Angela Merkel va néixer a Hamburg el 1954, però la seva família es va traslladar a l'Alemanya de l'Est quan tenia pocs mesos. Filla d'un pastor luterà, va viure molts anys a Templin, una ciutat propera a Berlín, on el seu pare va ser enviat per mirar de frenar les baixes que l'església del país patia en els territoris controlats pels russos i pels comunistes.
A diferència d'amics seus, la Cancellera no es va implicar mai en la lluita contra la dictadura. Tot i que vivia restringida per la vigilància i per la censura, i malgrat que no creia que la RDA fos realment el seu país, va estar sempre convençuda que la vida li aniria bé i que, en darrer cas, ja trobaria la manera de fugir, si la repressió se li feia insuportable.
Més estudiosa que no pas donada a l'heroisme, es va afiliar a les joventuts del partit comunista per poder fer la tesi doctoral i obrir-se camí en la vida científica. La caiguda del Mur de Berlín la va agafar desprevinguda, però s'hi va adaptar amb rapidesa, potser perquè no havia perdut el contacte amb els familiars d'Hamburg i perquè el luteranisme l'havia mantingut lligada al somni de la reunificació.
A diferència dels joves comunistes i dels fills de l'Alemanya Federal, que s'havien anat desarrelant a canvi de cotxes i de sabatilles nord americanes, Merkel era una nacionalista de pedra picada. El seu sentit de la disciplina i del poder, barrejat amb la necessitat que Alemanya tenia d'incorporar joves dirigents de la banda l'Est, li van obrir les primeres portes.
Poc després de la caiguda del Mur, es va afiliar a un partit anomenat Desvetllament Democràtic. Quan el partit va guanyar les eleccions, l'únic primer ministre demòcrata que va tenir la RDA, Lothar Maizière, la va agafar de portaveu. Amb la reunificació del país, Helmut Kohl va introduir Merkel en el seu equip de confiança i la va nomenar ministra de la dona i la joventut, temes que ella mateixa ha reconegut que no li interessaven.
Si Maizière la va enviar a comprar roba moderna quan la va fer portaveu, Merkel va haver d'aprendre a utilitzar la tarjeta de crèdit quan va ser nomenada ministra del primer govern de la reunificació. Llavors Kohl es trobava en el moment més dolç i solia presentar-la als dignataris estrangers com "la meva noia" amb una barreja perillosa d'entusiasme i de menyspreu; poc es pensava el Canceller que s'havia ficat a casa la seva successora -o com diria ell, la serp que l'havia de matar.
En alguna biografia es suggereix que el fet de formar part de les noies lletges de la classe -diu que sortia en aquestes cruels llistes d'"infollables"- va fer que Merkel desenvolupés la disciplina i el silenci com a armes de poder, des de molt jove. Igual que passa amb Mariano Rajoy, si es mira la seva trajectòria, resulta fàcil veure que la Cancellera ha sigut una artista a l’hora d'esperar que els seus adversaris s'autodestruïssin o que es posessin a l'abast del seu ganivet.
El fet d'ésser una dona educada a l'Alemanya comunista mirant d'obrir-se pas en un món d'homes forjats en l'Alemanya Federal, li va donar una distància crítica molt útil respecte de la vanitat i els punts febles dels polítics. Per arribar a ser Cancellera, Merkel va haver de deixar fora de joc figures que semblaven molt més poderoses que ella, com ara Kohl, Edmund Stoiber o Gerard Schröder.
El fet d'estar feta d'una sola peça -cosa poc habitual en les persones ambicioses- li ha donat resistència a les crítiques i a les conspiracions, però també li ha reforçat una rigidesa que ha anat laminant les seves virtuts. En un país que encara paga les derrotes dels dirigents cridaners i bocamolls del segle XX, el seu perfil baix ha fet sentir segurs molts alemanys, que només volen viure en un país estable, en un món cada cop més insegur.
Merkel ha sabut mantenir el poder del seu partit dins d'Alemanya i el d'Alemanya dins d'Europa, però ho ha fet a còpia d'empetitir l'esperit democràtic del seu país i, per extensió, de les institucions europees. Un dels secrets de la seva supervivència és que els nord-americans no han volgut mai líders alemanys que tinguessin grans principis. Per Merkel, que estava disposada a adaptar-se a l'Alemanya comunista, tot és negociable, mentre hi hagi un mínim de llibertat.
Igual que li passava a Jordi Pujol, la Cancellera encarna uns estereotips sobre el seu país que semblen promoguts des de països estrangers. L’eficàcia i el pragmatisme han acabat esdevenint el seu pitjor enemic, perquè la democràcia no és una recepta ni un mètode i no funciona sense idealisme. Incapaç d’evitar el Brèxit, que hauria pogut impedir donant un suport generós a David Cameron, les coalicions que ha fet amb l'oposició socialdemòcrata per tal de mantenir el poder han empobrit el debat polític i han alimentat partits extremistes.
L'únic intent de donar una pàtina de grandesa a la seva gestió, el va fer amb els refugiats, però no va funcionar perquè era un gest estètic, que només guardava coherència amb una retòrica bonista que ja estava morint. La detenció de Puigdemont li ha portat el problema català a casa. Fa pocs anys aquest problema era petit i fàcil de solucionar; ara té números per marcar profundament el futur d’Europa. És difícil que una dirigent que ha contribuït tant a convertir la democràcia en una rutina freda i fosca estigui en condicions d'ajudar a solucionar-lo.