L’avançament electoral agafa tothom exhaust, insegur i a l’expectativa. Ningú vol fiar-se d’ase negre. Les portades d’avui respiren una temprança estranya, una mansuetud insòlita. Després de setmanes de viure sota el volcà, el quiosc d’aquest dissabte provoca un alleujament semblant al d'escoltar que el metge et diu tranquil que no tens res, marxa cap a casa. Uf. Ni la dreta mediàtica madrilenya enarbora avui —i seria el seu dia— els caps de Pedro Sánchez i el seu govern després d’una cacera que van començar el mateix dia de la moció de censura.

Ningú dona Sánchez per mort, com ara fa La Razón amb un punt d’imprudència i una magnífica foto. El Mundo té més mala onda i fa un titular per desprestigiar-lo entre els seus i els forasters. Senyal que el temen i per això han començat la campanya electoral. L’ABC, gat vell, tampoc no les veu totes netes i dedica la seva primera a esbrinar quina en porta de cap el líder socialista en avançar les eleccions. L’Ara apunta en aquesta línia. La Vanguardia fa un pas endavant: Sánchez vol aturar la dreta amb un cop d’efecte.

Pel que diuen els diaris i els seus columnistes d’aquí i d’allà, sembla que hi ha dues raons per a aquestes portades tan perplexes com la crònica d’un Barça-Madrid que acabat a zeros. Una és la demoscòpia. La trajectòria dels sondejos electorals des de les últimes eleccions no deixa clar el panorama. Està tot molt empatat, amb un biaix cap a la dreta, per l’aparició d’un cert “vot nou” cap a Vox i el desplaçament d’alguns electors del PSOE cap a Cs. La foto que mostren els numerets, però, evolucionarà. Un govern de la triple dreta a l’andalusa va d’un error estadístic amunt o avall. La tendència, ara mateix, només ofereix incertesa.

LR

EM

ABC

EP

LV

EPC

AVUI

ARA

Una altra raó: aquestes generals avançades són el preàmbul —i quin un!—de tres eleccions més: municipals, autonòmiques i europees. Entre unes i altres només va un mes. Serà un cicle electoral perfecte i complet en 30 dies. Per aquí va El Punt Avui. Ja se sap, l’abril mata un home i després se’n riu: un bon resultat a l’abril pot ser el pròleg d’un altre millor al maig. O no. Hi ha en joc milers de càrrecs i encàrrecs públics, un 155 profund i permanent… “Diàleg o topada”, titula El Periódico, una mica com allò de "petó o calbot?". La incertesa genera risc i del risc neix la por.

L’última raó és la que tots els diaris obliden, amaguen o diuen que plou, com fan amb la censura del Parlament Europeu a la conferència dels presidents Puigdemont i Torra. Llàstima que tots els corresponsals estrangers la remarquin: són les terceres eleccions generals en tres anys (això, a Occident, equival a país en crisi) i l’origen de tot plegat ha estat el conflicte obert amb Catalunya, “aquest llogarret del Nord que rebutja una i altra vegada ferotgement l’invasor”, si permets la broma amb el poblet d’Astèrix.

De la demoscòpia, la por a perdre, el vertigen de la ultradreta o les possibles coalicions se’n pot fer tema. Però no es pot dir que la crisi política a Catalunya motoritza i enquadra el cicle polític dels últims anys més que cap altre factor. És només un afer intern, un problema d’ordre públic del que ja s’encarreguen policies i jutges. Aquí no passa res. Circulin.

Això és jugar i perdre i ja saps què diu la dita: jugar i perdre, pagar i callar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat