L’independentisme no ha encarrilat per la millor via la necessària autocrítica que ha de fer després d’haver deixat en punt mort la proclamada República catalana. O, per dir-ho d’una altra manera, no ha sabut posar en valor la gran decisió que va prendre el Govern Puigdemont-Junqueras: evitar que la independència comportés morts i carregar amb la culpa d’haver-los produït. Un escenari impossible, el de la violència estatal extrema, com sosté, escandalitzat, l’unionisme? Pur victimisme "indepe" desbocat davant del "fracàs"? Per fortuna, no ha passat, però desemmascarar la presumpta cara violenta del moviment independentista i, sinó, fabricar-la, és i ha estat un objectiu clau en l’estratègia política, policial, judicial i mediàtica contra l’independentisme des que Madrid va començar a considerar el fenomen com una amenaça seriosa.
No és retòrica. Les paraules i les querelles creen “realitat”. I les querelles de la Fiscalia que han portat a la presó els Jordis i els consellers i conselleres, en què se’ls acusa de rebel·lió o sedició -delictes que demanen situacions de violència que en cap cas es van produir- són la màxima expressió de l’intent de construir la imatge del “català violent”. En el fracàs clamorós d'aquesta estratègia de l'Estat resideix una de les grans victòries de l'independentisme.
El nerviosisme de Rajoy, Rivera, Sànchez i -ai!- fins i tot Iceta, davant les afirmacions de Marta Rovira que l’Estat va amenaçar amb “morts al carrer” si els líders independentistes tiraven endavant la República delaten fins a quin punt l'assumpte del quantum de violència "legítima" -coneguda i desconeguda, explícita i implícita- usada per reprimir l’independentisme, el factor violència d'Estat, incomoda cada cop més l’unionisme en la cursa cap al 21-D.
El quantum de violència usada per l'Estat per reprimir l'independentisme incomoda l'unionisme en la cursa cap al 21-D
Però els últims dies, l’independentisme ha caigut en l’error de solemnitzar l’obvietat: que, proclamada o mig proclamada la República catalana, el Govern era incapaç per ell mateix d’assumir el control del territori (que vol dir fer fora l’autoritat i la força policial/militar espanyola) i que, per tant, tampoc no estava en condicions de fer front al grau de violència que podia activar l’Estat per esclafar la revolta independentista. Desconec si, com assegura la secretària general d’ERC, i com ha suggerit diverses vegades des de Brussel·les el president Puigdemont, el nivell de repressió que contemplava l’Estat era màxim –morts als carrers-. Però no se’m fa impossible d’imaginar que s’hi hagués pogut arribar vista l’actuació policial durant la jornada del referèndum, i la por de l'Estat que la independència tirés endavant. O de les insinuacions d'enviar l'exèrcit a Catalunya, formulades públicament una vegada i una altra, ja sigui en boca de la titular espanyola de Defensa, la ministra Cospedal, o de l'ex vicepresident Alfonso Guerra. Ara bé: és que potser algú s’imaginava que, en essència, el Govern anava a fer alguna cosa diferent del que va fer? ¿De veritat algú s’imaginava al president Puigdemont ordenant a mossos “lleials” a la causa independentista que plantessin cara a la policia espanyola o la Guàrdia Civil, o animessin la gent a fer-ho, a passar de la resistència passiva a l’activa assumint-ne tots els riscos, és a dir, que es produïssin morts?
S’ha de ser molt irresponsable o molt mesquí, o estar massa superat per la realitat real -la realitat virtual o digital és una altra cosa- per culpar els responsables del Govern de no haver “culminat” la independència tant sí com no per por d’assumir la pitjor hipòtesi, la de la pèrdua de vides humanes. Entre d’altres raons, perquè la presumpta “revolució completa” tampoc no garantia absolutament res en l'àmbit del reconeixement internacional, sinó més aviat tot el contrari. Que Tusk advertís Rajoy que la força no és cap raó, un missatge inequívoc, certament, en el sentit que Europa no acceptaria la “resolució” del problema català mitjançant la violència d'Estat, no era sinònim que Europa acceptés i reconegués la República catalana. Amb morts o sense morts.
Que Tusk advertís Rajoy sobre la violència d'Estat no era sinònim que Europa reconegués la República catalana
Per què no es va fer efectiva la República? Aquesta pregunta hauria de deixar de ser una obsessió per a l'independentisme. No és demanant perdó per no haver anat més enllà, crec, per on ha de transitar l’autocrítica després de 7 anys de mobilitzacions massives al carrer sense trencar una mala paperera. Em sembla un error que, per calmar el sector més intransigent -o més incapaç d’acceptar que les coses mai no són tan senzilles com omplir un paper amb frases brillants-, els responsables de l’independentisme, entre els quals els dirigents exiliats i presos, hagin de justificar que no hi ha República efectiva perquè no han volgut assumir el risc que hi haguessin víctimes mortals. I tant que no! Aquesta decisió no em sembla en cap cas assimilable a un acte de covardia -curiosament, els retrets del sector més intransigent de l'independentisme són coincidents amb la mofa que en fa l'unionisme més troll- sinó a un exercici de patriotisme, responsabilitat pública i sentit comú. I això, malgrat que l'independentisme hagi pogut pagar el preu d’assumir un marc imposat per l’Estat de la manera més miserable encara que sigui per rebutjar-lo: el d'assumir la culpa per les conseqüències d’una violència que només ha practicat l'Estat!. Però és aquí precisament on rau la gran diferència respecte d’altres i la font de legitimitat més gran del moviment: en el seu caràcter pacífic i inclusiu, per activa i per passiva, i en tots els escenaris. Absolutament en tots.
L’independentisme ni fa morts ni se’ls deixa fer. Ni tan sols quan té l’objectiu a tocar.
L’independentisme, i aquesta és també la millor tradició del catalanisme, ni fa morts ni se’ls deixa fer. Ni tan sols quan té l’objectiu a tocar. Mentre l’Estat espanyol ha semblat disposat a defensar la seva unitat al preu que sigui, l’independentisme s’ha negat a creuar la línia vermella, inclús per fer la independència. La qual cosa no és cap vergonya nacional sinó un acte d’intel·ligència. I un actiu i un valor indiscutible. Polític i ètic, sí. De vegades, a més de democràcia ens convindria una mica d’etocràcia, a tots plegats.