L'Eloi Gummà, economista i doctor en Història, ha abordat el que considera una de les grans interrogants de la història recent de Catalunya: la inesperada victòria de Jordi Pujol a les primeres eleccions al Parlament de la democràcia, el 1980, després d'anys en què l'hegemonia política als carrers l'havia liderat l'antifranquisme d'esquerres i, especialment, el PSUC. Gummà acaba de publicar De l’antifranquisme al pujolisme. La pugna per l’hegemonia (Akal), un assaig historiogràfic en el qual analitza el gir social i polític que va viure Catalunya i el catalanisme polític des dels anys seixanta fins als vuitanta.
Com bullia políticament la Catalunya dels darrers anys del franquisme i de l’inici de la Transició?
Era una Catalunya que havia aconseguit enfortir-se en uns anys molt complicats. L'antifranquisme contemporani comença a desenvolupar-se durant els anys seixanta, quan una nova generació irromp en la vida política. La forma que prendrà en aquell moment serà clarament catalanista i d'esquerres, amb un pes principal dels moviments socials i del PSUC. Hi havia una política unitària en què participaven tots els actors del catalanisme, també els més conservadors, però en uns consensos que tenien un marcat sentit d'esquerres. És un moment en què es dona un repte molt important pel catalanisme, perquè hi ha moltes onades d'immigració, i entenien que la millor manera que sobrevisqués i fos capaç d'agrupar suport social fos que s'orientés cap a l'esquerra: no només a portar la democràcia, a restablir l'autogovern i acabar amb les elits polítiques del règim, sinó també a posar fi a les elits econòmiques del règim i integrar totes les demandes dels moviments socials i del moviment obrer.
D'aquells anys vostè destaca les aportacions de Jordi Solé Tura
Un dels intel·lectuals més importants de l'esquerra antifranquista. Escriu un llibre molt rellevant, i segurament més criticat que llegit, que és Catalanisme i revolució burgesa (1967). La seva tesi és que el catalanisme, al llarg de la seva història, ha estat dirigit per unes classes socials o per unes altres, i que en funció de quina sigui, pren una forma o una altra. No és era igual el catalanisme conservador de la Lliga de principis de segle que el catalanisme obrer que intentava impulsar el PSUC als anys seixanta. La idea amb la qual treballarà el PSUC és que només quan el catalanisme és liderat per la classe treballadora, és capaç de penetrar totes les realitats del país i, alhora, també de portar les demandes d'autodeterminació fins a les últimes conseqüències. Consideraven que, en última instància, el catalanisme burgès sempre acaba apostant pels seus interessos de classe.
També de Francesc Candel, una figura molt reivindicada darrerament per l'any del centenari
En Els altres catalans (1964), Candel bàsicament diu que existeixen unes realitats socials a Catalunya davant de les quals el catalanisme ha de dir alguna cosa. El catalanisme ha d'oferir per a aquests sectors no només una identitat nacional, sinó també un projecte polític que s'orienti a resoldre els problemes socials que tenen. Entronca molt bé amb aquest catalanisme de l'època orientat a l'esquerra.
En aquell moment en el qual sembla que les esquerres porten la veu cantant de l'antifranquisme, quin paper té Jordi Pujol?
Pujol serà molt hàbil estratègicament, i sabrà llegir molt bé la correlació de forces. Ell serà un antifranquista, però també serà conscient que en aquell moment és una força subalterna i menor. Llavors, Pujol, que sempre voldrà operar en la centralitat política de Catalunya, accepta inscriure's dins d'aquests consensos i assumir moltes d'aquestes idees del catalanisme d'esquerres. Idees com que Catalunya és un sol poble, o que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. Molts cops les hem atribuït posteriorment a Pujol, però en realitat són idees compartides de tot aquest catalanisme antifranquista. Convergència en aquell moment defensa la socialdemocràcia al model suec i els seus primers programes econòmics seran clarament d'esquerres.
