El recent dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre el projecte de Llei de Pressupostos de la Generalitat per al 2017 ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre el paper de la legalitat en el procés sobiranista català. Com és prou conegut, aquest dictamen ha declarat que la disposició addicional 31a del referit projecte de llei, que habilita la despesa per organitzar un referèndum d’autodeterminació, no pot trobar aixopluc ni en la Constitució espanyola ni tampoc en l’Estatut.

Malgrat el redactat extremadament prudent i matisat del dictamen, que no s’està de criticar els criteris del Tribunal Constitucional, tant el Govern espanyol com els grups de l’oposició al Parlament de Catalunya l’han celebrat com una desautorització en tota regla al Govern de la Generalitat i la majoria del Parlament, provinent, per a més inri, d’un òrgan de la mateixa Generalitat.

Davant d’aquesta actitud, la resposta, gairebé òbvia, del president de la Generalitat i de la majoria independentista del Parlament, ha estat recordar que els dictàmens del Consell no són vinculants –perquè així ho va decidir el Tribunal Constitucional en la seva infausta sentència del juny de 2010–, per la qual cosa aquest pronunciament del Consell no afectarà la decisió presa.

El següent capítol d’aquesta història, igualment previsible, serà la impugnació de la disposició addicional 31a davant del Tribunal Constitucional, un cop la Llei de Pressupostos hagi entrat en vigor.

No és possible trencar amb la legalitat espanyola sense moure’s del marc constitucional. No és que no es pugui fer, sinó que cal situar-ho en el terreny de joc que li correspon

L’autèntic problema de fons no està, però, en la validesa del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, ni tan sols en la seva hipotètica “desobediència” per la majoria parlamentària. La celebració (o no) del referèndum planteja un problema que va molt més enllà d’un mer conflicte de competències en l’àmbit constitucional i estatutari.

No es tracta, en efecte, de discutir una jugada concreta en una partida sinó d’aixecar el tauler de joc. I això no ho pot fer el Consell de Garanties Estatutàries, que té la funció d’interpretar l’adequació dels projectes de llei del Parlament al sistema de distribució de competències establert per la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, seguint escrupolosament la jurisprudència del Tribunal Constitucional, que és aquí l’intèrpret suprem i únic.

Justament per això, qui llegeixi el dictamen (o almenys, la nota que ha publicat el mateix Consell) s’adonarà que el Consell no ha tingut més remei que resoldre la consulta que se li ha plantejat d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, malgrat discrepar obertament d’alguns dels seus pronunciaments essencials. I per això mateix, ha hagut de declarar inconstitucional i antiestatutària la partida destinada a convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

Aquí rau, al meu entendre, el problema dels plantejaments “de la llei a la llei” que, segons es diu, inspiren el procés català. No és possible buscar un trencament amb la legalitat espanyola sense moure’s del marc constitucional espanyol. Però això no vol dir que aquest trencament no es pugui fer, sinó que cal situar-lo en el terreny de joc que li correspon. I per això cal tenir clar que no estem parlant d’una reforma constitucional o estatutària, sinó de crear (o no) un nou Estat, membre de la comunitat internacional, la qual cosa ens remet a l’ordenament jurídic internacional, que regeix l’aparició, la modificació i la desaparició dels estats.

Voldria suggerir als juristes del Govern i del Parlament que, arribat el cas de la impugnació del Pressupost de la Generalitat, al·leguin el dret d’autodeterminació dels pobles

Aquest ordenament té, precisament, com a principi estructural el de la lliure determinació dels pobles, recollit per l’article 1 de la Carta de les Nacions Unides i reiterat en els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics i de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966, tots ells tractats internacionals ratificats per Espanya i publicats al BOE, raó per la qual són part de l’ordenament jurídic espanyol i obliguen, per tant, els poders públics d’Espanya.

Aquest dret s’aplica a tots els pobles, sense distinció, raó per la qual no tenen cap fonament els arguments que el volen reduir a situacions determinades, com descolonització o conflictes ètnics.

L’article 1 de la Carta de les Nacions Unides va ser desplegat per la Resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de l’ONU, que desenvolupa el principi d’autodeterminació dels pobles, posteriorment recollit en documents polítics, però signats també pel Govern espanyol, com l’Acta final de la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa o la Carta de París per a la Nova Europa, que van establir les bases de l’ordre europeu posterior a 1989. El fet que aquests acords hagin estat incorporats a l’ordenament intern espanyol, i el compromís internacional contret per Espanya amb la seva signatura, impedeixen fer una lectura de la Constitució que els pugui contradir, tal com es reconeix als articles 10 i 96 del mateix text constitucional.

Per tot això, voldria suggerir als juristes del Govern i del Parlament que, arribat el cas de la impugnació del Pressupost de la Generalitat, al·leguin el dret d’autodeterminació dels pobles com a fonament de les seves al·legacions per defensar la reserva pressupostària per al referèndum. Fins i tot en el cas que el Tribunal Constitucional les desestimi –cosa més que probable–, podrem saber quin és el joc a què estem jugant.

Ferran Armengol Ferrer és Professor associat de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de Barcelona

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat