Podemos passarà una tardor molt dura, molt. Li passaran factura el fiasco a les eleccions al Parlament de Catalunya i entretenir-se a guanyar a Izquierda Unida el pols pel lideratge de l’esquerra alternativa a Espanya enlloc d‘entregar-se a fer campanya de cara a les generals del 20D. Per sobre de tot plegat plana com un voltor l’ombra de Ciudadanos, partit amb qui es disputa el vot emprenyat.
Potser es veia a venir. Dit sense cap benvolença ni matís, des que es van transformar en partit per a “assaltar el cel” per la via de les urnes, Podemos no n’encerta ni una. Foragiten Juan Carlos Monedero, que és encara l’ídol del 15M; no veuen venir les turbinades de C’s i de la CUP; Pablo Iglesias té poca cura de les seves obligacions al Parlament Europeu i dóna lliçons al nou líder laborista Jeremy Corbyn; renuncien amb arrogància adolescent a tacar-se amb el PSOE pactant el govern de la Junta d’Andalusia (ara els socialistes governen… amb C’s); s'han cregut que era tot seu el mèrit de candidatures victorioses com Barcelona en Comú, les Mareas gallegues, Compromís per València o Ahora Madrid; fan un empastre a la campanya del 27S amb el discurs de l’extrarradi i dels xarnegos… N’hi ha més però ja n’hi ha prou. L’última ha estat retreure a la Casa Reial que no invitin Iglesias a la recepció de la Hispanidad a la Zarzuela. El líder pidolant com un captaire que el deixin passar al sarau de la casta.
En resum: Podemos ja no fa por i perd tracció electoral.
La dimissió de Gemma Ubasart al capdavant de la branca catalana cal veure-la en aquest context.
Ubasart es forma en l’acció política a les Candidatures Alternatives del Vallès. És un món proper a la CUP, activista, amb més identitat de moviment social que de partit polític. “Posen èmfasi en qüestions com la transparència, la participació i la proximitat”, explicava a Crític. Els esdeveniments del 15M dirigeixen la seva mirada cap a Podemos, llavors una plataforma semblant impulsada per un vell col·lega d’estudis: Pablo Iglesias. “El 15M és un crit d’indignació i de dignitat alhora. […] Quatre anys després, aquest crit d’indignació i de dignitat es materialitza en un dispositiu polític que és Podemos”, reblava.
Tot aquest amor indignat ja no serà per a Podemos.
Ubasart assegura que “l’organització ja compta amb dirigents que es poden fer càrrec del repte”. O no, a la vista del calvari que van passar per trobar algú que encapçalés la llista del 27S, el nom del qual ni s’esmenta a la carta que Iglesias i Errejón van escriure a la militància per explicar la patacada electoral a Catalunya. La culpa és del nom, que era complicat.
Aquest és el drama que la dimissió d’Ubasart posa al descobert. Podemos té ara mateix a la sala d’espera 120.000 ubasarts, els militants que van treballar de voluntaris amb l’entrega d’un missioner a les eleccions europees i municipals. Són 120.000 activistes amb un zel que els consumeix –recorda el d’Ubasart: “aquest odi contra Mas és el que utilitzarem contra ell en la campanya”– i que, des de fa mesos esperen una ordre que no arriba. El que arriba són cartes tenyides de retòrica marcial (“hemos nacido en la adversidad y nos crecemos en ella”, etcètera) mentre un líder es baralla amb Alberto Garzón (IU) per ser el mascle alfa de l’esquerra-esquerra i l’altre teoritza la necessitat que el partit viatgi al centre.
Són 120.000 ànimes en pena.
Des d’avui en són 119.999.