Poc es podia imaginar el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani (Barcelona, 1979), d'ERC, haver de viure una situació tant dura com la del coronavirus quan va jurar el càrrec. Un cop superat el pitjor tram de l'emergència sanitària, que ha provocat la mort de més de 12.300 persones a Catalunya, comença una crisi econòmica i laboral de la qual encara no es pot determinar l'abast però que no té precedents. És en aquest marc, on el conseller el Homrani atén les preguntes d'El Nacional en una entrevista per videoconferència. Parlem de la situació dels ERTO, de l'ingrés mínim vital, de la situació viscuda a les residències de gent gran i de com s'ha d'enfocar la marxa de Nissan de Catalunya.
El 30 de juny acaben els ERTO per causa de força major però des de diversos sectors s'ha demanat allargar-los. Des de la seva conselleria també aposten per prolongar el termini?
S'han d'allargar i s'han d'adaptar. La realitat és molt clara: a 31 de maig només s'han desafectat 59.904 treballadors dels més de 700.000 que han estat afectats per ERTO a Catalunya. Això demostra que es necessita una continuïtat. Si no, després ens trobarem amb ERO d'extinció de contracte. El 30 de juny encara no tindrem reactivats un dels sectors més afectats, com és el turístic. S'han d'allargar i posar més mesures per assegurar que el que volien els ERTO, que era fer una parèntesi que permetés que la parada de l'activitat econòmica no signifiqués una destrucció elevada de llocs de treball, acabi funcionant.
N'han parlat amb el govern espanyol? Què els diu?
Estan esperant una mica per veure com està evolucionant. Però estic segur que acabaran prenent aquest decisió, és l'única que es pot prendre, si no pot ser un desgavell absolut. I hem d'anar adaptant aquests ERTO a la situació actual, que és diferent de la de mitjans de març. S'ha d'apartar, però no pots finalitzar aquesta política de sobte perquè aleshores significarà la conversió de molts ERTO en ERO.
Si no s'allarguen els ERTO més enllà del 30 de juny, després ens trobarem amb els ERO
Hi ha treballadors que encara no han cobrat. Quina és la raó?
És molt complicat d'explicar. Crec que tots érem conscients que la situació seria molt complexa de gestionar per part del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE). Jo soc el primer a tenir un punt d'empatia, però estem en una situació d'un desgavell molt i molt gran. Hi ha gent que no ha cobrat del SEPE i que ens truca al SOC aquí Catalunya i ens diuen que han rebut una trucada que els diu que és del SEPE i que els demana el compte corrent. Això et demostra fins a quin punt hi ha desgavell. És normal que una persona no doni el seu compte corrent a una trucada que no sap d'on ve. Portem mesos reclamant una solució. Al Servei d'Ocupació de Catalunya hem atès més de 400.000 trucades des de l'inici de la crisi, la gran majoria per impagaments dels ERTO. Fins fa dues setmanes el govern espanyol no va decidir muntar un número d'atenció a Barcelona, no pas a tot Catalunya. Això no es pot allargar més. No haver cobrat res des de la part proporcional de la nòmina del mes de març és un drama social i econòmic, per això vam crear l'ajuda dels 200 euros i hi vam destinar 20 milions. En tres setmanes es va esgotar. Això demostra que hi ha hagut una mala gestió. Hi ha unes dificultats que les puc entendre, però hem anat molt tard. Des de la tercera setmana del mes de març que vam oferir ajuda al SEPE. Ho hem comunicat per totes les vies i no hem tingut resposta. Aquí hi ha un problema.
La situació al Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE) és un desgavell. Hem ofert ajuda per totes les vies i no hem obtingut resposta
Des del Govern han demanat la gestió de l'ingrés mínim vital, però des de l’Executiu espanyol ja van dir que només el País Basc i Navarra complien, per ara, les condicions per gestionar-lo. Creu que Catalunya també ho pot gestionar?
I tant! Ara mateix ja gestionem les prestacions no contributives que són del govern de l'Estat. I no és que ho demani el Govern, que ho demana, sinó que també ho fa la comissió de govern de la renda garantida de ciutadania (RGC). Tothom comparteix aquesta mirada, la taula de tercer sector, els sindicats, les patronals, les entitats municipalistes, etc.
Per què és tant important que es gestioni des de Catalunya l'IMV?
No només és necessari per una qüestió competència, sinó perquè sigui útil i treballem bé des de l'inici. És un desgavell per als ciutadans tenir portes d'accés diferents a la renda garantida i a l'ingrés mínim vital. Aquest ingrés és una bona notícia, i no tinc cap problema amb dir-ho. És bo que finalment l'estat espanyol no sigui un dels pocs estats que no té una política de rendes d'aquest estil. És una bona notícia, però cal que estigui ben fet i que estigui integrat en els sistema de serveis socials de Catalunya.
I a què atribueixen el fet que l'Estat no en permeti la gestió a les autonomies, almenys en un primer moment? S'ha parlat de traspassar-lo de cara a 2021...
Al País Basc i Navarra, en tenir concert econòmic, el govern de l'Estat no té accés a les dades bàsiques sobre les quals volen treballar l'accés a l'lMV, que és a través de l'Agència Tributària espanyola. Allà no hi tenen accés i per això necessitaven poder-ho fer d'una altra manera. Però crec que és un error aquesta voluntat de tancar-lo d'una manera tan forta com estan expressant alguns dels ministres i crec que no se'n sortiran. És necessari que hi hagi bona coordinació i que hi hagi una mirada integral. No té cap sentit l'ingrés mínim vital si no està ben relacionat amb la renda garantida de ciutadania. Ja vam arribar a un acord perquè aquesta ajuda fos subsidiària, complementària i compatible, perquè no ens trobéssim a Catalunya amb persones que cobren una cosa, unes quanties per l'IMV amb uns requisits diferents dels que cobren la RDG, amb unes altres quanties que són superiors a l'IMV i amb altres requisits. Però al final, per una qüestió de voluntat d'atesa als ciutadans i de voluntat de treball contra les situacions de pobresa extrema, o es fa d'aquesta manera o no ens en sortirem. Això és el que intentarem fer les properes setmanes perquè això serà clau perquè l'inici de l'ingrés mínim vital sigui positiu per la ciutadania. Estem segurs que acabarem trobant la sortida i podent gestionar-ho nosaltres perquè no hi haurà una altra manera de fer-ho.
És un error que l'ingrés mínim vital no es gestioni des de Catalunya. No té cap sentit si no està ben relacionat amb la renda garantida de ciutadania
Quina valoració fa de la gestió de la pandèmia de la Covid-19 per part del Govern espanyol?
La gestió de tots els governs, de l'espanyol, del de la Generalitat, i de tots, ha estat complicada i molt dura. Això s'ha de dir així. Ara bé, a nosaltres ens ha preocupat el que ha estat una mirada molt centralista i d’’ordeno y mando’. A l’inici les explicacions públiques a la ciutadania eren per part de persones vinculades a l'exèrcit i la Guàrdia Civil. No era la mirada d'una crisi sanitària i després hi ha hagut aquesta voluntat de centralització, que no ha tingut cap sentit i que ha provocat moltes dificultats. El ministeri de Sanitat no gestiona la salut, la gestionen les conselleries de cada territori. El primer decret centralitzava la compra i ens va fer perdre 10 dies en determinats àmbits. La centralització de competències va ser errònia. Ara, ens hem de situar en les dificultats que hem viscut tots els govern en relació amb una pandèmia que és mundial i que s'ha endut moltes vides. Aquest és el gran drama. Ens molts casos ens ha deixat sense estar preparats per fer-hi front, a tots els països. Hi va haver un moment de col·lapse amb la compra d'equips de protecció individual (EPI), inclús Alemanya va acusar de pirateria per la requisa de mascaretes i una compra de respiradors va quedar encallada a Turquia. Hi va haver moments de molta dificultat. Això ho entenem, nosaltres també ho hem patit i crec que totes les administracions. Ara bé: la mirada centralista i militaritzadora ha estat errònia. S'han pres decisions que ens han posat dificultats i ho hem de dir.
La mirada centralista i militaritzadora del govern espanyol [davant la pandèmia] ha estat errònia
I en el cas de Catalunya? S'ha de fer autocrítica?
No es tracta de dir la culpa és teva o... Això ha passat a tot arreu. L'autocrítica l'hem de fer tots els governs, perquè les dificultats hi han sigut a tot arreu. Ha estat una situació inesperada. Si al mes de desembre ens haguessin dit que viuríem el que vam viure, haguéssim parlat tots de pel·lícula de ciència ficció. A partir d'aquí, d'autocrítiques, totes les que facin falta. La pandèmia també ha demostrat les fortaleses i febleses de les polítiques públiques de fa molts anys i de les decisions que s'han pres entorn d'aquestes. La crisi sanitària està portant ara a una crisi social laboral i econòmica importantíssima. Hem de ser capaços que la mirada sigui diferent de la del 2008, que estigui centrada en les persones i hem d'aprendre dels errors. Hi ha elements que no teníem controlats perquè no teníem controlades totes les variables, però ara, si ens enfrontéssim a una situació similar, hi ha elements que hauríem de poder corregir. Recordo que l'última pandèmia d'aquest nivell va passar fa 100 anys.
Una de les problemàtiques més importants d'aquesta crisi ha estat la gestió de les residències de gent gran, que depenia inicialment de la seva conselleria i després es va traspassar a Salut. Se n'han intervingut 11 per part de la Generalitat. Quins criteris es van fer servir?
Van haver-hi intervencions de residències abans del traspàs de competències a Salut. La meitat de les intervencions es van fer abans. Però hem de tenir en compte que és un tema generalitzat, la qüestió de les residències ha passat a tot Europa. L’estudi de l'OMS situa que més del 50% de les morts que hi hagut a Europa han estat en l'àmbit residencial [de la gent gran]. A Catalunya està a l'entorn del 32%. La realitat és molt clara i és molt dura. Les intervencions es van iniciar des d’un bon principi. Fins el 4 d’abril no hi ha un reial decret que permetés la intervenció de caràcter molt més directe per part del Ministeri de Sanitat. Teníem dificultats en algunes de les intervencions que fèiem, especialment quan eren espais privats. El 4 d’abril el Ministeri de Sanitat emet una ordre que permet la intervenció molt més exhaustiva, que aquesta intervenció la situa, bàsicament, en l’àmbit sanitari, des de la intervenció de medicalització. I aleshores és quan acabem prenent la decisió i el 8 d’abril és fa pública, de passar tot l’àmbit competencial a Salut perquè, com que estem davant una crisi sanitària, l’expertesa és al departament i s’havia de fer des de l’àmbit de la salut. Qui té els recursos i l’expertesa en aquest àmbit és el departament de Salut.
Fins al 4 d'abril no hi va haver un reial decret que permetés per part del Ministeri de Sanitat a intervenció de les residències de gent gran de forma més directa
Els criteris d’intervenció han estat diferents depenent de cada situació. Hi ha hagut intervencions que s’han pres perquè hi havia dificultats en la gestió, que no eren vinculades a mala praxi, però hi havia dificultats en la gestió i s’ha pres la decisió d’intervenir. N'hi ha hagut algunes altres que podien estar vinculades a elements de mala praxi. Hi hagut intervencions per motius diferents, però sempre que s’ha pres la decisió de la intervenció, la decisió de situar un funcionari públic en la gestió de la residència i, en alguns casos, fer un canvi de titularitat del gestor de la residència, ha estat perquè amb els informes de la inspecció de Serveis Socials i amb els informes de la inspecció sanitària es considerava que s’havia de fer això. Per qüestions sanitàries, per qüestions de dificultats de personal, per qüestions de dificultat de gestió o en els moments en que s’han vist males praxis perquè no s’estaven situant tots els protocols que s’havien generat o no s’estava fent la sectorització com s’havia situat des de l’autoritat de la salut pública que era qui gestionava tota la sectorització de les residències.
Es va prendre la decisió de prohibir les visites a les residències abans que qualsevol altre govern autonòmic de l’Estat espanyol
El que havia passat a Itàlia era un precedent per plantejar-se mesures?
Recordo que anàvem una setmana darrere d’Itàlia i en aquell moment les dades sobre mortalitat a les residències no eren conegudes allà. Hem de parlar dels moments concrets. Vam ser el primer territori en prendre certes decisions a l’Estat espanyol. Amb totes les dificultats, perquè ha passat a Itàlia, ha passat a Catalunya, ha passat a l’Estat espanyol però ha passat a França, ha passat a Suècia i amb models residencials molt diferents. I si això no ho expliquem així no som conscients de la realitat del que ha passat. Es va prendre la decisió de prohibir les visites abans que qualsevol altre govern autonòmic de l’estat espanyol. Es va fer la primera reunió preparatòria a principis de març quan encara no s’havia donat cap cas en l’àmbit residencial i es va treballar amb molta més antelació. El 6 de març estàvem reunits amb patronals i sindicats de l’àmbit residencial, treballant el protocol d’actuacions que faríem davant del que s’apropava amb la Covid-19. I això no treu que ens haaguem trobat amb una realitat duríssima. Una realitat duríssima en l’àmbit residencial i també en l’àmbit sanitari i també en els domicilis.
El problema a les residències ha passat a Catalunya, però també a la resta de l'Estat espanyol, a Itàlia, a França, a Suècia i amb models residencials diferents
Les dades no menteixen: més del 60% de les morts per coronavirus han estat persones de més de 80 anys; i més del 80%, persones de més de 60 anys. Per què? Perquè és una malaltia que afecta especialment les persones més grans. I si sumes una edat mitjana de 83 anys com a les residències amb un 90% de patologies prèvies són situacions molt i molt i molt complexes. I això en un àmbit on la sectorització és molt més complexa. Perquè les residències son les llars de les persones que hi viuen. I són molt més complicats els distanciaments de persones que tenen grau 3, grau 2, en residències com les que hi ha a Barcelona, i a l'Àrea Metropolitana, que és on vam tenir més dificultats, perquè són residències petites amb habitacions compartides i on els processos de sectorització eren molt complexes i difícils. Per això vam haver de prendre la decisions d’obertures de nous espais... Ara bé: aquestes obertures no les podies fer en un pavelló on la persona té un grau de dependència 3. I això també va ser un dels elements més complexos.
Atès que era una població de risc, l’entrada i sortida dels treballadors no era, també, un focus de possible contagi? No es van plantejar confinar-los a les residències?
Es va plantejar però no podem obligar els treballadors a tancar-se. Ho vam parlar amb sindicats i patronals però no era una opció. Vam optar per obrir espais propers, però el tema clau que vam viure a l’entorn de la transmissió comunitària del coronavirus, que és amb el que vam estar les dues últimes setmanes del mes de març, va ser el dels EPI. Hi havia dificultats per tenir EPI als centres sanitaris, dificultat d’EPI als centres residencials... Recordo quan s’aprova el reial decret de l’estat d’alarma i es centralitza la compra d’EPI, això és un dissabte, dimarts tinc consell sectorial de polítiques socials, tots els consellers i conselleres competents en aquest àmbit amb la vicepresidència i tots posavem sobre la taula el tema de les EPI. En centralitzar la compra hi va haver requises d’EPI, de compres que havíem fet pels centres residencials. I jo el dissabte prenc la decisió de comprar EPI directament des del departament quan veig que no ens arribaran per aquesta via, en el moment més complex, i ens arriben el cap de setmana següent. Però hi va haver dues setmanes on la mancança d’EPI va dificultar tota aquesta situació. I la realitat és aquesta a Catalunya i en altres països.
La centralització de les compres va provocar dificultats per tenir equips de protecció individual als centres sanitaris i les residències
La realitat s’explica en un context global, però això no treu una reflexió sobre el model residencial. Què hem de fer? Hem de fer un debat de forma honesta perquè altres models residencials també han tingut aquestes dificultats i models residencials que han entrat en aquesta situació a posteriori. Xina, Itàlia, una setmana després Catalunya, Catalunya i Madrid entre una i deus setmanes, i després es va donant a més països europeus i als EUA també tenen aquest problema, perquè és el personal més vulnerable a la malaltia. I on hi ha el tema clau és en els EPI i això en un moment en que es genera el pànic entre els treballadors. Hi va haver moments amb més de 4.000 treballadors i treballadores confinats per haver estat en contacte amb la Covid-19. Activem la borsa de treball del SOC, que fins i tot garantim el pagament de tota la xarxa del sistema i permet activar 3.600 treballadors per reforçar el personal d’aquestes residències.
La situació [de les residències] va ser molt complexa i molt frustrant. Passava a tot el món. El coronavirus no surt de la residència, entra a la residència
La situació va ser molt complexa i molt frustrant. Passava a tot el món. El coronavirus no surt de la residència, entra a la residència. Però una persona de grau 3 ha de tenir atenció i aquesta atenció amb distanciament físic no es pot fer. L’altra reflexió és el model. És un model molt atomitzat. Tenim 1.073 residències de gent gran a tot el país. Un model que li falta un pal de paller públic, més potent, com tenen l’àmbit educatiu o l’àmbit sanitari. O fins i tot altres aspectes més vinculats a com fem l’atenció sanitària als centres residencials. Volem llar o volem un hospital? Per això també existeixen els sociosanitaris. I aquesta reflexió l’hem de fer com a país, però també l’hem de fer de forma global. Posar els ous a la cistella del sistema de serveis socials català. La llei de dependència mai ha estat finançada com es va situar. El 2019 vam acabar amb una inversió de 1.500 milions d’euros dels quals, únicament, 170 van venir de l’estat quan la llei preveia 50-50. O es fa una reflexió global o direm coses que no es compliran perquè si volem canviar tot el sistema el que necessitem és, també, apostar per aquest sistema també amb inversió econòmica i també la corresponsabilitat.
En els protocols, per tant, no es deia que es posessin les mascaretes perquè un dels problemes van ser la manca d’EPI?
Els protocols es van treballar amb Salut que és qui té el coneixement en tots els àmbits sanitaris perquè nosaltres expertesa en salut no la tenim i això es va treballar conjuntament. Va haver-hi un moment de molta dificultat d’EPI. El repartiment d’EPI es podia fer en els espais on hi havia casos. A partir de l’últim cap de setmana de març, quan ens arriba la primera compra, ja podem començar a fer arribar el material i la primera i segona setmana d’abril van arribant i la situació és absolutament diferent, però és clar, una malaltia de la qual veus els efectes dues setmanes després com ens han explicat les autoritats sanitàries i com ha explicat l’OMS va ser molt complex. Es va treballar braç a braç amb Salut. I aquest és l’element clau.
S'hauria d'haver hospitalitzat més persones?
Es van triplicar les UCI. Les últimes setmanes de març estàvem cada setmana a punt del col·lapse del sistema. Tota la feina que vam fer, tota la ciutadania, la responsabilitat que va tenir, va ser perquè no es col·lapsés el sistema sanitari. A partir d’aquí, jo tinc plena confiança en el sistema sanitari i en els seus professionals perquè jo aquí no discutiré les seves decisions tècniques. Sí que hi va haver un moment que estàvem treballant tots i totes, i això ho pot explicar molt millor el departament de Salut que no pas jo, perquè no es col·lapsés el sistema sanitari. Tot el treball conjunt, les decisions preses pels professionals de la salut, jo aquí no hi puc entrar perquè son decisions que es prenen per cada cas. Vam treballar conjuntament per donar la millor i màxima atenció. I és el que ens pertocava fer perquè si no, sembl, que aquí a Catalunya haguéssim pogut fer alguna cosa molt millor que a la resta del món perquè no passés. Però a la resta del món també ha passat. I aquesta reflexió, crec que per honestedat, s’ha de posar sobre la taula, i això no treu totes les dificultats que hem viscut. Amb el sector vam treballar al màxim. Amb discussions, amb voluntat de buscar les màximes solucions amb les limitacions que teníem i jo estic segur que es va donar la resposta de Salut màxima que es podia donar en aquell moment. Vam tenir dificultats amb els EPI, vam tenir dificultats amb la sectorització i els processos d’aïllaments, especialment amb una tipologia de residències que existeixen en aquest país des de fa molts anys i en un moment d’una tensió i d’un estrès com teníem. Quan es va prendre la decisió que metges que havien acabat la carrera però feien el MIR s’incorporessin és perquè hi havia una situació de necessitat de màxim personal que estàvem construint al moment. Aquesta mirada, a posteriori, és molt fàcil de fer...
Es va treballar braç a braç amb Salut. I aquest és l'element clau
Per tant, era inevitable?
Jo no dic que sigui inevitable, jo explico el context i les variables. En el context les dificultats van ser aquestes: EPl, sectorialització, professionals i tensió en tot els sistema sanitària. Aquesta és la realitat que vam haver de gestionar. Una realitat molt dura. Amb noms i cognoms. Vam descobrir que cada més normalment moren per sobre de mil persones a les residències. La ciutadania no ho sabia. No dic si era inevitable o no. Intento explicar el context; si no sembla que ha sigut una qüestió de voluntat.
La marxa de Nissan afecta el cor del teixit industrial del nostre país i el de l'automoció. Hem de treballar conjuntament per cercar solucions
Aquests dies també veiem marxes i manifestacions dels treballadors de la Nissan en contra del tancament de la planta. Què es pot fer per evitar aquesta sagnia de pèrdues de llocs de treball?
No podem abaixar els braços, l'afectació és molt greu i s'ha de continuar treballant entre tots perquè si ha estat viable durant 40 anys, i la planta durant 97, ho ha de continuar essent. Defensem aquesta viabilitat totes les administracions. Ara totes les mirades estan posades sobre la defensa dels llocs de treball, no és únicament els treballadors de Nissan. No són només 3.000, parlem de 20.000 llocs de treball amb els indirectes. Afecta el cor del teixit industrial del nostre país i el de l'automoció. Per això, ara toca treballar conjuntament i cercar totes les solucions. Primer per revertir-ho però també per mantenir els llocs de treball industrial, en l'àmbit de l'automoció que també està en procés de reconversió, és clau.
Nissan no pot dir que la situació està provocada perquè la producció està al 20 % quan són ells els que han decidit que sigui del 20 %
Han defensat diverses vegades des del Govern que els motius de Nissan per marxar no són econòmics. Què imaginen que hi ha darrere el tancament?
L'argument que estan en un 20% de càrrega de treball és una decisió que ha pres la multinacional en els últims anys en treure producció. El que no poden dir és que és una situació provocada perquè la producció està al 20 % quan són ells els que han decidit que sigui del 20 %. És un àmbit que s'ha demostrat que és viable, que encara té viabilitat i que sempre han estat els treballadors i treballadores que l'han fet viable, però també la comunitat i el país on és. Ens preocupa que aquesta és una decisió sense mirada al territori i amb una lògica que és errònia. No només a Catalunya o a l'Estat espanyol sinó també a la Unió Europea. Mentre decideixen tancar Nissan a Barcelona, reforcen l'única Nissan europea que està fora de la UE. I la reforcen a partir d'entendre que hi haurà un acord que no està tancat que és el del Brexit. És important recordar-ho. I també hem d'aprendre lliçons. Hem de ser més valents. Ens hem de replantejar que, quan donem ajudes, hem de tenir una participació, que és el que va fer el govern francès amb les ajudes a Renault. Això no vol dir que tu després acabis decidint, però tens incidència en la presa de decisions. Ens ho hem de plantejar.
Hem d'aprendre'n lliçons. Quan donem ajudes hem tenir una participació, que és el que va fer el govern francès amb les ajudes a Renault
Per acabar, en els últims dies hem vist una nova picabaralla pública entre ERC i JxCat. Fins quan pot aguantar el Govern en aquesta situació de retrets?
Per quina picabaralla em pregunta?
Bé, n'hi ha hagut moltes. La última la pròrroga de l'estat d'alarma, però no és un fet aïllat, sinó que ve de lluny. No hi hauria d'haver ja eleccions, veient la situació i tenint en compte que l'emergència sanitària remet?
Ho hem explicat en diverses ocasions. Els escenaris electorals els hauríem de treballar conjuntament les dues forces polítiques que formen part del Govern, perquè és un govern de coalició, no és monocolor. I forma part de la cultura dels governs de coalició aprendre que representen partits diferents, per això a les cambres parlamentàries els partits tenen autonomia a l'hora de prendre decisió i tenen projectes diferents. Som govern de coalició perquè compartim molts elements, però som dos partits diferents amb projectes diferents. Aquesta cultura no desapareixerà i s'haurà d'aprofundir en els propers anys encara més. La decisió que ha pres ERC sobre la pròrroga de l'estat d'alarma és una decisió que comparteixo i que li toca prendre a ERC. Però els escenaris electorals s'han de treballar conjuntament entre els socis de coalició. Si no ho fem ens afebleix com a govern. Crec que no volem ser un govern feble, no? Doncs treballem conjuntament.
Els escenaris electorals s'han de treballar conjuntament entre els socis de coalició. Si no ho fem ens afebleix com a govern
Quin govern s’ha de formar després de les eleccions? Després d’aquests dos anys, són encara compatibles els acords ERC-JxCat?
Ens hem d'entendre i ens acabarem entenent. Hem de ser capaços d'obrir ponts cap al màxim de costats possibles, però davant una realitat molt i molt complexa que viu aquest país. Tenim els membres de l'anterior Govern a la presó o a l'exili. Aquesta és la realitat. Amb un projecte compartit que és el de ser una república independent i crec que ens acabarem entenent. A partir d'aquí la millor manera de fer-ho és no tant pels mitjans sinó generar confiances en espais sense soroll.
Li agradaria seguir com a conseller en un nou Executiu?
Jo sempre estic a disposició del projecte col·lectiu. Jo formo part d'aquest projecte, fa dos anys que soc conseller amb una realitat molt complexa. A vegades ens oblidem que formem part d'un projecte col·lectiu i de mirades col·lectives. Tinc una carrera professional i sempre he estat a disposició, però amb mirada temporal, perquè crec que és amb aquesta mirada que s'ha de fer política. I a partir d'aquí, a disposició del partit i del projecte col·lectiu, que va més enllà del partit.