòpics que socialitza la premsa protegida per l'Estat, encara miraven amb desconfiança els predicadors de la nova política. Els zombis de les grans ciutats no havien perdut la fe en els partits tradicionals.
Va tenir un paper a C's mentre el partit va ser una formació antipàtica d'unionistes indignats amb Espanya i Catalunya
García va tenir un paper a Ciutadans mentre el partit taronja va ser una formació antipàtica d'unionistes indignats amb Espanya i Catalunya. Llavors militar al PP, en el fons, no significava res substancialment diferent que ser de CiU o del PSC. Al Youtube hi ha una tertúlia en què Esperanza García acusa el PP català de tenir un discurs hipòcrita, diferent a Madrid i a Barcelona. A les tertúlies, García parla a poc a poc i molt baixet, però les engalta sense por ni vaselina, amb una flegma sempre molt britànica, i molt segura de tenir raó. Davant d'un Albiol que no sabia gaire què respondre, García es lamentava que Alicia Sánchez-Camacho no hagués volgut signar un manifest "a favor de la lengua común". La tertuliana demanava un pacte d'estat per aturar el nacionalisme i atacava Sánchez-Camacho perquè, en aquell moment, no sols reconeixia que el castellà no estava perseguit a Catalunya sinó que demanava un finançament més just.
Fan de Boadella, García havia acudit amb moltes expectatives a la presentació que els promotors de Ciutadans van organitzar al teatre Tívoli el març del 2006. A finals del 2009, però, va abandonar el partit d'Albert Rivera decebuda de la direcció que el projecte havia pres i entristida per alguns episodis de la lluita interna, que diu que no explicarà mai. Posats a fer política convencional, explica que va pensar que no portava enlloc participar en un partit marginal que es dedicava a guanyar vots a còpia de desgastar la formació que defensava més seriosament la unitat d'Espanya. Aleshores el PP començava a endurir el discurs, després d'un congrés que va acabar amb la sortida de Montserrat Nebrera. Quan García va passar a militar al PP el 2010, juntament amb 15 exmembres més de Ciutadans, ella mateixa va reconèixer que ho havia fet atreta pel canvi de política que Rajoy havia impulsat respecte de la llengua a Catalunya i respecte del PNB al País Basc.
És significatiu que, actualment, el discurs del PP de Catalunya recordi més el que ella defensava quan va començar a circular en els debats.
Apadrinada per Sánchez-Camacho, García va tenir un moment de rellevància fugissera el 2013, quan algú va fer córrer la bola que sonava per rellevar la presidenta del PP. Camacho havia quedat tocada pel cas Método 3 i començava a acusar, tant des del punt de vista físic com emocional, la dura feina de fer el paper de policia a Catalunya. García es va deixar estimar però el rumor va quedar en no-res i ella va continuar, com sempre, treballant en el seu bufet d'advocats i participant amb èxit en les tertúlies catalanes. Tot i que fins avui no havia cobrat mai de la política, és significatiu que, actualment, el discurs del PP de Catalunya recordi més el que ella defensava quan va començar a circular en els debats, que no pas el que havien defensat inicialment Sánchez Camacho o l'Enric Millo –que havia estat un dels diputats de CiU més abertzales–.
L'avui diputada popular forma part d'una generació de nous polítics educats en democràcia que no participen de la tradició catalanista que va justificar l'autonomia i que ha donat prestigi al Parlament. Com molts diputats nous d'aquesta legislatura, García arriba a la Cambra catalana provinent d'un activisme que ha crescut llegint la premsa espanyola, al marge de la literatura i la història del país i també del sistema de consensos que l'antifranquisme va crear durant la transició. La divisió que es va percebre durant la constitució del nou Parlament –sobretot quan va sonar l'himne nacional– és una divisió que ve de lluny i res no fa pensar que pararà de créixer. Ciutadans, convertit en un partit castellà ètnicament pur, ple de paracaigudistes, amb gairebé la meitat dels diputats nascuts a la resta de l'Estat, marca avui el to de l'unionisme.
No creu en fronteres ni identitats col·lectives, però troba normal que els espanyols s'alcessin contra els francesos el 1808
Filla de l'Eixample i de la democràcia –va néixer el 1975–, García reconeix que no se sap la lletra de Els Segadors, si bé assenyala que l'escolta respectuosament, sense creuar els braços. Diu que no creu en les fronteres ni en les identitats col·lectives i que té amics arreu del món, però troba normal que els espanyols s'alcessin contra els francesos durant l'ocupació napoleònica. García creu que un referèndum només crearia frustració, però no m'aclareix què cal fer amb la frustració dels sectors del país que porten segles lluitant contra l'Estat per mantenir la seva idea de Catalunya i del món. Com molts militants de Ciutadans, insisteix que és liberal. A mi em recorda allò que diu Ludwig von Mises sobre Gregorio Marañón. En una de les seves obres, el pensador austríac posa la negativa de Marañón a reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya com a exemple de les limitacions de cert liberalisme que no es responsabilitza de la història i que fa abstracció de l'Estat.
García, igual que d'altres diputats del nou espanyolisme català, em recorda que, sense empatia, el liberalisme és pecat.