Quan Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) va aterrar el cap de setmana passat a Barcelona va portar el clàssic txirimiri basc. Fins que va marxar, dimarts al matí, no es va obrir el cel. A més del plovisqueig, el coordinador general d'EH Bildu va venir amb un catàleg de recomanacions sota el braç per als seus homòlegs independentistes catalans. El primer consell, posar les llums llargues, el va donar al míting central d'Esquerra Republicana a Girona, on va compartir escenari amb Oriol Junqueras . L'endemà va voler ser al costat de tots els presos polítics catalans —els d'ERC, els de Junts i Jordi Cuixart— en la seva tornada a la presó per passar la nit. Hores abans confessava en aquesta entrevista amb ElNacional.cat que la situació se li fa estranya, paradoxal, perquè el normal per a ell sempre va ser que a la presó eren els altres qui entraven a visitar-lo, no al revés. Pendent de si el Suprem torna a reobrir la seva causa després que el TEDH li hagi donat la raó en el cas Bateragune —ha presentat un recurs al TC—, parla sense embuts sobre la situació catalana, la basca i sobre la necessitat que l'independentisme segueixi amb un peu a Madrid, traient profit del govern PSOE-Podemos.
Foto: Sergi Alcàzar
La condemna als líders independentistes catalans, la intenció de reobrir el seu judici pel cas Bateragune... Creu que hi ha una causa general contra l'independentisme?
Jo crec que hem d'emmarcar tot el que està succeint en termes polítics en la greu crisi que viu el règim del 78, que es resumeix de manera gràfica en el fet que tenen el rei emèrit —que ha estat el pilar fonamental del sosteniment del règim postfranquista— a Abu Dhabi. Nosaltres sí que entenem que existeix una tendència estructural en aquest Estat, que és històrica, que és entendre que des de l'autoritarisme es pot fer front als problemes polítics. I en aquest sentit entenen que només la repressió farà possible continuar mantenint el règim del 78. És a dir, no tenen una cultura de seducció, sinó una cultura d'imposició. Pensen que empresonant la gent, portant-la a judici, tenint-la anys a la presó, permetran sostenir un Estat que fa aigües per tots cantons.
I no és precisament aquesta constatació la que fa aflorar més independentistes? Vull dir, ¿li va millor a la causa independentista com més conservador i repressiu es mostra l'Estat?
Podria ser que la repressió de l'Estat animi la gent a entendre una cosa que és de lògica i sentit comú. La pregunta que ens hauríem de formular és com podem continuar convivint amb un Estat que pensa que posar urnes, votar, decidir, ser sobirans, és una cosa summament perillosa per a ell. A mi ja no em pregunten per què soc independentista, el problema és que caldria preguntar a la gent per què no ho és. Perquè l'oferiment que fa aquest Estat sobre les nostres vides, en termes polítics, econòmics, socials, repressius, és tot negatiu. Però jo crec que l'independentisme, a més de créixer perquè pugui existir o no un Estat que et nega els teus drets, ha de fer un esforç per sobrepassar això i posar sobre la taula un projecte atractiu per a la gent. No som independentistes només perquè tenim un Estat que ens maltracta. Som independentistes perquè volem construir una societat diferent, volem instruments per fer front als reptes d'aquesta dècada des d'una altra òptica, que és la república basca o la república catalana.
I creu vostè que l'independentisme català està aconseguint ser seductor?
Jo sé que en la voràgine del dia a dia en la política catalana, de vegades no s'és capaç d'aixecar una mica la mirada i dir d'on ve l'independentisme català i què és allò que ha estat capaç de fer. El que ha fet Catalunya és una cosa extraordinària. Ha alçat un país, un poble, una bona part d'aquest poble, de manera pacífica, democràtica. Ha estat a Europa una revolució democràtica com no n'hi ha hagut en el segle XXI. Aquest és el triomf de la revolució democràtica catalana. S'ha cobert una etapa que no ha aconseguit els seus objectius, però jo crec que aquest és un procés irreversible. Trigarà més o menys, però aquest és un camí que al final conduirà a la república catalana.
Hi ha un interès clar per mantenir ETA viva. No sé si la troben a faltar, era el recurs fàcil per tapar-ho tot
Vostè recomanava llums llargues. Els dos principals partits independentistes plantegen dues estratègies diferents. ERC, la via àmplia i Junts la confrontació intel·ligent que, segons diuen, pot conduir a la independència en dos o tres anys.
No sé si existeix relació de forces per poder fer-ho. Nosaltres hem estat els que històricament hem posat dates a les coses. I de vegades això et porta a una certa ansietat. L'important per a nosaltres des del punt de vista de l'esquerra és que a més d'aprendre a l'escola les taules de restar i de dividir hem après a sumar i a multiplicar. Aquí del que es tracta és de construir una gran majoria independentista. Això farà canviar l'actitud del govern espanyol? Probablement no, però això et permet ser majoria nítida al teu país i et permet tenir una altra carta de presentació a la comunitat internacional. Jo no tindria ni ansietat ni m'adormiria en els llorers. Per a mi l'important de la tasca dels independentistes és tenir governs que siguin capaços de fer front als problemes de la gent —cal donar seguretat a la gent que els independentistes li assegurem el dia a dia—, però a més d'això cal aixecar la mirada. I cal dir que estem immersos en uns reptes de dècada als quals només s'hi pot fer front des de la sobirania.
El que ha passat a Catalunya ens reforça en la nostra estratègia [d'abandonar la lluita armada]
ERC el situa com a referent en el sentit que vostè en el seu dia va apostar per un gir estratègic de l'esquerra abertzale, el de deixar enrere la lluita armada, amb les consegüents acusacions de traïció per part de determinats sectors. Creu que, salvant les distàncies, existeix aquest paral·lelisme?
Crec que la gent és molt donada a posar adjectius. El que marca la trajectòria dels militants polítics és el conjunt de la seva trajectòria. Els adjectius són fàcils de posar i més en aquesta època en què tothom utilitza les xarxes socials. Les xarxes socials són tòxiques des del meu punt de vista en aquest sentit. Provar d'explicar el món en quaranta caràcters és la cosa més simple que un es pot proposar. En qualsevol cas, per a nosaltres el que ha passat a Catalunya és important per moltes raons, però n'hi ha una que és fonamental. Nosaltres quan vam canviar l'estratègia i vam proposar una estratègia pacífica i democràtica vam dir que això era molt més eficaç i a més èticament molt més sa. El que ha demostrat el poble de Catalunya és que es pot fer. Nosaltres llavors teníem una intuïció, que era que només es pot resoldre aquest problema si conquerim grans majories que desbordin l'ordre constitucional. I això és el que ha demostrat Catalunya. Per tant, per a nosaltres el que ha succeït a Catalunya és la prova més evident que érem al bon camí. I a més hem fet un país millor, un país en el qual només persisteix la violència de l'Estat. Creiem que som al bon camí. Per a nosaltres Catalunya en això ha estat un referent. I el que ha passat a Catalunya el que fa és reforçar-nos en la nostra estratègia. Nosaltres en els últims quatre anys hem crescut ininterrompudament en totes les convocatòries electorals. Es tracta de ser més, no es tracta de tenir pressa, es tracta de fer les coses bé. I si cada vegada som més i tenim un projecte de més seducció per a la gent i som capaços de fer-ho amb la gent, assolirem la nostra meta. Uns tenen més pressa que d'altres. Bé, tots voldríem arribar-hi abans, però hi arribarem quan sigui possible arribar-hi.
Foto: Sergi Alcàzar
Els independentistes a Euskadi han anat creixent, tanmateix no aconsegueixen governar junts...
No. I no governem junts perquè no tenim un full de ruta en comú. Si el PNB fes una aposta nítida per la independència, és probable que governéssim junts. No ho sabem. Però des del nostre punt de vista hi ha una gran diferència entre el que passa a Catalunya amb el que passa al nostre país i és que al nostre país hi ha un PNB que no fa una aposta independentista. Ni tan sols fa una aposta nítidament autodeterminista. Hem tingut una experiència aquests últims anys en la comissió d'autogovern del Parlament de Vitòria en la qual vam assolir un acord de bases i principis sobre un nou estatus polític. Nosaltres hem posat com a estació intermèdia un model confederal, però el PNB ens va abandonar al camí amb nocturnitat i traïdoria va canviar de parella de ball en meitat del ball i se'n va anar a un pacte amb el PSOE i Podemos que no recollia el dret a decidir. Aquest és el drama —dit amb totes les cometes del món— que tenim allà. Tenim un PNB que no fa una aposta clara per la independència nacional del nostre país. Llavors vivim en una situació que es resumeix de la següent manera: tenim un PNB en la renúncia nacional a la independència, tenim una esquerra espanyola en la renúncia a un model social alternatiu. I davant les dues renúncies hi som nosaltres, que el que fem és no renunciar a la independència ni al model social alternatiu.
