"Ista, ista, ista, Espanya socialista", cridaven fa pocs dies les grades del carrer Ferraz de Madrid. Pedro Sánchez no només s'imposava en possessió de pilota, sinó que també guanyava clarament sobre les tres dretes. El partit de tornada, però, no es juga a l'estadi d'Anfield Road, sinó a Brussel·les, dotze comunitats autònomes i tots els municipis de l'Estat espanyol. El president en funcions hi té molt a guanyar: per una banda, silenciar la dreta i els seus propis barons, sempre en estat d'alerta per Catalunya; per l'altra, subordinar un Podemos que busca ministeris. No pot relaxar-se, malgrat tenir el marcador del CIS a favor.
Segons el macrobaròmetre, fet públic poques hores abans de l'inici de la campanya electoral, Espanya tornaria a tenyir-se de vermell, i el president espanyol culminaria amb bastant èxit el cicle electoral iniciat el 28-A. El lideratge de l'esquerra el tindria més que solidificat. Per la seva part, la dreta, i especialment el PP, quedarien en el racó de pensar, amb uns ganivets que ja començarien a volar.
El cas més evident és el de les eleccions autonòmiques. Se celebren en 12 de les 17 comunitats. D'aquestes, en deu el PSOE seria la primera força indiscutible i en la majoria podria formar sense gaires problemes una aliança d'esquerres, com ara a la Comunitat de Madrid, amb Ángel Gabilondo al capdavant gràcies a la fragmentació de Podemos. Les úniques excepcions serien Navarra (Navarra Suma) i Cantàbria (Partit Regionalista de Cantàbria). Tot i així, en aquests territoris també podrien formar-se aliances d'esquerres amb els números del CIS a la mà.
Mentrestant, el Partit Popular de Pablo Casado perd peces a cada bugada. No només no té assegurades comunitats que actualment governa, com Múrcia o La Rioja, sinó que a més perd escons en massa. Al mateix Parlament de Múrcia, passaria de 22 a 12-14. Per ara només té assegurades l'Andalusia del trifachito, amb un Juanma Moreno que ja reclama moderació, i la Galícia d'Alberto Núñez Feijóo, que apareix a totes les travesses per obrir un debat successori al capdavant de Gènova.
Les principals ciutats de l’Estat també caurien del cantó de l’esquerra. Barcelona es disputaria entre Ernest Maragall i Ada Colau, mentre a Madrid arrasaria l’alcaldessa Manuela Carmena. Compromís mantindria València i el PSOE, Sevilla. A Saragossa s’hi imposaria el PP, però no sumaria per a governar, a diferència de les esquerres.
A les eleccions europees, amb circumscripció única a l’Estat espanyol, el PSOE de Josep Borrell també guanyaria a força distància dels seus rivals, amb 17-18 eurodiputats. Per darrere se situen el PP (11-12), Ciutadans (8-9), Unidas Podemos (8) i l’extrema dreta de Vox (4-5). Sempre segons el CIS, l’enquesta que més va acostar-se als resultats del 28-A.
La batalla de Madrid, lliçó per a Podemos
A hores d'ara, l'esquerra no hauria de tenir problemes per mantenir l'alcaldia de la capital de l'Estat i arrebassar la presidència de la Comunitat al PP. Ara bé, el cas madrileny sí que ofereix una bona lliçó a Podemos: en confluència, tots junts sota unes mateixes sigles, hi surten guanyant; quan van per separat i es fragmenten, les possibilitats de sorpasso desapareixen.
A les eleccions municipals, Pablo Iglesias va ser intel·ligent i va apostar per no enfrontar-se a les urnes amb el Más Madrid de Manuela Carmena. El resultat, segons el CIS, és que l'actual alcaldessa de la capital espanyola arrasaria als comicis del 26-M. Obtindria entre 21 i 23 regidors, per sobre dels 20 actuals. Per la seva part, el PSOE n’aconseguiria entre 10 i 12, pujant-ne entre un i tres. La majoria absoluta del ple de l’Ajuntament se situa en els 29 escons.
Per contra, a la Comunitat de Madrid qui guanyaria les eleccions i desallotjaria el PP seria el socialista Ángel Gabilondo, amb una estimació d’entre 33 i 38 escons. Pràcticament la mateixa forquilla de diputats que sumarien, per separat, el Podemos d'Isabel Serra (17-19) i el Más Madrid d'Íñigo Errejón (16-18). El sorpasso, almenys enquestes en mà, era una realitat ben factible.
Tot comença el 27
Aquesta mateixa setmana, el president en funcions Pedro Sánchez ha celebrat una ronda de consultes a Moncloa amb els principals dirigents espanyols. Ha servit per a mostrar quines són les seves sintonies (i quines no). La reunió més curta va ser amb Albert Rivera, amb prou feines 50 minuts. En canvi, la més llarga va ser amb Pablo Iglesias, fins a dues hores i quart de trobada. Però, més enllà d'això, res. Encara estem lluny d'una investidura. Abans hi ha la constitució de les Corts el 21 de maig. I fins al 27 d'aquest mes no hi ha voluntat de començar a parlar de governs.
Des de Ferraz volen culminar el cicle electoral iniciat el 28-A, acabant de tenyir Espanya de vermell en la segona volta del 26-M. Els objectius es podrien resumir en dos. En primer lloc, acabar de silenciar els barons crítics, que es quedaran sense arguments contra Sánchez. En segon lloc, rebaixar les expectatives d'Unidas Podemos, que ja pensa en els ministeris que pot controlar. Els socialistes intentaran governar novament en solitari, i esperen sortir reforçats novament de les urnes.
Amb tot, Sánchez té l'oportunitat de fer que el camí del trifachito comenci i acabi a Andalusia. També té l'oportunitat d'alliberar-se d'excuses, com l'espantall de l'amenaça de l'extrema dreta a les institucions, per a posar-se a treballar amb valentia per a resoldre el conflicte polític català. Això sí, caldrà mobilitzar els votants com un mes enrere.