Després dels fets de l'octubre de 2017 i la posterior repressió, l'independentisme ha entrat en una fase de replantejament i redefinició d'estratègies. És en aquest marc que Òmnium Cultural ha organitzat les primeres jornades sobre desobediència civil. Allà hi han participat noms clau en el coneixement d'aquest tipus de lluita com el de Jesús Castañar (Extremadura, 1974), un sociòleg especialista en moviments no violents. Castañar ha estudiat de prop el procés i, de fet, va declarar com a pèrit en el judici del 1-O a petició de Jordi Cuixart. En una entrevista a El Nacional aprofitant la seva estada a Barcelona, Castañar defineix el procés, i especialment l'1-O, com l'acte de desobediència civil més gran d'Espanya dels darrers 100 anys i el tercer d'Europa.
En l'informe pericial que va fer, juntament amb el també sociòleg John Paul Lederach, i com a expert en moviments no violents, com ha vist el procés i, especialment els dies 20-S i l'1-O?
L'anàlisi que nosaltres fem és que tot és un moviment no violent. Sí que hi ha una violència contra persones o més aviat contra objectes o agents, però no perquè estigui organitzada, sinó perquè hi ha una falta de control o disciplina. És un fet normal dins la magnitud d'un moviment multitudinari. Hi ha moltes manifestacions que són no violentes i que, en canvi, hi poden haver intents de provocació que poden fer respondre la gent, però que hi hagi una persona que agredeix un agent de la policia o contra un aparador, no vol dir que tota la manifestació hagi estat violenta. El procés no ha estat un moviment violent. No ho ha estat molt clarament i qualsevol historiador o sociòleg ho analitzaria dins aquestes categories.
Doncs als organitzadors, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, se'ls acusa de rebel·lió.
Els organitzadors, i això ho demostren totes les proves que he mirat, van fer tot el possible per mantenir la disciplina no violenta. I no només això, sinó que l'estratègia de l'independentisme el que busca és dotar-se de legitimitat a Catalunya i també cara a l'exterior. És incongruent amb aquesta estratègia crear una sensació de violència i tumult, o disturbis d'algun tipus.
El procés, clarament, no ha estat un moviment violent
Aleshores, si no es pot considerar un moviment violent, per què aquestes acusacions?
S'estan redefinit els termes perquè concordi l'acusació. El que s'està fent és adaptar el tipus penal. En lloc de dir la rebel·lió és violència es diu: això és rebel·lió. S'està creant una rebel·lió postmoderna. A Catalunya hi ha hagut molts anys de lluita institucional i, al no poder avançar més per aquest camí, s'ha produït un canvi. Ara hi ha hagut una fase de desafiament a l'Estat, quan s'han fet actes simbòlics com la declaració d'independència, però no hi ha hagut presa de centres de poder ni implementació del control del territori. Davant d'això, el poder ha replicat creant nous conceptes i termes, i amb una campanya brutal als mitjans de comunicació. Jo que he seguit el judici i he vist moltes proves, m'he adonat que en el meu cas, a Extremadura, hi ha moltes coses que no se saben perquè no han arribat. A la televisió, parlen del 20-S i surten imatges del final quan hi havia càrregues després de tota la mobilització. Parlen de l'1-O i no treuen imatges de policies agredint activistes. Tampoc es tallen en posar imatges d'altres disturbis.
Per tant, són presos polítics?
Per mi clarament sí que ho són, perquè estan empresonats per una activitat política, independentment de que ells siguin polítics o no. El que passa és que el terme té una connotació de legitimitat que és el que es prova d'evitar des del poder. Però, no són els únics presos polítics que hi ha a Espanya o que hi ha hagut en els últims anys. Els insubmisos érem també presos polítics i n'hi havia milers.
Una sentència dura pot generar conflicte per anys, i no només a Catalunya
El cas ha estat ja jutjat pel Tribunal Suprem, el màxim òrgan judicial espanyol, i s'està a l'espera de la sentència. Què pot provocar que aquesta sigui dura?
Si es jutja un moviment no violent com a violent es pot acabar creant una sensació d'opressió i pot crear més mobilitzacions, ja que pot generar més ofenses i més dualitat entre la població. Això és el que interessa als partits de dretes. Crec que és molt probable una sentència dura, tot i que no sé com la justificaran perquè legalment l'han de justificar d'alguna manera. Aquesta condemna generarà conflicte per anys. Segurament al principi hi haurà molta manifestació, però és que després venen 25 anys i pot generarar condicions per perpetuar el conflicte i no només a Catalunya. Es visualitzarà un estat opressiu.
A més, tenint en compte que el Suprem crea jurisprudència, això pot afectar també a reivindicacions que no siguin el procés, no?
Aquesta és una de les coses que a mi personalment em preocupa bastant. Cada vegada hi ha menys espai per la reivindicació i la protesta. Ja amb la llei mordassa va minvar bastant considerablement, i ara pot anar un pas més enllà. Estem en un moment en que hi haurà molta mobilització, i de fet ja n'hi comença a haver amb tota la lluita contra el canvi climàtic i la situació dels refugiats. La criminalització busca espai perquè el poder pugui estendre's. Això afecta drets fonamentals.
La desobediència civil requereix molta organització i consciència i pot comportar conseqüències personals
Abans parlava d'una nova etapa de l'independentisme, esgotada la via institucional. Què vol dir?
Amb la sentència de l'Estatut i la negació del diàleg, hi comença a haver la percepció que les vies convencionals i institucional es van tancant. Quan això passa, i està molt estudiat que és així, és quan pot sorgir el moviment no violent, entenent com a moviment no violent el que es fa fora dels mitjans institucionals i sense violència. Per això moviments com el d'Òmnium estan tenint tanta importància. La desobediència civil requereix molta organització, molta consciència i pot tenir conseqüències personals, per exemple més presó, multes, pèrdues de treball. Són processos que requereixen molta planificació.
Què és la desobediència civil?
Com a definició, és l'acte de desobeir una llei concreta i que pretén ser un acte públic –no es fa d'amagades–, conscient –es fa sabent que s'està vulnerant una llei–, col·lectiu, que es fa amb la intenció de canviar una justícia determinada –que pot ser aquesta llei en si mateixa o relacionada–, sense violència i assumint les conseqüències penals i demanant l'absolució. El que es busca és crear un conflicte amb la legalitat. La legalitat no és legitima de per si, sinó que és fruit d'un procés històric de lluites.
La desobediència busca generar conflicte amb la legalitat, que no és legitima de per si
Quin exemples hi hauria?
Doncs la insubmissió al servei militar, també les campanyes antimilitaristes o les de de no pagar impostos. Aquests han estat els clàssics de la desobediència civil.
L'1 de octubre es pot considerar com a tal?
L'1-O compleix totes aquestes característiques. Era públic, conscient –la gent sabia que havia estat il·legalitzat–, era col·lectiu, no s'havia utilitzat la violència i es pretenia canviar una llei o una realitat. Per mi, l'objectiu de l'1-O no era la independència en si mateixa sinó generar o afavorir les condicions per a un referèndum amb totes les garanties i generar un debat a Europa i a Espanya. És el moviment de desobediència civil més gran d'Espanya, almenys dels últims 100 anys, i el tercer d'Europa, perquè Hongria i Finlàndia anirien primer.
I s'ha aconseguit l'objectiu?
Sempre hi ha pros i contres. Ara, una cosa molt important que he notat és que, amb la declaració d'independència, encara que fos simbòlica, hem començat a pensar que és possible que es declari la independència. Fins ara es veia com una cosa que no podia passar i semblava una cosa llunyana. Ara hi ha la consciència que pot ser un escenari polític possible en un futur. Ara t'ho pots imaginar perquè ja s'ha declarat una independència. S'ha creat un imaginari col·lectiu.
Amb la declaració d'independència, encara que fos simbòlica, hem començat a pensar que la independència és possible
Hi ha algunes veus que asseguren que la independència només es pot aconseguir a través de la violència, a no ser que sigui pactada. Ho comparteix?
No! De fet, tinc un llibre que desmitifica això. Per exemple, a Llatinoamèrica hi ha hagut catorze dictadors que han caigut amb mobilitzacions no violentes, sobretot basades en vagues. De processos colonials n'hi ha hagut molts que han vingut de violència, però altres no com Ghana, Zàmbia o Egipte en un primer moment als anys 20. Aquestes no van ser de forma no violenta. Això sí, sempre necessites un consens molt gran de la gent perquè sigui efectiu.
I no hi ha el perill que, si no hi ha voluntat d'acord i hi ha molta mobilització al carrer, tot això pugui acabar desenvolupant en violència?
S'ha de començar per assajar. Per no respondre violentament s'ha d'anar entrenant el cos i la ment. Això ja s'ha començat a fer des de l'independentisme, especialment des de 2012 quan es forma l'ANC i es comencen a renovar les formes de fer manifestacions. Això ha servit perquè la gent aprengui que una manifestació independentista és un moment festiu i també perquè en moments de tensió hi hagi aquesta contestació pacífica i de forma simbòlica que és molt important
L'acció no violenta és més efectiva perquè no es basa en un escenari a curt termini, sinó que es busca que després del conflicte l'altra part estigui integrada
Després d'anys de procés, i de tot el que va passar l'any 2017, però, hi ha veus de l'independentisme que defensen que amb mobilitzacions simbòliques i festives no es va enlloc.
Mira, una vaga o una manifestació es pot fer de manera totalment no violenta i pacífica o amb piquets i amenaçant. Depèn de quina s'utilitza es genera una situació ben diferent i com facis les coses et genera també un escenari postconflicte molt diferent. Per això, es diu que l'acció no violenta és més efectiva, perquè realment no es basa en un escenari a curt termini, sinó que es busca que després del conflicte l'altra part estigui integrada. Això és el que treballen moviments civils com el de Luther King als Estats Units. Ells eren conscients que quan aconseguissin la llibertat dels negres haurien de viure i ser acceptats. Gràcies a que no van utilitzar la violència després no hi va haver morts. La violència genera ressentiment durant el postconflicte i s'ha d'anar preveient també tot aquest després.
Com creus que acabarà el procés català?
No acabarà. Tant si es va cap a la independència com si es nega totalment, no és un procés que hagi d'acabar, perquè hi ha sentiments i identitats que no estan còmodes en una o altra situació. Crec que el marc de l'estat nació no pot resoldre aquest conflicte. A mi, m'agradaria que s'acabés creant un marc diferent, a nivell d'Espanya o d'Europa. Europa podria ser la clau, o no.