La mateixa setmana que el jutge Pablo Llarena ha decretat la suspensió de funcions dels diputats processats per rebel·lió, amb un exercici creatiu del dret, la justícia alemanya li ha donat un revés, extradint Carles Puigdemont només per malversació. Joan Vintró (Barcelona, 1953), catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, creu que el tribunal de Schleswig-Holstein desautoritza clarament el relat inventat pel magistrat del Tribunal Suprem. En la seva condició de lletrat del Parlament en excedència, també defensa que la qüestió hauria d'acabar al ple de la cambra.
Què suposa la decisió de la justícia alemanya?
Significa que l’acusació que planteja la instrucció del jutge Llarena no té fonaments. És una desautorització molt clara de la tesi del jutge Llarena: els fets del setembre i octubre de l’any passat no són constitutius ni de rebel·lió ni de sedició. És molt important.
El Suprem podria rebutjar l’extradició només per malversació…
És que és una situació molt incòmoda. Per uns mateixos fets, hi hauria unes persones acusades d’uns delictes molt greus, i n’hi hauria un altre, que representa que és el “cap”, que només seria jutjat per un delicte molt menor amb una pena molt menor. Si es pretén persistir en la idea que s’ha de jutjar per rebel·lió i sedició, més val que no hi sigui Puigdemont. Hi hauria una asimetria difícilment gestionable. Això explicaria que el Suprem deixés estar Puigdemont.
El que sí que es veu és que, quan el relat és jutjat a l’exterior, es fa miques.
Molts juristes a l’estat espanyol ja ho han anat dient: que aquests fets no són ni rebel·lió ni sedició, perquè en tots dos casos és necessària la concurrència de la violència o la força. La decisió alemanya ve a confirmar això.
La justícia espanyola està quedant en evidència a Europa?
No queda en bon lloc. Si aquí, contra l’opinió de molts juristes, s’ha tirat endavant un procés judicial amb unes acusacions delictives molt greus, amb uns tràmits processals com la presó preventiva o la suspensió de funcions aplicats amb molta severitat, i tota aquesta dinàmica es veu desautoritzada per un tribunal d’un país europeu democràtic, l’actuació del Tribunal Suprem i d’aquest jutge instructor no surt ben parada.
És aplicable la suspensió automàtica del 384 bis en aquest cas?
Jo crec que no. El Tribunal Constitucional, en dues sentències, diu molt clarament que, quan es vulgui aplicar pel delicte de rebel·lió, ha de ser per persones que hagin utilitzat armes de foc o explosius. Si ens mirem el relat del jutge Llarena, en cap moment diu que hagin utilitzat ni armes de foc ni explosius. En l’última interlocutòria fins i tot es planteja el dubte sobre si hi ha hagut violència suficient perquè sigui rebel·lió. El jutge Llarena no té clar ni que hi hagi hagut violència.
És només per sustentar el relat, s’hi veu abocat…?
És una continuació de tota la seqüència d’actuacions del jutge. Es construeix un relat sobre la presumpta comissió d’un delicte, i a partir d’aquí no es baixa d’aquest criteri, tractant d’introduir mesures que siguin lesives per als diputats i per a les institucions catalanes.
Havent-hi doctrina com n’hi ha del Tribunal Constitucional sobre l’aplicació d’aquest article en el cas de la rebel·lió, pot actuar d’aquesta manera, ignorant-la?
L’actuació del jutge és absolutament incorrecta i inadequada. Per tant, espero que els interessats ho recorrin a la via penal i eventualment en empara al TC, i que es demostri l’absoluta inadequació i incorrecció d’aquesta aplicació.
Però podria ser acusat de prevaricació?
La prevaricació és un delicte de molt difícil de provar. No és descartable que algú pugui plantejar aquesta via. El que passa és que és un delicte de resultat incert.
De fet, ja s’ha plantejat en anteriors ocasions.
Sí. I ja es veu que el recorregut és complicat. Però, independentment de la possible prevaricació, el que sí que cal fer és recórrer-la per la jurisdicció penal i constitucional. I posar en relleu que no té cap mena de fonament en aquest supòsit. És discutible que s’hagi produït rebel·lió, tot i que jo penso que no; el que és segur és que no s’ha produït rebel·lió amb armes i explosius.
La decisió de la justícia alemanya és una desautorització molt clara de la tesi de Llarena: els fets del setembre i octubre de l’any passat no són constitutius ni de rebel·lió ni de sedició
El ple del Parlament hauria de votar-ho?
Per una banda, tenim un problema que afecta l’estatut dels diputats. Estatutàriament és una qüestió reservada al reglament del Parlament. I el reglament deixa la suspensió dels diputats, una decisió de tanta importància, en mans d’un informe de la comissió de l’estatut dels diputats i del ple del Parlament. El que passa és que, al marge, hi ha la llei d’enjudiciament criminal, que estableix aquest supòsit molt excepcional.
I com es resol aquest conflicte legal?
El primer que un s’ha de plantejar és: la llei d’enjudiciament pot regular això? No envaeix allò que és matèria del reglament parlamentari? Aquest interrogant és legítim. La meva resposta és que a la llei d’enjudiciament criminal no li correspon regular això. I si hi ha aquesta contradicció entre dues normes, ha de prevaldre en el meu criteri el principi de competència. Si el Parlament entén això d’aquesta manera, ho enviarà a la comissió de l’estatut, plantejarà un dictamen i el portarà al ple perquè voti.
I si el ple vota en contra de la suspensió?
Podria passar que el govern espanyol recorregués davant el Tribunal Constitucional, i aquest resolgués aquesta contradicció. De moment només sabem que la Mesa ha demanat un informe als lletrats perquè diguin com s’ha de procedir.
De fet, vostè és lletrat del Parlament en excedència. Què aconsellaria a la Mesa?
Que es portés a la comissió de l’estatut dels diputats, i que després finalment ho decidís al ple. Per una raó molt clara: el reglament diu que la suspensió la decideix el ple “atesa la naturalesa dels fets”. Estem davant d’uns presumptes delictes que no s’adiuen en absolut amb allò que el TC diu que s’ha de donar. I aquesta aplicació absolutament extemporània afecta de manera molt seriosa l’estatus del parlamentari i la configuració de la majoria parlamentària derivada de les eleccions del 21-D. Amb tots aquests elements, està justificat que el Parlament es pronunciï sobre això.
La comissió de l’estatut dels diputats també podria concloure que la interlocutòria és inaplicable, començant per la figura del diputat “temporal”.
Aquest és un problema nou, efectivament. Conscient que aplicant la suspensió altera la voluntat democràtica del 21-D, per evitar aquest efecte pervers, el jutge Llarena introdueix la substitució. Introdueix un diputat suplent que faria de diputat mentre el titular estaria a la presó.
Una figura que no existeix…
El problema d’això és que no està previst a la llei electoral. En alguns països existeix, però no a Espanya. Per tant, vol dir que, per una via absolutament alegal i derivada de la invenció d’un jutge, introduiríem una figura que l’ordenament espanyol no preveu.
El jutge es converteix en legislador?
Efectivament. Envaeix l’àmbit que és propi del Parlament. El que passa és que si totes les vies de recurs no fructifiquen, el Parlament es podria trobar en la situació terrible que la majoria parlamentària es veuria alterada. En aquesta tessitura, no li queda més remei que, contràriament al que seria correcte jurídicament, agafar-se a la pastanaga que ofereix el jutge Llarena i anar a la Junta Electoral per expedir una credencial temporal que no està prevista. No sabem ni si la Junta Electoral voldrà fer-ho.
No és el primer cop que fa alguna cosa així...
És una mica similar al que va passar amb la delegació de vot. El jutge Llarena va dir que no podien sortir de la presó malgrat que la llei general penitenciària ho permetria. Fa molts anys es va autoritzar un pres d’ETA. El més correcte en aquest cas era fer el mateix: deixar-lo sortir per anar al ple. Llarena va dir que no, però que com que no el deixava sortir, el Parlament li podia deixar delegar el vot, que no estava pensat per aquest supòsit. I el Parlament, vista la situació, va acceptar la pastanaga.
Jo aconsellaria que la suspensió es portés a la comissió de l'estatut dels diputats, i que després ho decidís el ple del Parlament
Li sembla casual el moment escollit, l’endemà de la reunió entre Torra i Sánchez?
És evident que no és casual. No estic dient que el govern espanyol hagi pressionat el jutge, però no em sembla casual. Expedir aquesta notificació de suspensió un cop s’ha conclòs la instrucció són tres línies. Feia bastants dies que es podria haver fet. Segurament el jutge va entendre que en aquest cas era millor no intervenir en la dinàmica política.
Però en certa manera Llarena sí que s’ha convertit en un actor polític.
Sí, efectivament. Conscientment o inconscientment, Llarena s'està convertint en un actor polític en la mesura que està instruint en els termes que ho està fent. S’hi va convertir quan el vot delegat, quan va impedir l’assistència a la investidura i ara amb la qualificació dels fets. És un actor polític, perquè aquest procediment és polític.
Quin paper ha jugat la fiscalia?
La decisió d’interposició d’una querella criminal és una decisió que deriva en bona mesura del govern del PP, i que la fiscalia és el braç executor ineludible. Les persones que en aquell moment estaven al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat executen de molt bon grat la determinació del govern espanyol.
Ja ha pres possessió la nova fiscal general de l’Estat. Té marge per desescalar?
Sí. No oblidem que és un càrrec de designació del govern espanyol, i que el govern espanyol li pot donar instruccions i indicacions. I en virtut de l’estructura jeràrquica de la fiscalia, la Fiscalia General pot donar instruccions als altres fiscals. Un cert marge hi ha.
En quins aspectes?
Tenim dues grans línies. Per una banda, quan es tornin a demanar llibertats provisionals, la fiscalia pot informar favorablement, no negativament com ha fet fins ara. Per altra banda, ara la instrucció s’ha tancat i el jutge considera que hi ha rebel·lió. Ara això va a les parts: la fiscalia, les defenses i VOX. Deixant estar VOX, la fiscalia té un marge d’apreciació de la qualificació dels fets prèvia a l’obertura del judici oral. A la vista del que diuen la defensa i la justícia d’alguns països europeus, la fiscalia pot limitar la qualificació dels fets motu proprio o orientada pel govern espanyol.
Pedro Sánchez pot facilitar l’alliberament dels presos, si volgués?
Pot influir-hi. El ministeri fiscal té una dependència del govern en el nostre sistema. No dic que sigui un ninot, però té una dependència. I el govern li pot donar instruccions. Li pot dir que no s’oposi a la petició de llibertat provisional. I la fiscalia pot variar la qualificació dels fets del jutge.
És una qüestió de voluntat política?
És una qüestió de voluntat política del govern espanyol, que li digui que s’ho miri d’una altra manera. A partir d’aquí es poden modular les posicions.
Conscientment o inconscientment, Llarena s'està convertint en un actor polític en la mesura que està instruint en els termes que ho està fent
S’ha produït una deriva del dret penal?
Jo crec que sí. La pretensió del govern espanyol i la fiscalia ha estat judicialitzar penalment uns fets polítics. Uns fets polítics que en algunes de les seves manifestacions podrien ser inconstitucionals, però en tot cas la via de reacció no era aquesta. El que és absolutament exorbitant és aquesta utilització manipuladora del dret penal. La discussió d’aquesta il·legalitat no s’ha de ventilar per la via penal, i encara menys pel delicte més greu del Codi Penal. S’ha de discutir a través de les mesures administratives i sobretot a través de la discussió política.
Veient el documental 20-S, potser el cas dels Jordis és el més flagrant.
No establiria graduacions. Totes aquestes persones estan sotmeses a un procediment penal injustament. Però potser sí que és més greu. Els responsables polítics van adoptar unes decisions que segurament contradeien l’ordenament jurídic. En el cas dels Jordis, no és així. El que van fer va ser exercir el seu dret a la llibertat d’expressió i manifestació. Fins i tot van actuar de manera prudent i raonable per evitar incidents majors i que la Guàrdia Civil pogués sortir.
Fins que no es desjudicialitzi la política, es podrà resoldre el conflicte polític?
Jo ho veig difícil. Sí que és cert que encara que el problema penal no estigui del tot resolt, no vol dir que no s’hagi de fer política i es pugui arribar a determinats acords. No seria sensat no fer res fins a resoldre-ho. Ara bé, és evident que el problema polític de fons no tindrà una solució estable sense el desbloqueig del problema jurídic i penal.