A mesura que passen els mesos, el desconeixement que Pablo Iglesias manifesta de la realitat catalana es fa més paorosament preocupant. El discurs, fresc i potent, amb què es va obrir pas de manera brillant en les passades eleccions europees de maig del 2014 –tot un terratrèmol en el llenguatge polític espanyol– ha anat mutant cap al populisme i la vacuïtat. Fa uns mesos va fer palés un gran desconeixement de la realitat catalana en criticar el diputat de les CUP David Fernández per abraçar-se en públic amb Artur Mas després de la jornada electoral del 9-N. En aquell gest de complicitat no hi havia res més que l’objectiu compartit d’haver posat les urnes al carrer. Iglesias es va haver de disculpar després del torpede que va llançar al líder de la CUP, però va afegir: ‘A mi mai no em veuran abraçar-me ni amb Rajoy ni amb Mas’.

La seva entrada a la campanya del 27-S també ha estat inquietant. Fins i tot per als seus afins. Demanar el vot als fills d’andalusos i extremenys no deixa de ser xocant en un líder d’esquerres, perquè aquí ningú no s’avergonyeix dels seus orígens. Primer, perquè els fills d’aquella immigració dels anys 60 ja tenen cabells blancs i tant ells com els seus fills es consideren legítimament catalans. Segon, aquesta immigració no viu a l’extraradi com diu Iglesias, amb una terminologia potser més pròpia de Madrid. Els nous ajuntaments democràtics catalans, fonamentalment d’esquerres a l’àrea metropolitana de Barcelona, van transformar a partir del 1979 aquelles ciutats inhòspites i grises en poblacions modernes i obertes, en molts casos no tan diferents de Barcelona. Denominar-les “extraradi” sona, aquí i ara, com un anacronisme gegantí, només explicable per la idea tan centralista que s’aplica també a la comprensió de la realitat urbana i metropolitana.

La seva última relliscada és periodística i revela una supèrbia alarmant. Crida l’atenció que signi un article a El País titulat “El Pablo Iglesias britànic” després de l’elecció de Jeremy Corbyn com a nou líder laborista. Ell matisa que el títol que va enviar al diari és “Perquè tots parlen del ‘Pablo Iglesias’ britànic”. No hi veig gaire diferència. El mateix article d’Iglesias apareix a The Guardian amb un títol menys vanitós: “Benvingut Jeremy Corbyn, caminem junts”. Potser el líder de Podemos serà encara més fum del que alguns pensàvem.