Ella tenia bitllet de tornada, però milions d'andalusos no el van tenir. El cap de setmana passat, Teresa Rodríguez (Rota, Cadis, 1981) va venir fins a Barcelona per a participar d'un acte d'agermanament amb la CUP. Però també per a retrobar amics i companys de batalles a Santa Coloma de Gramenet. Va aprofitar per a escriure-li un WhatsApp a Gabriel Rufián, ara candidat en aquest municipi. Expulsada de Podemos, diputada al Parlament d'Andalusia i líder d'Adelante Andalucía, Rodríguez ha vist com els seus detractors sacsejaven de forma insistent el fantasma de l'independentisme català per a intentar desacreditar-la. Però ha aconseguit consolidar un espai electoral andalusista, més enllà de Podemos, amb representació al Parlament d'Andalusia i la vista posada en les pròximes eleccions generals. Aquesta entrevista amb ElNacional.cat surt publicada en la vigília del 4 de desembre, Diada nacional (no oficial) d'Andalusia.

Teresa Rodríguez, líder d'Adelante Andalucía, durant l'entrevista / Foto: Montse Giralt

Es van passar la campanya acusant-los de ser "la CUP andalusa". Avui venen a Barcelona a fer un acte d'agermanament amb la CUP catalana. Què els uneix?
(Riu) La primera cosa són les pràctiques polítiques. Hem après del seu assemblearisme, com també del 15-M i de les nostres trajectòries traumàtiques dins de Podemos. Aquest és un element comú: l'intent de noves formes de treball polític des de la base, que apostin per la democràcia participativa. I un altre element són les sobiranies, en plural: la necessitat de trobar la forma d'autodeterminar-nos. En el nostre cas necessitem un procés de sobirania propi andalús que potser no té tant a veure amb la nostra relació amb l'Estat, com en el cas de Catalunya. Però sí que té a veure amb la necessitat de decidir sobre el nostre model productiu, de sortir de les lògiques d'economia extractivista...

Aspiren al mateix per Andalusia?
Sí, però amb expressions diferents. A Andalusia no hi ha una demanda d'independentisme ni pensem que sigui el que el poble andalús necessita. Però tenim una autonomia que no podem conduir. Vam barallar-nos per tenir el cotxe de l'autonomia, però no tenim gasolina per a omplir-ne el dipòsit. Fa 45 anys, en les mobilitzacions per l'autonomia, del 4 de desembre del 77, s'aspirava a drets, progrés, desenvolupament econòmic... En definitiva, que ningú no hagi de marxar d'Andalusia si no vol. Tot això s'ha donat de cara amb la realitat. Tenim una segona onada d'andalusos que han de tornar a fer les maletes i venir a Catalunya a treballar. Per això aspirem a un procés de sobirania.

Les relacions que tenen amb la CUP ja no les tenen amb l'espai de Podemos. Ara ells governen en coalició amb el PSOE. Creu que l'executiu està a l'altura de les expectatives que va generar?
És difícil complir amb les expectatives. La qüestió és que no es faci des del mateix govern un balanç crític d'això. El problema de cogovernar amb el PSOE és que ells tenen una enorme capacitat d'apropiar-se dels teus èxits i de fer que participis de les seves contradiccions. Tot allò que aquest govern de coalició no compleixi, faran que Unidas Podemos en sigui copartícip. I tot allò que aconsegueixi i sigui bo, el PSOE s'ho apropiarà. Tant de bo m'equivoqui, però crec que el govern de coalició escombrarà la possibilitat d'una alternativa al bipartidisme a l'Estat espanyol.

 

Com hauria d'actuar Unidas Podemos en aquest context?
Jo estic molt lluny de dir-li a Unidas Podemos com ha d'actuar perquè la sortida va ser traumàtica. I en el seu moment la posició crítica davant del govern de coalició va ser molt minoritària...

Reformulo la pregunta: paga la pena continuar a La Moncloa a qualsevol preu?
Jo crec que no. Des del principi ja no va valer la pena tampoc. Els èxits que s'han obtingut, que són alguns, també es podrien haver conquerit des de l'oposició, projectant-te com a alternativa al PSOE. De tot allò que el PSOE no sigui capaç de complir, per exemple en la lluita contra la inflació, s'imputarà la responsabilitat al conjunt del govern de coalició. Si haguessis estat fora, influent en cada decisió, en cada pressupost, en cada llei, podries haver conquerit les pujades salarials o algunes de les lleis d'igualtat de gènere sense necessitat de fer-te corresponsable de la covardia històrica del PSOE respecte de l'oligopoli elèctric o les grans multinacionals.

Em parlava de la seva sortida traumàtica de Podemos. Vist en perspectiva, observant l'evolució de l'espai polític, s'ha ratificat allò que alertava?
Estic disposada a reconèixer errors d'hipòtesi. De fet, m'encantaria dir que em vaig equivocar, que ha sortit bé, que s'han ampliat les bases de l'esquerra política, que hi ha un gir a l'esquerra... Tant de bo. El cicle ha d'acabar i, quan siguin les eleccions generals, veurem. Però molt em temo que hem empetitit l'espai de les esquerres i hem cedit a la dreta tot el descontentament amb el govern de Pedro Sánchez.