Pel que fa a ERC, el retrat que fa és més aviat el d'un partit conservador
Esquerra Republicana tindrà moltes dificultats per reconstruir-se durant l'antifranquisme i serà un partit bastant residual els primers anys de la Transició. S'articularà sobretot durant els anys setanta i vuitanta, d'una manera molt ràpida, amb pocs quadres i poca militància, i tindrà un creixement a partir de l'any 1979, quan començarà a haver-hi un descontent clar amb l'Estatut. Pesarà molt el lideratge d'Heribert Barrera, que era una persona d'una tradició clarament anticomunista. No era un partit especialment d'esquerres i també tenia unes idees sobre la catalanitat que posaven en dubte que Catalunya és un sol poble i que és català tothom qui hi viu i treballa aquí. També problematitzava algunes qüestions relacionades amb l'obertura a la immigració. Ara, molta gent, quan veu els resultats del 1980, veu que entre el PSC, PSUC i ERC sumaven amb la mateixa majoria que va configurar posteriorment el Tripartit. En realitat, però, en aquella època, ERC era un partit més proper a Convergència que no a l'esquerra. També per les mateixes condicions del partit, que tenia molts deutes i una situació econòmica complicada. Foment del Treball va avalar el deute que tenia ERC el 1980 a canvi que no s'investissin els comunistes.
Tot i l'hegemonia antifranquista del PSUC i que els socialistes venien a Catalunya d'estar disgregats, en les eleccions del 1977 i del 1979 els socialistes s’imposen als comunistes. El PSC guanya al PSUC, i el PSOE al PCE. Com s’explica?
El PSUC havia estat la força més dinàmica de l'antifranquisme català, però són els socialistes que acaben sent la força preponderant de l'esquerra. El franquisme havia estat un règim clarament anticomunista i això havia fet penetrar a la societat un sentiment de por davant del que podia ser una victòria comunista, per reanimar tots els fantasmes de la Guerra Civil i dels anys trenta. D'altra banda, també és important la relació que tenien amb les forces estatals. La vinculació amb el PSOE segurament afavoria al PSC, mentre que al PSUC el perjudicava el PCE. Santiago Carrillo es veu com algú que proveeix molt del passat de la Guerra Civil i d'una altra generació, mentre que Felipe González, com algú més modern.
Les esquerres van imposar-se a Catalunya en les eleccions generals del 1977 i les municipals del 1979. Ara bé, en les primeres eleccions al Parlament, el 1980, guanya Pujol. Per què?
La victòria de Pujol l'any 1980 és un gran interrogant de la historiografia catalana que no ha estat gaire abordat. Res semblava indicar que això anava a passar; va ser una gran sorpresa que ningú esperava en aquell moment, però hi ha molts elements que l'expliquen. Per una banda, hi ha l'habilitat tàctica de Pujol: just abans d'aquestes eleccions veu com l'esquerra comença a tenir problemes per connectar amb la seva base social i la classe treballadora, en un context en què l'atur continua pujant i les millores socials de la democràcia no s'acaben de copsar. I també sap veure que una part important de l'empresariat i dels sectors conservadors del règim tenen molta por del que podria passar si governen les esquerres a la Generalitat. És just abans d'aquelles eleccions quan Pujol trenca amb aquesta unitat antifranquista i s'alinea amb els interessos conservadors i el poder econòmic per esdevenir com el vot útil per derrotar l'esquerra. Convergència comptarà amb el suport actiu de Foment del Treball, que situaria Pujol com el vot útil i destinarà 700 milions de pessetes en aquella campanya —també per finançar altres partits. Pujol serà també capaç de fer aliances per a la investidura amb forces molt diferents entre si, inclús contradictòries: amb ERC, que estava demanant una reforma de l'Estatut, i alhora amb la UCD, que començava a posar traves a l'extensió de l'estat de les autonomies.
De Pujol explica que en un primer moment opta per un model socialdemòcrata a l’estil suec i fa els pactes de progrés amb PSC i PSUC. A partir del 1979 i 1980 fa un gir i s’imposen les tesis econòmiques liberals de Trias Fargas, alhora que presenta més hostilitat envers l’esquerra i fa bandera dels valors de seny, ordre i treball que vincula a l’essència tradicional de Catalunya. Farà també una retòrica de catalanisme transversal, aplegant gent de diverses procedències ideològiques. En arribar al poder, buscarà ocupar la centralitat i arribar a consensos de país. Així doncs, què és el pujolisme?
El pujolisme és una cultura política que neix durant l'antifranquisme i que als anys vuitanta esdevé una hegemonia. Històricament, l'hem d'entendre com una reconstrucció del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista després de moltes dècades que el catalanisme havia tingut una orientació més esquerrana: als anys trenta amb ERC i durant l'antifranquisme amb el PSUC. Si hem de definir en què consisteix exactament el pujolisme, crec que al nucli hi ha la idea d'entendre Catalunya com una comunitat orgànica i harmònica sense contradiccions socials ni conflictes de classe, en la qual tothom havia d'ocupar el seu paper i estar al seu lloc. Per a Pujol, Catalunya era una empresa d'empresaris i treballadors i tothom havia d'assumir el seu rol i remar en una mateixa direcció. També es connotarà en una visió de les essències històriques catalanes molt vinculades als valors del seny, de l'ordre, de la propietat privada i de la poca intervenció estatal.
Al llibre vostè entronca Pujol amb el zeitgeist conservador dels anys vuitanta, en la línia de Reagan o Thatcher
Aquesta és la tesi del llibre que a molta gent li sembla molt agosarada. En realitat, parteix de la pregunta de si hi ha relació entre el fet que a tot el món s'estan donant reaccions conservadores en el pas dels anys setanta als anys vuitanta i justament a Catalunya també s'està donant un canvi d'hegemonia en sentit conservador. La meva resposta és que sí que està relacionat d'alguna manera. El neoliberalisme no és un programa polític monolític, sinó que és més aviat una reacció de classe des de part dels sectors conservadors i empresarials davant de l'auge a les esquerres als anys setanta. Això pren formes diferents a cada país. Convergència agafarà alguns d'aquests components programàtics i ideològics. Aquí segurament hi ha una especificitat important en el fet que si a tot el món això es donava com una reacció contra totes les conquestes de l'estat del benestar des del 1945, aquí no teníem aquest estat del benestar i hi haurà una certa contradicció en la mesura que Pujol estarà assumint les tesis neoliberals al mateix ritme que estarà construint l'estat del benestar. Això ho hem d'interpretar veient quin tipus d'estat del benestar es construeix a Catalunya: incorporarà les reformes neoliberals, com el model publicoprivat de concertació.
Relacionat amb aquesta construcció de la Generalitat que Pujol lidera, em podria explicar aquesta forta vinculació personalista que assenyala al llibre entre Pujol, la Generalitat i Catalunya?
Aquesta és una de les grans crítiques que sempre se li ha fet a Pujol, però no deixa de ser natural quan es construeix una hegemonia política molt sòlida. En última instància, l'acte suprem d'hegemonia és la identificació de la persona amb el país i amb la institució. Es pot problematitzar d'alguna manera, però crec que no deixa de ser més aviat un reflex de la força que arriba a tenir el pujolisme. Molta gent va acabar assumint aquesta operació d'identificació de Pujol amb el país perquè va tenir un procés de construcció política exitós. El moment en què això es veu d'una manera més clara és el cas de Banca Catalana l'any 1984, després que Pujol tregui la majoria absoluta. Convergència presenta això com un atac contra Catalunya i la gent creu que s'està mobilitzant en aquell moment per defensar-la.
Durant vint anys se succeeixen les victòries de Pujol amb majories parlamentàries contundents. Què va fer bé?
Convergència té 42 diputats el 1980, però governarà en solitari la Generalitat. Per tant, serà capaç de capitalitzar tota l'obra de govern de la Generalitat, que serà molt intensa els primers anys. Pujol serà eficaç a l'hora de construir aquesta autonomia, aconseguir competències i anar augmentant el pressupost i la influència de la Generalitat en la vida pública. El pressupost de la Generalitat passarà de 7.000 milions de pessetes el 1980 a més de 300.000 el 1984. Després, Pujol serà molt hàbil i tindrà capacitat de fer grans aliances en qüestions importants. Tot i que havia estat el vot útil de la dreta i del poder econòmic, quan guanya les eleccions s'intentarà situar com el president de tothom. Això el portarà també a girar les seves posicions en algunes ocasions, com per exemple amb la qüestió de la immersió lingüística: quan es comença a discutir, la proposta de Convergència i ERC serà la doble xarxa. L'esquerra dirà que no i apostarà per la immersió lingüística en una única xarxa, i Pujol rectificarà.
I què van fer malament els seus rivals?
Un element que afavorirà el pujolisme serà que no tindrà una oposició política ben articulada. La crisi del PSUC des de principis dels vuitanta desactivarà el gran partit de l'antifranquisme, que podria haver fet oposició a Pujol. El PSUC passarà del 20% dels vots el 1980 a gairebé un 5% el 1982. El PSC serà un partit que quedarà molt subjecte al que marcarà el PSOE a l'Estat, i amb LOAPA de l'any 1982 es veurà molt clarament que el PSOE comença a entendre l'extensió de les autonomies com una amenaça per a la unitat de l'Estat. Els xantatges del PSOE deixaran el PSC en una posició molt complicada per disputar l'hegemonia Pujol, perquè en certa manera les acusacions de sucursalisme per part de Convergència cap als socialistes tindran una base de realitat bastant clara.
Durant dècades, es dona la paradoxa que precisament les zones sobre el paper més d'esquerres de l'Estat estan governades per conservadors, tot i l'hegemonia socialista de Felipe González al conjunt d'Espanya
Els dos territoris on l'esquerra era més forta de tot l'Estat, que eren Catalunya i el País Basc, seran els territoris on els sectors conservadors tindran més capacitat de reconstruir-se més ràpidament quan arriba la Transició. Això té molt a veure amb el fet que eren llocs on hi havia uns sectors conservadors i empresarials que s'havien situat per fora del règim. Seran les forces empresarials catalanes les que reconstruiran la patronal a escala estatal. És a dir, la CEOE la reconstruiran els catalans amb el lideratge de Foment del Treball, d'algú com Carles Ferrer Salat. Tindran molt més dinamisme als anys setanta que els sectors més espanyols, que havien estat molt vinculats al franquisme. Aliança Popular i després el PP no podran arribar al Govern fins molt més endavant perquè la seva vinculació amb el franquisme els havia deixat deslegitimats.
Quin llegat deixa Pujol pels historiadors?
Va ser el constructor de l'autonomia moderna de Catalunya. La va construir en un sentit determinat. Per exemple, va apostar per la concertació en educació i sanitat. Molts elements dels components socials de l'autogovern en indústria o habitatge mai s'han posat en marxa perquè el desenvolupament pujolista va ser molt poc intervencionista amb l'economia. En l'àmbit polític, el pujolisme va ser un projecte que mostra clarament la relació entre els poders polítics i econòmics a Catalunya. En termes democràtics, això ens hauria de preocupar i hauríem de fer una autocrítica.
Dedica el llibre "als convergents de tots els partits". Cap on dispara la broma?
Quan hi ha una hegemonia política tan llarga, això acaba permeant a tota la societat. Per a mi, ser convergent té a veure amb aquesta visió una mica idíl·lica de Catalunya com una comunitat harmònica, que no accepta que és una societat igual que totes les altres, travessada per contradiccions de classe pròpies del capitalisme. Aquest miratge també permea a certs sectors de l'esquerra catalana que, per exemple, pensen que la burgesia catalana és un fantasma que no ha existit mai i que parlar d'ella és pràcticament catalanofòbia. Sí que ha existit i ha tingut un paper històric rellevant.
A les èpoques en què situa el llibre explica que gairebé estava socialment mal vist ser de dretes. Creu que la dreta catalanista té encara un cert complex de posar-se l'etiqueta?
Si mires els sondejos d'opinió, sempre veus com una part important se situa sempre entre l'esquerra i el centreesquerra. L'assumpció d'una dreta equiparable a la dreta espanyola sempre ha estat incòmode pel catalanisme conservador. Això té a veure segurament amb tot el que ha representat la dreta espanyolista. El catalanisme conservador sempre s'ha sentit incòmode a l'hora de fer aliances amb els sectors més reaccionaris de l'Estat.
Creu que ara Salvador Illa i el PSC tracten de replicar aquest pal de paller del pujolisme, d'ocupar la centralitat política de Catalunya?
El PSC intenta també interpel·lar aquest sector més d'ordre i nostàlgic de l'època convergent. Juga un rol d'una certa manera similar al que va jugar Pujol als anys vuitanta, que al final és un rol d'estabilització del clima polític. Pujol va aconseguir estabilitzar el clima polític a Catalunya després d'uns anys de molt conflicte social i nacional. Avui ens tornem a trobar en una conjuntura que és, en certa manera, similar. L'emmirallament del PSC d'avui tant amb Pujol com també amb Tarradellas, té a veure amb aquesta idea d'intentar estabilitzar la situació política a Catalunya després d'uns anys de conflicte.
Al llibre apareixen molts debats dels anys seixanta, setanta i vuitanta que semblen d'actualitat. Immigració, integració, llengua catalana, un sol poble...
Durant les últimes cinc dècades, el catalanisme ha operat amb els codis que es van construir durant l'antifranquisme: aquesta idea d'un sol poble, que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya, o la manera d'entendre la nació en un sentit cívic. Avui tot això, per primer cop, torna a estar en disputa. Cada cop hi ha més sectors que estan posant en dubte aquesta idea de catalanitat. Davant d'això, crec que podem trobar una inspiració important i ser hereus de tota aquella tradició. Però no serà suficient, sinó que cal una nova idea de la catalanitat per a les transformacions que s'han donat a la Catalunya del segle XXI. Molts sectors comencen a dir que el creixement demogràfic que ha tingut Catalunya en les últimes dècades fa insostenible la supervivència nacional de Catalunya. Això és fals, perquè el creixement demogràfic que té la Catalunya dels anys seixanta i setanta és molt més alt que el dels últims trenta anys. El repte era encara molt més gran llavors, i a més es donava en un context de franquisme i de persecució sistemàtica de tota la cultura catalana.
Llavors no hi havia un element que ara sí, com és un catalanisme d'extrema dreta en auge i amb possibilitats de ser segona força al Parlament
Amb el llibre intento posar en relació el que passa a Catalunya amb el que passa a escala internacional. Als anys setanta i vuitanta la forma que pren la reacció conservadora de manera majoritària serà el neoliberalisme. Avui, tota aquesta hegemonia neoliberal del lliure mercat i la globalització ha entrat en crisi després de la crisi del 2008 i ha quedat deslegitimada per a bona part de l'opinió pública. Això comporta que la dreta hagi pres una nova forma. L'extrema dreta, amb la seva capdavantera trumpista, és la nova dreta que busca aquestes noves maneres. I Aliança Catalana és la forma pròpia que pren a Catalunya aquesta reacció conservadora en clau autoritària que s'està donant a tot el món. És la seva traducció al catalanisme.