Durant mesos, molts l'han situat com a futura candidata a la presidenta de la Generalitat. De moment, Laura Borràs (Barcelona, 1970) continua a Madrid, al Congrés dels Diputats. A hores de la reunió entre els presidents Quim Torra i Pedro Sánchez a Barcelona, la portaveu de JxCat a la cambra baixa espanyola rep ElNacional.cat al seu despatx. Mostra el màxim escepticisme davant l'etapa de diàleg bilateral que s'obre, on veu més retrocessos que avenços. En les seves reunions amb el PSOE diu que ja va constatar que no volien parlar d'autodeterminació.
La sensació durant el debat d'investidura era que el seu discurs i el de Montse Bassa eren intercanviables. El seu podria servir per a una abstenció i el de Bassa per a un 'no'.
De vegades, la gent es queda més amb el to que no pas el contingut. El meu discurs va ser molt contundent. Puc dir el que sigui però ho dic d'una manera que no fa falta ni apujar el to de veu ni fer servir una vehemència impostada. Puc dir les coses amb educació. Encara és més feridor per a qui ho rep, perquè és més fàcil poder quedar-te en l'exabrupte...
Sí que li va reconèixer "un talante abierto y un tono conciliador".
Li vaig dir que no sabia si tot això ho està fent per supervivència personal o per convicció. Celebraria que fos per convicció. Tindrà l'oportunitat de demostrar-ho. És lògic que algú que ha fet un canvi d'actitud tan important el faci per mantenir-lo. De manera imminent veurem si es compleix o no. Ens ha ofert tantes cares diferents que costa saber quina és la de veritat.
Però què va faltar? Després de les reunions que vostè va tenir amb Adriana Lastra, ens deien que tot havia anat molt bé...
No ho vaig dir perquè s'avancés en continguts. S'estaven produint altres negociacions d'ERC en paral·lel, i se'ns havia demanat que no les dinamitéssim. Per això vaig evitar fer declaracions, per evitar fer-les fracassar. Si jo les feia en funció del contingut de les meves pròpies trobades amb el PSOE, és evident que dinamitava o almenys encaria molt més el preu. Des de JxCat volíem que fos el més favorable possible per a Catalunya. Que no es pogués dir que havia estat per nosaltres. Però, després de llegir el suposat acord, passarà el que jo ja havia vist en les reunions amb el PSOE: que no es vol parlar de tot allò que els partits independentistes i les entitats han dit que cal negociar.
Llavors no ha estat un acord "favorable per a Catalunya", fent servir els seus termes.
És que jo crec que no ha estat un acord. Ha estat la compra generalitzada ―enhorabona a qui ha sabut fer-ho― d'alguna cosa com a extraordinària quan en realitat és del tot ordinari que els governs parlin. I en aquest cas amb una mesa amb la qual anem més enrere que l'última mesa. No pot ser vista com un avenç, no pot ser vista com un guany per a Catalunya. Ja hi havia uns acords tàcits que després el govern espanyol trenca quan s'aixeca. Si quan reprens el diàleg et situes més enrere que el que ja s'havia aconseguit... És difícil vendre-ho com un èxit.
Entén que un partit independentista l'hagi fet president?
No ho comparteixo. Nosaltres som un partit independentista i no l'hem fet president. I no ho hem fet perquè llegint els senyals que ens arribaven directament ja es veu que és impossible poder donar-hi suport. Vivim una situació excepcional i hem de parlar sobre la situació d'excepcionalitat. Els presidents no queden per prendre el te a les cinc. No ha de ser una proesa dir que hi ha una mesa. El que cal és saber qui s'hi asseu i per a fer què. I en aquest per a fer què, el president és escrupolosament obedient al mandat del Parlament, de l'Assemblea de Càrrecs Electes ―de la qual formen part els tres partits independentistes― i d'una trobada dels tres partits independentistes amb les entitats. Allà es diuen els termes. No és una obsessió del president Torra.
Llavors, si no compren el concepte taula que s'ha acordat, s'hi involucraran?
Això ho fem per responsabilitat. No estem en un escenari que ens agradi, però estem en el ball...
Però estan en una taula que no comparteixen?
No. Nosaltres som els de la taula. Ja hi érem, i jo en aquell moment formava part del Govern. S’estava duent a terme el diàleg des de la desconfiança màxima amb l'Estat. Però des d'aquesta desconfiança els governs es troben i acorden que, per treballar els punts, hi haurà un mediador que ajudarà a aconseguir acords i complir-los. És el que passa quan dos no estan d'acord. És Sánchez qui s'aixeca. Nosaltres continuem allà. I no és per ganes que hi siguem. És per responsabilitat. Però hem de ser-hi per a resoldre aquests problemes, no per a contribuir amb la nostra presència a blanquejar un PSOE que diu que fa una cosa però que en realitat en fa una altra.
Blanquejar el PSOE?
Això és el que nosaltres vam obtenir de les reunions. No va parlar de presos, i molt menys d'amnistia. L'exili ja ni el contemplen. Ni tan sols es vol parlar d'un mediador. En aquest context, és evident que les expectatives d'èxit són més aviat poques amb un Estat que sistemàticament ens ha enganyat. És difícil si tu no prens mesures perquè això no torni a passar. La fe no entra dins el terreny de la política. Haver fet un pacte d'aquesta naturalesa és tenir fe en el PSOE. I JxCat no en té.
Però, per aconseguir uns resultats millors, no és millor involucrar-s'hi al 100%?
I això és el que ha fet el president Torra. Ara, no podem negligir el context. Sánchez diu en el seu primer discurs d'investidura que s'ha de desjudicialitzar la política, i l'endemà, sense esperar al segon discurs, dona instruccions a l'Advocacia de l'Estat perquè retiri la immunitat dels europarlamentaris. O condecora els agents que van reprimir les protestes contra la sentència. És difícil d'entendre. No hem de deixar-nos robar la cartera un cop més per prendre precaucions. La primera vegada, si t’enganyen, potser no és culpa teva, però la segona i la tercera o l'enèsima realment és que et deixes enganyar.
Un pacte com el que ha fet ERC és tenir fe en el PSOE. I JxCat no en té
Els volen penjar la llufa del fracàs?
Al PSOE li ha vingut molt bé tenir la cortina de fum sobre una possible taula de negociació perquè pensa que potser algú altre s'ho carregarà. Aquí que cadascú assumeixi la seva responsabilitat. Van fer això per obtenir uns vots. Les negociacions entre ERC i el PSOE són entre dos partits. Quan involucren un govern, la part majoritària d'aquest govern no pot estar fora de la negociació. No et poden obligar a anar a negociar amb algú si tu no saps en quins termes hi has d'anar. I això és el que ha passat en aquest acord.
Demà hi ha una reunió de presidents...
I serà molt important. Però no es podrà dir que el president Torra faci fracassar res... Al contrari.
No dic que faci fracassar res, però al mateix temps m'està dient que els "obliguen" a asseure's...
El president Torra té ganes de parlar amb el senyor Pedro Sánchez? Jo crec que, si li poses altres interlocutors per tenir una conversa, no triarà Pedro Sánchez. Però és igual, perquè en qualitat de president de la Generalitat de Catalunya té l'obligació de negociar amb qui ostenta la representació. No li ha negat mai això. És Pedro Sánchez que primer estava apagat, després fora de cobertura i després en funcions. Ara, si està funcionant, que es noti. Nosaltres sempre hem agafat la bandera del diàleg. Ara Sánchez l'agafa per dir sobre què vol i què no vol negociar. Nosaltres tenim molt clar sobre què cal negociar.
Hauria d'acabar en un referèndum d'autodeterminació aquest diàleg?
A veure, el referèndum d'autodeterminació ja l'hem fet i estem patint les conseqüències d'haver-lo fet. El repte que planteja l'independentisme és un repte democràtic. Qui ha decidit donar-hi resposta de manera autoritària és l'estat espanyol. La voluntat del poble de Catalunya, amb uns consensos del 80%, és poder decidir el futur a les urnes. Dient que, si no s'aconsegueix aquesta independència, es continuarà treballant però s'acceptarà el resultat.
O sigui que, si la consulta pactada entre el PSOE i ERC no contempla l'autodeterminació, no l'avalaran.
Nosaltres votarem el que calgui votar sempre, però que tinguin clar sobre què hem de votar. No emmascarem les votacions sobre el que sembla que és però no és. El poble de Catalunya vol votar per decidir el seu futur, no vol votar per l'acord que fan entre ERC i el PSOE. Ha de donar una sortida a l'atzucac. I això en aquest moment només pot passar per l'exercici del dret a l'autodeterminació. Si fem veure que no és així, tenim el risc de normalitzar-ho. Seria fer un flac favor al Govern que va fer possible l'1-O i a la ciutadania catalana.
Sánchez hauria de reunir-se o parlar amb Puigdemont?
Parlar no pot ser vist mai com un problema. Algú que enarbora la bandera del diàleg no hauria de tenir problemes en parlar amb el president Puigdemont. El problema és que qui diu que vol dialogar en realitat utilitza la paraula diàleg com una mascarada. Nosaltres anem a parlar fins i tot amb el Rei, encara que sigui per anar a dir-li coses que són desagradables per ell de sentir. Fins i tot en aquests termes fem ús del diàleg. Dialogar, el president Sánchez hauria de poder dialogar amb el president Puigdemont. Una altra cosa és si està disposat a fer-ho.
Li demanaran que l'accepti com a interlocutor?
Nosaltres anirem a la taula de negociació després que els presidents hagin parlat i se sàpiga sobre què cal negociar. I hem dit sempre que cal respecte a les institucions i a les interlocucions. Respecte a les institucions vol dir respectar quina és la presidència de la Generalitat, i a les interlocucions clarament al president Torra. Però és que el president Puigdemont és el president legítim. Va ser il·legítimament destituït. Podem fer veure que no és tan greu però ho és molt.
És un gest l'elecció de Dolores Delgado com a fiscal general?
Parlem de desjudicialització de la política i cada cop més estan polititzant la justícia. És un problema del qual se'n ressent la democràcia espanyola. Jo ho he vist aquí, al Congrés. En un procés d'elecció de membres de la Junta Electoral Central, partits com Vox, Ciutadans o el PP poden decidir membres. Després fa resolucions com les fa i que atempten contra l'acta de diputat del president de la Generalitat.
En el programa portaven l'amnistia. S'ha plantejat la reforma de la sedició. Si això permet alliberar els presos, és una bona solució?
La solució mai no s'ha plantejat de forma individual, només pels presos, els exiliats o els més de 2.000 represaliats en la causa general. Naturalment volem revertir una situació d'injustícia màxima, però la rebaixa de la pena de sedició no es pot plantejar en termes de solució. És que s'ha d'abolir la pena de sedició. No perquè beneficia els presos, sinó perquè les democràcies homologables ja no la contemplen, perquè és una pena d'un altre temps. El problema és que Espanya està vivint en un altre temps quan no dóna una resposta moderna als conflictes territorials. Si és injust per als qui ara són a la presó, també ho és per a qualsevol susceptible de patir-la en el futur.
La pena de sedició no s’ha de rebaixar; s’ha d’abolir perquè les democràcies homologables ja no la contemplen
Participaran de la negociació dels pressupostos de l'Estat?
Per nosaltres, la prioritat són els pressupostos a Catalunya i la prioritat és veure en què es concreta o no la mesa de negociació. Quan el tràmit dels pressupostos entri al Congrés, veurem de quina manera hi participem. La nostra prioritat és sempre que allò que fem des d'aquí, ho fem no pas per la governabilitat d'Espanya, sinó per millorar la situació a Catalunya.
S'està notant l'entrada de Podemos al govern espanyol?
De moment no veig cap gest on es noti. Només s'ha notat que han aplaudit la monarquia i fa quatre anys no ho van fer. De moment no s'ha notat en allò que podria notar-se. Aquesta situació era una oportunitat. És una oportunitat si tu mantens els teus posicionaments; si els abandones, no ho és. De moment, ara com ara, no hem tingut ocasió de veure l'empremta d'Unidas Podemos. Esperem poder-ho veure.
La imatge del ple del Parlament l'altre dia va ser bastant gràfica, però tot això ve de molt més enrere.
Segurament sí. I segurament és molt interessant, des d'un punt de vista comunicatiu, que fos el llenguatge no verbal el que ho fes evident. Sergi Sabrià va fer una peripècia verbal: valoraven tant l'acta del president Torra que ja l'hi prenien directament. Després del discurs del president els seus propis consellers no van ser ni capaços d'aplaudir-lo. Si tu vols fer una cosa, encara que sigui forçada, la fas. En canvi, en aquesta comunicació no verbal, la semiòtica ens va donar una resposta.
Però ERC és responsable que el president Torra no sigui diputat?
El president Torrent va decidir evacuar en un càrrec de confiança fins i tot la resposta d'un escrit que anava adreçat a ell. ERC ho ha dit des del primer moment. Ho sabíem des del 30 de gener (del 2018), que no volien posar en perill... Potser justament es tracta de posar en perill l'estat de coses que vivim perquè la gent prengui consciència real de la feblesa de les institucions catalanes i de les ingerències contínues de les institucions espanyoles. Pensàvem que no tornaria a haver-hi un 30 de gener...
Han estat dos anys iguals, plens de retrets, desconfiances...
Han estat dos anys d'una voluntat de poder fer les coses junts. A molts ens costa molt d'entendre que això no es pugui produir, començant pel president Torra i per la majoria d'independents, com jo mateixa. Ens costen molt aquests moviments tacticistes de curta volada i tan partidistes. Però les coses són com són i fer veure que no són com són no és bo per a ningú. L'endemà del ple, el president Torrent tenia una querella i el president Torra li feia costat fins a les últimes conseqüències. Això és el que hem de fer: ajudar-nos entre tots. Van per tots nosaltres. Si després de dos anys no hem entès això, vol dir que no hem entès res.
Què arreglaran unes eleccions que no es pugui arreglar sense eleccions?
Nosaltres volíem donar estabilitat a la legislatura a Catalunya. I si de cas contribuir a la inestabilitat a Espanya justament per poder negociar sobre les qüestions fonamentals. Hem acabat fent tot el contrari: alguns han donat estabilitat al govern espanyol i en canvi hem destruït finalment l'estabilitat a Catalunya. Almenys les eleccions clarificaran els punts de vista. La gent podrà decidir realment quina de les dues estratègies tria; si la de no plantar cara o la de persistir. Jo crec que sobirania o rendició serien els dos plantejaments possibles. L'última frontera de la democràcia és la sobirania d'un parlament. I hem vist que almenys una part de l'independentisme no considera que això sigui així.
JxCat fa autocrítica del que ha anat malament?
Junts per Catalunya sempre fa autocrítica, des del president Puigdemont fins al president Torra. Segurament la nostra màxima autocrítica hagi estat aquesta voluntat de no trencament, aquesta voluntat de sempre oferir un camí, una sortida, per petita que sigui, a la possibilitat de la unitat. També és això el que vol la gent, que en una situació d'excepcionalitat democràtica hi hagi un Govern d'unitat nacional. Fins que no hi hagi una situació de normalitat serà l'única manera de poder sobreviure.
És realista dir que ERC vol reeditar un tripartit, com denuncien alguns dirigents de JxCat?
No és que sigui realista. És que és una evidència. Hi ha hagut pactes a tres bandes. Hi ha un compromís, i ho ha dit el govern espanyol, d'aprovació dels pressupostos a Espanya, a Barcelona i a Catalunya. Això no se li pot escapar a ningú. Probablement això vingui donat pel fet que, si ERC pot pactar amb els comuns i el PSC, ho preferirà abans que pactar amb Junts per Catalunya.
JxCat pot pactar amb el PSOE però ERC no?
No s'ha parlat mai que JxCat pacti amb el PSOE. Nosaltres no hem donat suport...
Si pot, ERC preferirà pactar amb els comuns i el PSC abans que amb JxCat
La Diputació de Barcelona, molts ajuntaments...
Els dos presidents van donar les instruccions sobre com procedir amb el resultat de les municipals. Primer, respectar la força independentista més votada. Segon, quan la força més votada no sigui independentista, intentar fer possible que el govern d'aquest municipi sigui independentista a través de la unió de les forces independentistes. Són dues regles molt bàsiques, molt fàcils de complir. I la realitat del trencadís municipal ens han permès veure que, en diversos casos, no s'ha respectat la llista independentista més votada quan era JxCat; i s'ha preferit fer aliances amb el PSC, amb la CUP o amb qui sigui per desplaçar JxCat. Veiem el cas de Figueres o el de Sant Cugat.
I també a l'inrevés...
El respecte hauria d'haver estat mutu. Aquest respecte no s'ha produït en el món municipal. Es van incomplir acords molt bàsics. I això ha generat un estat de coses a escala supramunicipal en el qual els partits, abans de quedar fora de joc, miren de triar una aliança que els permeti ser-hi. Perquè la vocació de governabilitat hi és per part de tothom. Nosaltres havíem dit d'anar junts, de fer llistes unitàries, i que fent-ho s'hauria tingut un mapa municipal independentista. L'Ajuntament de Barcelona no és independentista per no haver anat junts i la Diputació de Barcelona està pactada amb el PSC per no haver anat junts.
Però podria haver tingut un president independentista.
No. No era una opció real. Els qui portaven les negociacions de la Diputació es van assabentar que ERC ja tenia el suport dels comuns sense que hi fóssim nosaltres, perquè els comuns ens havien vetat. Per tant, com que era necessària la concurrència de tots per fer possible aquest govern, abans de quedar-ne fora, els partits busquen ser-hi.
Llavors va primar la lògica partidista...
És que prima la lògica partidista de tots els partits quan es dóna via lliure als partits. Per això a molts dels independents ens costa tant entrar en aquestes lògiques. Nosaltres busquem el benefici del país. Ens estem barallant per qui estarà en els llocs quatre anys... És molt trist. Cal generositat per totes dues bandes i deixar fer-se la traveta. Si no, quan un partit està fent la traveta sistemàticament, l'altre pot venjar-se i ho fa. I molts considerarien que ho fan en legítima defensa. El que passa és que nosaltres triem com a soci preferent sempre els partits independentistes. Aquesta és la principal diferència que hi ha.
Fa temps que diversos sectors del seu espai polític la situen com a candidata a la Generalitat. La pregunta és obligada: ho serà?
El president de la Generalitat, el president legítim, és el president Puigdemont. I nosaltres intentem lluitar contra aquesta excepcionalitat. I tots els que hem entrat en política sense haver-hi estat abans ho fem al servei d'aquest equip col·lectiu. En aquest sentit, jo hi sóc. I és evident que, si m'haguessin preguntat, el lloc on jo estava era el lloc on em volia quedar, la Conselleria de Cultura. En canvi, sóc a Madrid, perquè es va pensar que podia fer una bona feina aquí. Confio que farem la tria que ens farà més forts per aconseguir un bon resultat.
Però es descarta?
És que no em correspon a mi. Jo no descarto ni em postulo. Jo dic el que he dit sempre: que hi sóc perquè el president Puigdemont m'ho va demanar i que en cada moment he ocupat la posició que s'ha convingut pensant en el col·lectiu. Confiança màxima en el president Puigdemont, perquè quan es pugui fer l'elecció del candidat sigui el candidat que ens ajudi a aconseguir un millor resultat electoral.
I quin paper jugarà Puigdemont?
El president Puigdemont és perfectament conscient de la importància i transcendència d'aquestes eleccions, de les aliances que ja s'estan prefigurant abans de començar. Esperem que jugui el paper que ha jugat sempre, que és el d'intervenir aportant criteri, aportant visió estratègica i sent el referent indiscutible i el líder indiscutit.
Però ja no serà candidat a la investidura?
Ha costat molt que pugui ser eurodiputat, i ara ho és. I la feina internacional que ja ha fet abans de ser eurodiputat, i que podrà fer en l'exercici del seu càrrec, és molt gran. La paradoxa es troba en el fet que ser europarlamentari et doni una immunitat que tots els països de la Unió Europea respecten excepte l'Estat espanyol. Hi ha dubtes molt evidents sobre si respectaria o no la seva immunitat. Per tant, és un bé a preservar.
Li preocupa el cas pel qual està sent investigada?
És preocupant que, havent fet una feina que ha estat reconeguda i elevada pel sector de les lletres, hi hagi aquesta judicialització de la política. Jo era una persona amb una trajectòria acadèmica, i de cop i volta, coincidint amb la meva condició de càrrec públic, visc una sèrie d'actuacions que van vulnerant drets per mirar d'aconseguir unes imputacions. Es basen en un fet que és clarament demostrable: no he causat mai cap perjudici a l'erari públic. Per tant, si estigués en un país normal, no m'hauria de preocupar, perquè tindria les maneres de poder demostrar-ho. Però com que no estem en un país normal, preocupa aquesta indefensió.
Jo no descarto ni em postulo per la Generalitat. En cada moment he ocupat la posició que s'ha convingut pensant en el col·lectiu
És una persecució política?
Preocupa aquesta obsessió per acabar amb l'independentisme, encara que això representi anar-se carregant la democràcia vulnerant drets. En aquest cas sóc jo, però no és una qüestió d'una persona. Li passa a molta altra gent pel fet de ser independentistes. Una baralla en un bar de Sevilla és una baralla en un bar de Sevilla, encara que involucri a guàrdies civils o policies. En canvi, una baralla en un bar d'Altsasu és terrorisme. Una manifestació d'agricultors a Jaén és una manifestació d'agricultors a Jaén. En canvi, una manifestació a Plaça Urquinaona és la revolta independentista contra la Policia Nacional. Clar que em preocupa.