 Teresa Rodríguez, a la Nau Bostik de Barcelona / Foto: Montse Giralt

"Tant de bo m'equivoqui, però crec que el govern de coalició escombrarà la possibilitat d'una alternativa al bipartidisme a l'Estat"

I Sumar, l'espai que està intentant crear Yolanda Díaz, pot ajudar a aglutinar l'esquerra?
Dic el mateix: tant de bo. Nosaltres estem en un altre procés. No participarem del projecte de Sumar perquè ja estem treballant per construir l'andalusisme, que és estratègic per a nosaltres. Però tant de bo surti bé el projecte de Yolanda Díaz i siguin capaços d'ampliar les bases de l'esquerra en un moment de molt empetitiment. 

D'un hiperlideratge de Pablo Iglesias a un hiperlideratge de Yolanda Díaz...
El signe dels temps. Quan un no es proposa construir una organització democràtica, sinó actuar a cop d'efecte mediàtic... És més avorrit construir assemblea, grups de base, organització. I el resultat és la superdependència dels hiperlideratges. Nosaltres també tenim aquest problema a Andalusia. Kichi [José María González Santos, alcalde de Cadis] ha dit que no es torna a presentar i tenim un problema amb el relleu. A la CUP li ha passat també al llarg de la seva història. Hem acumulat capital simbòlic al voltant d'un líder i costa renunciar a això. Però renunciar a això és estratègic. És l'única forma de construir quelcom que canviï les coses. Els processos de canvi real sempre són anònims. Qui era el líder del 15-M? Qui era la líder de les vagues feministes de 2018?

Entenc que no hi ha cap mena de possibilitat de confluència de cara a unes eleccions generals.
No, no...

 

S'hi presentaran?
Sí! Per nosaltres és important fer aquest pas i tenir capacitat d'autoenunciació, d'autoreferencialitat. Molts altres pobles de l'Estat han tingut aquesta capacitat i han pres aquesta decisió. No només històricament Catalunya, Euskadi i Galícia, sinó també les Canàries, el País Valencià, les Illes, Cantàbria... Ja gairebé tothom té un partit propi que posa damunt la taula les seves justes reivindicacions. En canvi, Andalusia, no, quan és el territori més poblat i que envia més diputats a les Corts.

Com ha d'actuar l'andalusisme polític? S'emmirallen en Terol Existeix? En ERC i EH Bildu?
Pot compartir coses amb gairebé totes aquestes forces. Amb Terol Existeix hi ha una batalla per la necessitat de recursos per a les zones rurals i repartir infraestructura a la perifèria. Amb Bildu, ERC i la CUP, una posició crítica davant la reforma laboral que no resol la precarietat i els baixos salaris que patim endèmicament a Andalusia. Amb la CUP també un discurs sobre la proximitat del col·lapse mediambiental i la importància de plantejar alternatives al creixentisme il·limitat. Andalusia és la primera frontera del canvi climàtic. Volem aprendre de tot allò que ens ajudi a treure el nostre poble del subdesenvolupament i la dependència en què encara ens trobem.

Andalusia ha estat un banc de proves de la nova extrema dreta? Allà va començar tot el desembre del 2018 amb el pacte de les tres firmes: PP, Ciutadans i Vox.
Jo crec que el banc de proves real ha estat la Comunitat de Madrid. És on més impacte han tingut. Perquè cal reconèixer la capacitat de lectura demoscòpica de la dreta andalusa. Han estat capaços de ser l'eina més útil contra l'extrema dreta. Han sabut seduir els votants històrics del PSOE amb un discurs de més moderació i pluralisme, de defensa --nominal-- del feminisme i l'ecologisme, de respecte a les persones migrants... Sabien que Andalusia no és una societat que s'hagi convertit de cop i volta d'extrema dreta. I han pogut menjar-li aquest terreny al PSOE i a Vox.

Teresa Rodríguez en un moment de l'entrevista / Foto: Montse Giralt

"El feminisme ha de tornar als carrers. És l'única manera de combatre l'avenç del neomasclisme"

I com se la combat, a l'extrema dreta? Vostè alerta que els cordons sanitaris poden ser contraproduents.
De vegades sí. Un cop tenen aquesta representació, cal respondre als seus discursos amb molta pedagogia i amb molta tendresa cap a la gent que es pot sentir atreta per aquesta mena de discursos. Perquè òbviament, com tots els discursos, tenen sempre una base de veritat, ni que sigui una gota de veritat que els serveix per a manipular tota la resta. L'extrema dreta treballa molt enfrontant els de baix amb un enemic més fàcil de batre, el que està pitjor que tu. I davant d'això no ens podem limitar a dir "tots fatxes". Al final també és el teu veí o el company de classe dels teus fills. Cal fer pedagogia: explicar per què són necessàries les polítiques d'igualtat o per què la immigració no és un problema per a les classes treballadores.

Però sí que ha aconseguit enverinar el debat polític i posar en qüestió debats que es creien superats. L'últim exemple, l'agressivitat contra la ministra Irene Montero al Congrés dels Diputats per la violència masclista.
Afortunadament, també hi ha hagut una certa resposta a això. Hi ha un repte a curt termini d'extrema necessitat: recuperar el moviment feminista. El que ens va partir sobre la prostitució i la llei trans hem d'esmenar-ho. Hem de reconèixer-nos diverses, amb posicions polítiques diferents en qüestions parcials, i que tenim un objectiu major, que és enfrontar l'extrema dreta. Si no, estem deixant soles les nostres xavales als instituts i les dones de les classes treballadores davant l'avanç de l'extrema dreta. El feminista és l'únic moviment massiu dels últims anys. Fem creu i ratlla i tornem als carrers. És l'única manera de combatre l'avenç del neomasclisme.

Com veu el conflicte català cinc anys després del referèndum de l'1-O?
La impressió des de fora és de certa desorientació. I és normal també, perquè els efectes de la repressió, fins i tot si generen adhesions i solidaritat, també situa la societat en un estat de xoc. També vull dir que el que van fer a Catalunya no ho van fer en el nostre nom. No es vol allò que es retè per la força. Defensar la llibertat a Catalunya no és contradictori amb defensar relacions de solidaritat i justícia entre els pobles.

 

Hi ha hagut indults, hi haurà reforma de la sedició... N'hi ha prou, amb aquests passos?
Doncs no. Per mi el pas suficient seria fer un referèndum, possibilitar que la societat catalana es pronunciï. Són principis bàsics de democràcia i de respecte als drets humans. Més enllà, evidentment, d'acabar amb la repressió brutal que ha patit gent que només demana llibertat.

És inevitable o ineludible un referèndum?
És l'única manera de resoldre la situació a Catalunya. No n'hi ha cap altra. Fixant la vista enrere, històricament, quina altra solució hi ha? L'Estat espanyol s'ha demostrat molt brutal davant una demanda majoritària de la societat catalana, fins i tot dels no independentistes, sobre la necessitat de l'autodeterminació. Però també s'ha mostrat molt dèbil per a intentar convèncer. Vencen però no convencen. És necessari un canvi de paradigma respecte del conflicte amb Catalunya. L'única solució lògica, civilitzada i normal és deixar que la gent voti.

Li ha faltat valentia a l'esquerra espanyola? S'ha deixat acomplexar pel que deia la dreta?
Bé, va haver-hi un temps en què va ser dur. Això cal dir-ho en honor a la veritat. Jo no tinc una bona relació amb Podemos, però en el seu moment sí que vam defensar de forma molt clara la necessitat del referèndum. I se'ns va dir "traïdors". Una altra cosa és el PSOE, que no va estar a l'altura.

Teresa Rodríguez, abans de participar en un acte amb la CUP / Foto: Montse Giralt

"La resolució del conflicte amb Catalunya ha de permetre reobrir els cadenats de la Transició, inclosa la monarquia"

Pensant també en Andalusia. El model territorial de l'Estat està esgotat? Dona més d'ell mateix?
Nosaltres aspirem a un nou repartiment de competències i dels recursos. Per exemple, reivindiquem la necessitat de descentralitzar les competències en energia. Hem d'apostar per un nou model energètic que acosti les fonts de producció a les fonts de consum. I cal acabar amb aquesta lògica estatalista de l'energia. O del transport ferroviari. Vosaltres teniu les competències sobre mitja distància i Rodalies. Nosaltres les volem també. Són lògiques de democratització de l'Estat, més enllà de les demandes històriques de les nacions històriques.

Un nou procés constituent a l'Estat?
Tant de bo! Seria l'ideal i el millor llegat que la resolució del conflicte amb Catalunya podria deixar-nos a la resta de pobles de l'Estat: reobrir els cadenats de la Transició. Ja no hi ha soroll de sabres. I els tres cadenats de la Transició --la creu, la Corona i el model d'Estat-- s'han de poder obrir i parlar-ne. Estem parlant de necessitats i demandes dels pobles.

Catalunya és l'elefant a l'habitació que impedeix parlar de la resta.
Sí. Però potser resolent això podem parlar de tota la resta. Potser quan acabem amb aquestes lògiques tan irresponsables d'enfrontar uns pobles amb els altres, per fi podem posar en qüestió la resta de coses que semblen intocables, com la monarquia. 

Quin encaix hi té Andalusia?
Calen processos de noves relacions econòmiques amb l'Estat i amb Europa. El nostre malestar no té a veure potser amb la relació política d'Andalusia amb Espanya i Europa --tot i que està condicionat--, com que per la part de l'economia que ens ha tocat gestionar. No ens permet que la gent pugui viure amb dignitat a Andalusia.

Bona part del problema se situa a Madrid? Un "aspirador de recursos", com diu el president Ximo Puig.
Sí, sí. I aquest discurs és bo per a la resta de les perifèries. L'Estat espanyol, si volem continuar convivint, ha de ser vist com una suma de pobles, no com un espai únic i centralitzat per al qual treballem tots. Espanya ha de ser vista com una confederalitat de pobles que viuen en comú, són solidaris entre ells i tots tenen cobertes les necessitats.