La desobediència civil és una de les armes més potents i efectives de protesta democràtica. Ho és perquè l’única forma de legitimació d’un Estat democràtic és el consentiment i l’obediència voluntària dels ciutadans. “La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat”, diu la Declaració Universal dels Drets Humans. Per això, posar en contradicció la voluntat del poble i l’autoritat estatal de forma sostinguda i massiva té uns efectes devastadors en la legitimitat del sistema.

L’objectiu de la desobediència civil és forçar l'aparell repressiu de l'Estat a prendre decisions que el deslegitimen. El seu èxit és aconseguir-ho, perquè posa de manifest que les lleis són injustes i s’han de canviar o que les autoritats les apliquen arbitràriament. L’acte de la desobediència posa l’Estat en un dilema en què sempre perd: si aplica la repressió, es deslegitima; si no l’aplica, perd autoritat. N’hi ha prou amb el fet que una persona, o una  minoria, estiguen disposats a anar a la presó per defensar un ideal de justícia per posar tot el sistema en escac.

La desobediència es distingeix d’altres formes de dissidència organitzada en el fet que no es qüestiona la fidelitat a la llei o al sistema polític en general

John Rawls, el pare de la filosofia política contemporània, va definir la desobediència civil com un acte il·legal, no violent, de naturalesa pública i política, fet amb l'objectiu d'aconseguir un canvi en la llei. D’aquesta manera es pot denunciar una situació injusta tot apel·lant al sentit de la justícia de la majoria de la comunitat. Segons aquest autor, la desobediència es distingeix d’altres formes de dissidència organitzada en el fet que no es qüestiona la fidelitat a la llei o al sistema polític en general, la qual cosa es demostra acceptant el possible càstig que pugui comportar.

És molt important distingir la desobediència civil d’altres formes de revolta col·lectiva potencialment revolucionàries. Sobretot és molt important tenir clar si es tracta d’un acte d’expressió i conscienciació o forma part del que podríem anomenar un aixecament popular. Si l'objectiu d’un acte és que tothom s'hi afegeixi de forma coordinada, en realitat no és desobediència civil en sentit propi sinó que ja és una revolta completa. És molt important tenir clars els conceptes, perquè la comunicació pública és essencial en l’èxit de qualsevol iniciativa, i la confusió sobre els objectius d’un moviment només el poden portar al fracàs.

Vegem quines són les diferències principals entre desobediència civil (DC) i una revolta popular (RP):

  • La DC és un acte estrictament individual, mentre que la RP és acte col·lectiu i coordinat.
  • La DC és més un acte de denúncia i la RP és més un acte de resistència.
  • La DC tendrà èxit si hi participa una minoria, la RP fracassarà si no hi col·labora una majoria.
  • De fet, la DC només aspira a la simpatia de la majoria, la RP en requereix l’adhesió expressa.
  • Per l’anterior, la DC no necessita assenyalar ni culpar el que no s'hi uneix. La RP ho ha de fer com a mecanisme per obligar tothom a definir-se.
  • La passivitat de la majoria no impedeix l’èxit de la DC. En la RP la passivitat és complicitat amb el statu quo.
  • La DC s'estén per imitació espontània de persones a títol personal. La RP avança amb coordinació i organització de tots els implicats.
  • Qui practica la DC accepta càstig corresponent. Qui participa en un RP s'enfronta obertament contra la repressió.
  • En la DC si et detenen guanyes, en un RP si et detenen perds.
  • La DC en té prou amb denunciar les lleis injustes o arbitràries. La RP necessita també impedir efectivament la seua aplicació.
  • La DC és sempre 100% pacífica. La RP pot incloure l'ús de força o violència organitzada.
  • LA DC, en definitiva, vol deslegitimar el poder, mentre que la RP aspira a prendre el poder.
  • Per l’anterior, la DC no necessita cap disciplina ni líder i en canvi la RP necessita una direcció clara i coordinada.

En definitiva, les diferències entre en moviment de desobediència civil i un aixecament popular no poden ser més marcades. Totes dues són formes legítimes i potencialment eficaces de revolta democràtica. Però confondre ambdues coses pot fer que no assoleixis els objectius d'una ni de l'altra, perquè no són sempre compatibles. Vol dir això que són estratègies radicalment excloents? En absolut, només vol dir que és essencial explicar amb precisió el que estàs fent, perquè la comunicació efectiva forma part de l’acte en si. 

Finalment, cal advertir que si bé la diferència és clara i nítida quan parlam de desobediència individual, tot és molt més complicat quan es parla de traslladar-la a les institucions. En principi, només té sentit que l'exerceixin els representants políticsen l'àmbit personal. En el moment en què sigui una cosa col·lectiva i oficial, aleshores té molts elements en comú amb una revolta popular. Tants que en pot arribar a ser indestriable.

En principi, només té sentit que exerceixin la desobediència civil els representants polítics en l'àmbit personal

Les institucions es basen en una cadena d'obediències i relacions jeràrquiques. La desobediència institucional pròpiament dita suposa la renúncia al poder o dificulta molt el seu exercici. És a dir, desobeint deslegitimes l'Estat, però també en certa manera renuncies a fer-te obeir. Per això, probablement la desobediència dels càrrecs electes (si més no dels nacionals) no és l'instrument idoni per constituir un nou Estat.

La desobediència institucional pot ser molt efectiva, pel fet que té el potencial de fer col·lapsar molt ràpidament el funcionament global de les institucions, a més de l'aparell repressiu de l’Estat. Però no és una via unilateral per assolir la independència. Per entendre’ns, una Declaració Unilateral d’Independència i la desobediència institucional són estratègies mútuament excloents. En canvi, la desobediència civil individual, és perfectament compatible amb la via unilateral.

Una Declaració Unilateral d’Independència i la desobediència institucional són estratègies mútuament excloents

El millor que pot fer l'independentisme si vol fracassar és confondre les desobediències personals, les institucionals i la via unilateral de construcció del nou Estat. Totes elles són útils per a objectius concrets, i poden potencialment combinar-se amb èxit, perquè en un procés d’independència la deslegitimació de l’Estat existent va paral·lela a la construcció del nou.

Posar en pràctica totes les estratègies sense ordre ni concert és KO segur, perquè dividirà les forces implicades i impedirà comunicar eficaçment el que s’està fent. Però el repte d’articular-les no és més complicat que d’altres que ja ha superat l’independentisme. Aplicada amb intel·ligència, la desobediència pot ser eficaç i decisiva.

Josep Costa és Lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF.