Des de Waterloo, l’aritmètica parlamentària de Madrid apareix com un element estratègic de primer ordre en el pols de l’independentisme amb l’Estat. Carles Puigdemont sentencia que els diputats independentistes en aquests moments "fan o desfan" presidents del Govern espanyol; adverteix que és impossible negociar uns pressupostos amb dirigents sobiranistes a la presó i l’exili i que, per tant, “el govern espanyol a hores d’ara ja deu tenir clar” que no podrà tirar endavant els comptes. Amb tot, el president valora el gest de Pablo Iglesias d’intentar obrir un diàleg, alhora que carrega contra Felip VI per situar-se “al front” de la repressió contra Catalunya.

Carles Puigdemont a la Casa de la Republica a Waterloo - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Diumenge passat va mantenir una conversa amb el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, i van fer públic el contingut de la conversa. Iglesias va parlar de presos polítics i d'exili... 
Primer, vull ser i sóc molt prudent i reservat sobre les persones amb qui parlo i no parlo, perquè si alguna cosa ha de servir la situació en què em trobo és perquè sigui útil. Si jo expliqués amb tota la gent que he parlat segurament no seria útil. 

Però van parlar amb Iglesias i ho van fer públic... 
En aquest cas vam convenir que ho explicaríem perquè hi havia molta expectació. No és la primera vegada que teníem contacte. No és la primera vegada que parlem. Vam parlar en el cas de la moció de censura. Com sempre, la relació amb ell és correcta des del punt de vista personal i també d’empatia política. El que vam convenir explicar és la fidelitat de la conversa. Crec que és bo. L’altre dia vaig veure que hi havia hagut una represàlia a una gent de Ciutadans que havia vingut a veure’m. Ho trobo molt lamentable això. Per tant, no hauria de tenir res de sorprenent que el senyor Pablo Iglesias o qui sigui vulgui tenir una conversa i saber què opina el representant d’un espai polític que és real. Ara, si ens volen tractar com a un holograma, com una ficció, com una cosa que no existeix, doncs, sí, que ens aïllin, però al final els vots de la gent hi són, els nostres diputats hi són, i els nostres diputats fan o desfan presidents del govern en aquests moments. 

Els nostres diputats fan o desfan presidents del govern en aquests moments

Efectivament, ara els seus vots són imprescindibles, estan disposats a parlar per exemple de pressupostos? 
S’ha parlat sempre. Ara, votar uns pressupostos d’un govern que té gent a la presó i a l’exili, que continua insistint en el relat de la rebel·lió i que, a sobre, ens vol asseure en una taula a parlar només d’una cosa que no demana ningú és una mica rar, com a mínim. Raríssim. El sol fet que s’hagi d’estar negociant uns pressupostos amb gent a l’exili i la presó, no els indica que alguna cosa no acaba d’anar bé? Són aquestes les millors condicions? Per descomptat que no. Em sembla que està bastant clar. 

El sol fet que s’hagi d’estar negociant uns pressupostos amb gent a l’exili i la presó, no els indica que alguna cosa no acaba d’anar bé?

Diu que ha tingut altres converses amb Iglesias. Com va sorgir la iniciativa d’aquesta? 
Que parlem no vol dir que a vegades no ens intercanviem missatges. No diré com va sorgir la iniciativa però hi havia voluntat. No va ser res que haguéssim de sol·licitar ni forçar. És normal. Jo tinc de tant en tant contactes i converses. És que venim de zero i de cop i volta apareix? No. Ho trobo molt normal. I ell també, amb molta normalitat. El fet que se sorprengui tothom, o que sigui tan estrany i excepcional que un líder polític espanyol parli amb un líder polític català, independentment del que representi cadascú, i que s’hagi de donar justificacions, i que surtin polítics com el senyor Iceta discutint aquest fet... Quin caram de democràcia és aquesta? Tan excepcional és que un líder polític espanyol vulgui parlar, per saber, per analitzar, no per compartir... Senzillament perquè la democràcia es basa en un intercanvi d’opinions i idees de debat. Per tant, el fet que hi hagi tanta excepcionalitat en què s’hagi produït aquesta conversa indica la greu anomalia o greu disfuncionament de la democràcia espanyola.

L’excepcionalitat ve del fet que es fes públic i que Iglesias parlés amb un líder polític que està a l’exili, i un altre, Oriol Junqueras, que està a la presó. Això ha provocat agitació a Madrid i se l’ha desautoritzat com a negociador del govern 
Ell no estava negociant en nom del govern. 

Carles Puigdemont a la Casa de la Republica a Waterloo - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Malgrat tot, s’ha volgut deixar clar, que ell no és un negociador.  
Però és que ell no ho ha pretès això. Ell ha fet la seva funció de responsable polític. Que en ús de la seva responsabilitat creu que ha de parlar amb espais polítics, i que això no és cap crim, al contrari, i que no ens en hem d’amagar. Ell ha assumit un risc? Sí. És veritat. I tanmateix l’ha assumit. Podem estar d’acord o no amb el senyor Pablo Iglesias, però ell està disposat a assumir un cost, que el té per Espanya parlar, parlar amb el dimoni. Bé, doncs la democràcia es fa així. La democràcia no consisteix només en parlar amb els que pensen com tu, sinó justament a aproximar-te a aquells amb que estàs potser molt lluny, sabent que hi ha un conflicte i que el vols resoldre a la manera democràtica, i a la manera democràtica l’eina principal és parlar, el diàleg, el reconeixement de l’altre. Si no hi ha reconeixement de l’altre no hi ha condicions per fer res. 

Iglesias assumeixi aquest desgast per veure si pot contribuir a crear condicions i mereix un reconeixement

Hi ha condicions avui per a un diàleg? 
Naturalment que no. Perquè les condicions ambientals ens portarien a nosaltres a un diàleg amb les dues mans lligades a l’esquena, amb manilles segurament, i així no es va a un diàleg, perquè no hi ha reconeixement de l’altre. El reconeixement de l’Estat espanyol respecte a nosaltres és que som uns criminals, rebels que mereixem la pitjor de les condemnes, i això no ha canviat, això són facts. I estem a pocs dies que puguin sortir escrits d’acusació en aquest sentit. Aquestes són les condicions amb què hem de dialogar? És clar que no. Ara, podem crear condicions perquè hi hagi diàleg? Per descomptat perquè portem anys demanant que hi hagi condicions per a un diàleg. Que el senyor Pablo Iglesias assumeixi aquest desgast per veure si pot contribuir a crear condicions mereix un reconeixement i, en lloc de ser criticat, la democràcia espanyola hauria de començar a entendre que la manera de reforçar-se són actituds com aquesta, no actituds que vagin a criminalitzar, denigrar, perseguir penalment els dirigents polítics, com està passant en aquests moments. 

Algú del govern del PSOE s’ha posat en contacte amb vostè de manera més discreta? 
El govern del PSOE té contacte per a les coses ordinàries amb el govern de Catalunya a través dels consellers, vicepresident, consellera de la presidència, i és aquí on estan canalitzant els contactes sobre les coses més materials. 

Però, pel que fa el diàleg polític? 
​Hi ha una mesa de diàleg avui entre el govern espanyol i la part catalana? No. No hi és. Entre altres coses, deixant de banda si hi ha voluntat per part del govern espanyol, que ho desconec, el que avui no hi ha són condicions. Insisteixo en aquests diàleg alguns haurien d’anar amb les mans emmanillades a l’esquena. Això no són les condicions per anar a un diàleg de reconeixement de l’altre. Sense reconeixement de l’altre no podrem avançar. Som una nació que té dret i que ha exercit el seu dret a l’autodeterminació, i que ha pres una decisió, i que volem que sigui respectada en els termes que les democràcies respecten les decisions de la ciutadania, que és de manera pacífica, dialogada, però respectant el que és un principi fonamental a la Carta de les Nacions Unides, que diu que el poder dels Estats se sustenta en la voluntat popular, i no al revés. Podem parlar del que sigui, però el que no podrem negociar de cap manera és que són els catalans els amos del futur de Catalunya. No és ningú més, no és un govern, no són dos parlaments, no és una majoria política determinada, és una majoria social, és el poble de Catalunya i això és indiscutible i sobre aquesta base de reconeixement és la que nosaltres volem construir espais de diàleg. 

Carles Puigdemont a la Casa de la Republica a Waterloo - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Per tant, per fer possible el diàleg, primer cal aquest reconeixement?  
Ara ens reconeixen, però ens reconeixen com a criminals. Cal que ens reconeguin com el que som, els representants d’una voluntat popular que vol un determinat objectiu i que ens tractin exactament igual com tracten la resta de representants. Defensar això mateix del qual diuen que volen dialogar, això no ens pot portar a la presó i a l’exili, i fins ara ens hi ha portat. I no poden espantar alcaldes, ciutadans ordinaris per les seves opinions. Ni que la gent tingui por a veure què diu, a veure què comenta... En aquestes condicions no pot haver-hi resultats. El reconeixement de l’altre, el respecte de l’altre, la descriminalització del que representem nosaltres, el deixar de perseguir penalment és l’abc del comportament democràtic. 

​El govern espanyol té un marge enorme, si vol fer política. Ell decidirà. El que li diem és que així no

Això en termes concrets en què s’hauria de traduir, moviments de la fiscalia...? 
​El govern espanyol té un marge enorme, si vol fer política. Ell decidirà. No li direm nosaltres. El que li diem és que així no. S’ho faci com vulgui, però així no. Gent a la presó per idees polítiques, ciutadans pacifistes, que porten més d’un any en presó preventiva sense judici, és una indecència, una vergonya per tota Europa, per tant, així no, i a qui li toca canviar aquestes condicions és a qui les ha creat. Aquestes condicions crec que tothom reconeix que no són les indicades. 

​Com es poden aprovar els pressupostos d’un Govern que et manté a la presó acusat de criminal? El govern espanyol a hores d’ara ja deu tenir clar què és el que li passarà amb els pressupostos

Per parlar de pressupostos o qualsevol altre cosa que afecti les majories del govern al Congrés tot això ha d’estar resolt? 
Com es poden aprovar els pressupostos d’un Govern que et manté a la presó acusat de criminal, del pitjor criminal? Això és bastant surrealista. No sé, crec que el govern espanyol a hores d’ara ja deu tenir clar què és el que li passarà amb els pressupostos. 

Hi ha qui argumenta que els vots independentistes no permetran que caigui un govern del PSOE... 
O sigui, no permetran que caigui un govern que acusa als que li han de votar els pressupostos de ser criminals i que busca que es passin molts anys a la presó. El que no s’entendria és que en aquestes condicions aprovéssim els pressupostos, de cap manera. 

S'ha referit a la visita de l’eurodiputada de Ciutadans Carolina Punset, com va anar? 
Tenen interès a conèixer i debatre un problema d’una transcendència enorme. Si tu fas política i et sents responsable, el que has de fer és aproximar-te quan hi ha un conflicte i saber què passa exactament. Probablement, la informació que hi ha a disposició del conjunt de l’Estat espanyol no és suficient per entendre la complexitat d’aquest problema. Van actuar com a polítics demòcrates, molt lluny de les nostres posicions, però que parteixen d’aquest principi de dir: anem a parlar a veure què passa, per conèixer millor, potser per defensar encara més bé les seves opinions. Des d’aquest punt de vista em va semblar que havia d’accedir com he accedit amb altra gent a parlar-ne i tenir una conversa interessant. 

Ho va ser? 
Molt interessant. 

Jo, com a president, m’he reunit amb tothom, però no he vist mai el senyor Rajoy ni Sánchez cridant l'ANC al despatx

L’experiència de poder parlar amb algú representant polític d'altres forces estant a l’exili... 
Jo com a president m’he reunit amb tothom. Però jo no he vist mai el senyor Rajoy ni el senyor Pedro Sánchez cridant l’ANC al seu despatx, ni tant sols els grups parlamentaris majoritaris van voler rebre el senyor Joan Ignasi Elena en representació del Pacte pel Referèndum. L’anòmal no és el que vam fer, el que faig, d’escoltar els que no pensen com jo. L’anòmal és que a nosaltres no ens escolten. Aquí hi ha SCC que té una projecció mediàtica i financera i se li concedeix una representació i un reconeixement, que no li discuteixo, però que no es correspon amb la representació i el reconeixement que se li hauria de donar a l’ANC, que ja durant 7 anys consecutius ha posat més d’un milió de persones al carrer. Quan una conversa es fa amb persones civilitzades, quan hi ha interès m’és igual què pensi l’altre. Si hi ha interès a conèixer jo trobo molt enriquidor aquest intercanvi. Què ha faltat sempre a la política espanyola en general? La curiositat de saber per què està passant això a Catalunya. Li vaig dir un dia al president Rajoy: no tens interès a saber per què més de dos milions ens volem donar de baixa d’Espanya? No et fa pampallugues això, no s’encén el llum d’alarma? La inquietud intel·lectual de saber què ens està passant i enviar la teva millor gent a mirar què està passant, què pots fer, on és l’error? 

Carles Puigdemont a la Casa de la Republica a Waterloo - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Li vaig dir un dia al president Rajoy: no tens interès a saber per què més de dos milions ens volem donar de baixa d’Espanya?

Hi ha més gent que vingui de Madrid aquí amb aquesta inquietud? 
La inquietud i interès és creixent. Hem demostrat com a país una persistència i una perseverança que en aquests moments tota Europa reconeix. S’ha de ser molt poc empàtic i molt insensible perquè una realitat com aquesta no desperti una mínima curiositat, almenys intel·lectual. 

Hem demostrat com a país una persistència i una perseverança que tota Europa reconeix. S’ha de ser molt poc empàtic i insensible perquè no desperti una mínima curiositat

Ha notat canvis en aquest sentit? 
​És aviat per dir si aquest interès és molt gran o és molt petit, però que alguna cosa es mou en l’opinió pública espanyola, segur. Perquè no pot ser impenetrable a allò que sí que està passant a l’opinió pública europea. El judici, a part dels qui l’hauran de sofrir i les seves famílies, preocupa també a l’Estat espanyol i la seva imatge. L’altre dia en un acte en un d’aquests països que he visitat després de la meva estada a Alemanya, una persona catalana, no em va dir si de PP o Cs però clarament antiindependentista i molt correcta, se’m va apropar per discutir una mica el que jo havia dit, però quan vam tocar el tema dels presos em va dir, és que jo no estic d’acord que hi hagi presos a la presóno estic d’acord que la gent se l’hagi de perseguir penalment per això. Jo no m’ho havia trobat, aquesta actitud. Encara veiem líders polítics, i també a Catalunya, que estan encantats que estiguem a la presó, que les nostres famílies pateixin, que ens podrim a la presó, que ens tanquin en un bagul i que tirin la clau. Això encara ho trobem, però el comú de la gent normal, que és decent, pensi el que pensi, ja veu que això és impresentable, que quan tu tens una causa y la teva causa que estimes tant se t’ha de defensar a cops de porra, pegant persones grans pacífiques, que has de posar els teus adversaris a la presó..., home, molt a gust no et quedes. Per tant, esclar que estic convençut que s’està produint també a l’opinió pública espanyola una percepció diferent a la que va inspirar aquell clam de l’a por ellos que va tenir i té l’apadrinament del Rei. No sé quantificar-ho perquè tampoc hi ha enquestes, ni fiables ni no fiables, però trobo fins i tot lògic que passi. 

Estan focalitzant molt en la figura del Rei la responsabilitat pel que va passar amb la repressió contra l’independentisme... 
És que és ell que es va posar al front d’això el dia 3 d’octubre. És el capità general de l’a por ellos. La brigada a por ellos té un capità general que es diu Felip VI. Fins i tot, a desgrat de molta gent que podia pensar que podia jugar un rol, ell va decidir fer política i fer el que no fa cap monarquia de cap democràcia europea, que és ficar-se a liderar políticament un conflicte, i a més de la pitjor manera possible, que és dir, sí, sí, a por ellos! Això, segurament ha fet que hi hagi sectors de la justícia que es creguin impunes, sectors de la policia que es creguin impunes, sectors dels mitjans de comunicació que es creguin impunes, sectors de l’ibex 35 que es creguin impunes..., i això ha portat a estar molt lluny del que seria una actitud exemplar d’un cap d’estat democràtic d’un país de la UE. És ell que s’hi ha posat aquí. Això ho veu no només la gent favorable a la independència de Catalunya. Avui dia les enquestes a Catalunya senyalen que hi ha més republicans que independentistes. 

Carles Puigdemont a la Casa de la Republica a Waterloo - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi alcàzar

Borrell va aconseguir una unanimitat al Parlament flamenc i que tota Espanya s’assabenti que el representant del que ells consideren una regió té estatus diplomàtic

Tampoc el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, s'ha mostrat massa diplomàtic amb decisions com retirar les credencials diplomàtiques al delegat de Flandes arran les crítiques del president del Parlament flamenc... 
Va aconseguir una cosa que no havíem aconseguit encara, una unanimitat al Parlament flamenc, en què partits que estan clarament contra la independència de Catalunya es posessin el llaç groc i votessin una resolució contra la retirada de l’estatus diplomàtic del seu representant. L’Estat espanyol en aquest cas ha fet el mateix que va fer amb el 155, per voler castigar una ideologia i un representant d’aquesta, castiga tot el poble. Van aplicar el 155, no per als independentistes, sinó per a tots. Ara, per voler castigar la llibertat d’expressió del president del Parlament flamenc, castiguen tot el poble flamenc a quedar-se sense representant diplomàtic a Espanya. Per a les democràcies europees això és travessar moltes línies vermelles. Han aconseguit dues coses, una unanimitat al Parlament flamenc i que tota Espanya s’assabenti que sí, que el representant del que ells consideren una regió té estatus diplomàtic i que, per tant, això de la nació més descentralitzada del món està per veure.