I això significa pactar amb el govern de Pedro Sánchez a Madrid...
Nosaltres vam dir clarament a què anàvem a Madrid i ho vam explicar a la nostra gent. Nosaltres solem utilitzar una dita que per a mi és important, nosaltres diem el que fem i fem el que diem. Perquè és important tractar la gent com a gent adulta i no infantilitzar la gent com es fa des de la política convencional ara. Nosaltres vam dir que anàvem a Madrid a tres coses. Una, a aturar la dreta, perquè no és que a nosaltres ens sembli que aquest és el millor govern del món, el que diem és que aquest no és el millor govern del món però en pot venir un que és dels pitjors del món. I ja està. I no fem excessives càbales en això. Per tant, aturar la dreta és una cosa que fem gratis. Som antifeixistes i parem els feixistes gratis. En segon lloc, posem de relleu que hi hagi un govern que des de la segona república no hi havia hagut, que és un govern en el qual hi ha un integrant que almenys en teoria està a l'esquerra del PSOE. Però alhora li diem a aquest govern que no n'hi ha prou que hi hagi un govern estèticament front popular, després s'ha de demostrar amb els fets. I han de caminar sobre tres grans àmbits: resoldre el model territorial en termes democràtics, resoldre el model social en termes progressistes i resoldre, en el nostre cas, la política penitenciària.
Vostès van facilitar investidura i pressupostos a canvi d'aquestes condicions. Està complint el govern PSOE-Podemos?
Nosaltres vam pactar la derogació íntegra de la reforma laboral i ho vam fer públic amb el PSOE i Podemos. I aquest és un compromís que encara no s'ha complert. En el model penitenciari han fet algunes coses, això és cert. Molt tímides i des del nostre punt de vista molt insuficients però ho han fet. I en el model social, jo crec que no hi ha un govern de coalició, hi ha molts governs dins del govern. Hi ha directament les elèctriques, hi ha Europa, etc. De vegades la gent ens pregunta si això no és un problema. Això és un problema, però sobretot per a ells. Perquè el que nosaltres diem és que no és que nosaltres fiem la llibertat del nostre país al fet que existeixi aquest govern i aquest govern sigui capaç de resoldre el problema en termes democràtics. Tant de bo ho faci. Però aquesta no serà la nostra única oportunitat d'assolir la llibertat. Ells són els que tenen l'última oportunitat, perquè si un govern d'aquestes característiques no és capaç d'alterar el model econòmic i social i no és capaç de resoldre el problema nacional en termes democràtics, no hi ha govern a Espanya que sigui capaç de fer això. I per tant, llavors estarem carregats de raons per dir que això és impossible. Mentrestant, paciència i no aixecar-se de la taula. I veurem si són capaços de fer-ho. Perquè per a nosaltres, i això és una cosa que a Catalunya ens agrada ressaltar, la càrrega de la prova no està en nosaltres, està en ells. Ells són un govern que des de la segona república no es constituïa. Ells han de demostrar que és possible fer-ho, no nosaltres. Nosaltres no fiem la nostra sort a si és possible o no, els correspon a ells.
No es tracta de tenir pressa, es tracta de fer les coses bé. Cal donar seguretat a la gent que els independentistes li assegurem el dia a dia
A Catalunya el debat, més enllà de possibles coalicions de govern, és en si l'independentisme és capaç de superar el 50%. Què creu vostè que hauria de fer l'independentisme català si aconsegueix creuar aquesta barrera?
Em costa molt fer de jutge...
De conseller...
Sempre hem dit una cosa, nosaltres mai no prenem una posició respecte a les decisions d'altres pobles, sempre hem estat molt respectuosos. Fa poc vaig estar amb la delegació del Sàhara i els vaig dir: Nosaltres estarem amb vosaltres prengueu la decisió que prengueu. Jo crec que hi ha un repte important que és sobrepassar el 50%. Això farà variar la posició de l'Estat? No, això farà variar la posició de la comunitat internacional? No. La comunitat internacional probablement te'n demanarà més. No vol dir això que siguem tan ingenus de pensar que si et demana el 60% i ho aconsegueixes et donaran suport, perquè ja ens coneixem de fa molt temps. Però sí que existeixen en la comunitat internacional determinades condicions que apel·len a una majoria clara, que es repeteixi en el temps, que sigui de manera pacífica, democràtica, etc. Com més sigueu [els independentistes], millor. La pregunta que cal fer-se és: l'independentisme és capaç d'aglutinar una grandíssima majoria al país amb un projecte de seducció democràtica, social? Sí. Doncs aquest és el camí.
Però, fins quan?
Fins quan decidiu [els independentistes] que ha arribat el moment de fer un altre salt. Això no ho puc dir jo. Fins que es decideixi que existeixen les condicions per fer un salt amb les màximes garanties possibles sabent que mai no hi haurà garanties totals.
Foto: Sergi Alcàzar
Que és el que no va passar el 2017...
Jo crec que Catalunya va guanyar el 3-O. En aquell moment la comunitat internacional va veure un país mobilitzat als carrers, que havia estat colpejat, etc. Després això s'ha gestionat com s'ha gestionat. Però per a mi l'important és que el país és allà. Es pot encoratjar. La majoria és autodeterminista amb nitidesa, hi ha un 60% o més, un 70 un 80, que diu que vol decidir. Jo en els meus viatges per Europa he comprovat una cosa, la comunitat internacional —i no soc ingenu, sé el que és, s'estan morint milers de persones a la Mediterrània mentre la comunitat internacional mira cap a una altra banda— va observar amb atenció què passava l'1-O. I Escòcia votarà, probablement. I això pot fer canviar moltes coses. En la comunitat internacional, una majoria pel dret a decidir, pel referèndum pactat, del 70-80% en vots i del 65-70% en escons parlamentaris és una majoria que serà tinguda en compte. Però per això deia abans que cal posar les llums curtes i llargues. Això és allà i cal gestionar-ho, però després cal gestionar el dia a dia. La idea que jo concebo és: el teu govern ja ha de funcionar com si fos el govern de la república catalana. Això té un problema, que té els mitjans limitats, perquè no ets sobirà.
Has d'anar al banc de Madrid...
Aquest és el problema, que nosaltres no tenim en una certa mesura. Però tu ja t'has de projectar com la república del futur. Això significa que en polítiques socials, públiques, ja s'ha de començar a notar. I les dues vies per a mi són compatibles. Fins quan? Fins que decidiu que ha arribat el moment de fer un altre salt. Jo no tindria pressa per a això, ni estaria ansiós. Quan? Quan ells estiguin en les pitjors condicions i tu en les millors. I així i tot ningú no garanteix que pots guanyar. Perquè això serà una batalla llarga. Ningú no va dir que això era fàcil.
A Euskadi el suport nítidament independentista ronda el 30% de la societat segons els sondejos del govern...
Sí però són sondejos amb trampa. La pregunta que es fa al nostre país sobre la independència és És favorable a la independència? Si la pregunta la fas així significa que, i aquesta és la trampa dels sectors unionistes, he d'anar a votar, em partiran la cara, no em reconeixeran, em trauran l'autonomia... Clar, ser independentista en aquestes condicions és una mica difícil. Quan es fa la pregunta i es diu Si hi hagués un referèndum pactat i a més això significaria el manteniment dins de la UE, el percentatge puja a ser majoritari. Esclar, la trampa que ens fan és que què significa anar a votar la independència ara? Significa que t'apliquen el 155, que et peguen, que et fiquen a la presó i a més, amb tot això, tenim un 30% que està disposat a anar-hi. Ja que llavors estem molt a prop de ser majoritaris.
A Bildu hi ha la CUP, ERC, una part de JxCat i una part d'En Comú Podem
Un dels grans arguments de l'independentisme català per defensar el seu projecte és el famós dèficit fiscal. Això a Euskadi no passa. Creu que aquest és un factor determinant per explicar per què a Catalunya l'independentisme és més majoritari que a Euskadi, per la cartera?
Tampoc no ho crec. Em sembla que és un estereotip. Quan es va iniciar el procés hi havia molts estereotips funcionant. Un era que per part de la Cort espanyola es deia: això és perquè la burgesia catalana té problemes de corrupció, llavors es vol fer una república. Em sembla tan absurd! Això en un model infantil de la política es pot creure. Respecte al concert econòmic, m'agrada explicar-ho. La gent pensa que nosaltres tenim un concert econòmic —també a Navarra— perquè el PNB és molt hàbil a l'hora de negociar i ho va aconseguir. No, no. El concert econòmic es fa al nostre país després que en la segona guerra carlina perden els carlins. Llavors l'Estat decideix que els bascos hem de pagar impostos. Quin és el problema? Que no hi ha Estat a les nostres províncies, que no tenen recaptadors, que no poden recaptar. I amb 50.000 tropes d'ocupació liberals envaint el país es decideix que recaptem nosaltres i que després els ho lliurem. Això és el concert econòmic. És una resta de sobirania econòmica del nostre país. Però sí que és cert que és un instrument molt valuós, que des del nostre punt de vista el PNB utilitza per fer polítiques liberals però que es pot utilitzar d'una altra manera. Així i tot, nosaltres recaptem, nosaltres gastem, però les normes les posen a Madrid.
És molt més fàcil treure Franco del Valle de los Caídos que treure els franquistes de les institucions
Foto: Sergi Alcàzar
En les últimes eleccions a Euskadi, la ultradreta va entrar al Parlament, amb un diputat per Àlaba. A Catalunya, els pronòstics també apunten que Vox entrarà. Certa part de l'esquerra, Manuela Carmena per exemple, ha culpat l'independentisme de l'auge de la ultradreta.
Em sembla un argument molt peregrí, seria com acusar les feministes de la violència de gènere. És un argument similar. No ho dic per Manuela Carmena, però l'esquerra espanyola ha de fer un exercici d'honestedat. Hi ha ultradretanisme a Espanya i hi ha feixisme i franquisme a Espanya perquè no hi va haver ruptura amb el franquisme. Punt. I perquè van deixar tots els instruments que havien sostingut el franquisme, tots els poders fàctics, els van deixar intactes. I és molt més fàcil treure Franco del Valle de los Caídos que treure els franquistes de les institucions. Per això hi ha ultradreta a Espanya. Perquè no hi ha en certa part de la dreta cap cultura democràtica. Això, a més, se suma a una onada d'escala planetària. A Espanya hi ha un règim que està en crisi i al món hi ha una crisi generalitzada, civilitzadora, climàtica, social, que porta molta gent a abraçar una idea de seguretat. El truc de la ultradreta és que dona seguretat. És una seguretat falsa, però és donar seguretat. Quina és la nostra seguretat: les repúbliques, un model alternatiu. Quina és la seva: l'ordre i la llei. Els franquistes no van desaparèixer en el 1977, se'n van anar al PP, AP al seu dia. D'allà venim. Llavors, jo no em sorprenc perquè Vox existeixi i tingui aquests resultats. Al nostre país va entrar amb un diputat de 75 per Alaba perquè a més som molt generosos i l'accés està en el 3%, no sé si no hauríem de fer mirar, això.
La societat basca ha girat full dels anys de plom més que en segons quins espais de l'Estat? És a dir, es parla més d'ETA a Madrid que a Euskadi?
Cal tenir en compte una cosa: hi ha un interès per continuar parlant d'ETA, això és evident, perquè és la falca que s'utilitza per a tot. L'altre dia, en meitat d'una nevada, vam estar sentint l'alcalde de Madrid que parlava d'ETA i de Bildu. I dius, escolta, el problema que tens és que t'ha caigut una nevada i ets un desastre en la gestió, què té a veure? Nosaltres el que percebem és que hi ha una estratègia que és que cal mantenir ETA en el debat polític. Per què? Perquè si no tinc propostes i no tinc alternatives, aquesta falca s'utilitza molt a Madrid però la utilitza molt el PNB, també. Quan el PNB està en dificultats passen coses extraordinàries al nostre país. Sempre hi ha incidents, sempre hi ha pintades. I passa cada vegada. És una mica curiós que cada vegada que el PNB passa dificultats passin aquestes coses. Hi ha un interès clar per mantenir ETA viva. És curiós, nosaltres mai no parlem d'ETA i ells es passen la vida parlant d'ETA, no sé si la troben a faltar. No sé si era el recurs fàcil que els permetia tapar-ho tot. Això és una constatació, però al nostre país també es parla. Ara, la gent... Esclar, és que ETA va desaparèixer fa deu anys. Els que tenien 8 anys ja en tenen 18. És que la gent viu en una altra situació. Llavors, aquest recurs polític crec que cada vegada els funciona menys. És una mica similar al que ha passat a Irlanda. A Irlanda del Sud guanya el Sin Féin. Molta gent es posa les mans al cap, perquè diu que el Sin Féin és en definitiva el braç polític de l'exèrcit republicà irlandès (IRA). Però han guanyat perquè els joves han votat massivament el Sin Féin perquè té el millor projecte d'habitatge social que hi ha a Irlanda del Sud. I quan els hi pregunten als joves diuen: "A mi què m'expliquen vostès de l'IRA, jo tenia quatre anys".
Jo no tindria pressa, ni estaria ansiós per fer un altre salt. Quan es donin les condicions
Comparant moviments independentistes, a Escòcia hi ha només un partit, l'SNP, a Catalunya n'hi ha almenys cinc, a Euskadi dos —o un i mig—. Li aniria millor a l'independentisme si fos com a Escòcia, amb un sol partit per evitar batalles internes?
Són cultures diferents. Cada país té una determinada cultura. Jo no soc partidari del partit únic. No em sembla sa. A més de la independència, després cada un té un projecte concret. Es tracta de sumar projectes. A EH Bildu podem dir que hi ha la CUP, hi ha ERC, hi ha una part de JxCat i hi ha una part d'En Comú Podem. Fem un exercici de sumar sobre un projecte de mínims, que no és fàcil, però crec que és el camí. Nosaltres hem recollit totes aquestes sensibilitats. Aspirem a créixer més. I el PNB també és una força molt important al país. Cada país ha de buscar el seu camí. Jo no soc partidari que existeixi només una força, em sembla que és limitar una mica la pluralitat. Una altra cosa és la unitat estratègica.
Després de molts anys de basquitis, no sé si s'han canviat les tornes i l'independentisme basc ha entrat al rebuf de l'independentisme català...
Hem passat per diferents fases. Quan érem a la presó transmetíem a l'exterior la idea que els catalans anaven de debò a un procés de ruptura amb l'Estat. Jo crec que al nostre país primer es va viure això amb escepticisme, es va dir no ho faran. En segon lloc amb sorpresa, perquè nosaltres dèiem ho faran. I després, l'1-O un munt de bascos van estar aquí. Nosaltres teníem una manifestació nacional a Bilbao i vam dir a la gent, el que heu de fer és ser aquí, no allà. Però sí que hi ha hagut un efecte primer de sorpresa i després d'admiració. De dir per què no ho fem nosaltres, això? I jo crec que ara mateix sí que la gent té com a referent el que ha passat a Catalunya, per la part bona i per la dolenta. I a mi em sembla que això és important. Abans ho deia, quan nosaltres vam canviar l'estratègia era per fer el que s'ha fet aquí. Aquesta era la nostra estratègia. Catalunya ha demostrat que això és possible. Bé, també ha demostrat que això té límits, però qui va dir que això seria fàcil? Això cal continuar-ho.
Què creu que arribarà abans, un referèndum a Catalunya, a Euskadi o per la monarquia a Espanya?
El referèndum de Catalunya, sens dubte. No crec que hi hagi un referèndum monarquia-república a Espanya. Crec que això no serà possible, entre altres coses perquè jo no crec que hi hagi a Espanya un humus polític, institucional, que sigui capaç de fer això, de moment. Nosaltres sempre els diem als companys de Podemos que el referèndum no és monarquia o república sinó monarquia o repúbliques en plural, que és el que a nosaltres ens interessa. I crec que en aquestes circumstàncies qui arribarà primer és Catalunya. És la meva previsió. Catalunya està en el procés més avançat.
I si li demano que posi una data?
Quan ho decidiu. Sé que ara mateix hi ha molta gent amb les expectatives frustrades, enfadada, perquè hi ha problemes. I nosaltres, entre nosaltres, solem dir a veure quan tenim nosaltres aquests problemes. Tant de bo arribem a tenir aquests problemes. El que jo percebo aquí que és com un carreró negre, sense sortida, en el qual els partits no es posen d'acord i tal, que són des del meu punt de vista contradiccions lògiques en un procés d'alliberament, nosaltres el que diem és a veure quan ens vota el 50% de la gent i tenim molts problemes entre nosaltres. Això és el que estem desitjant que ens passi.
Foto: Sergi Alcàzar