La sang no ha arribat al riu sinó al Parlament de Catalunya. Ho ha fet literalment -el Banc de Sang ha instal·lat un punt de donació que ha causat més d’un mareig a algun diputat- i també metafòricament, amb la decapitació del director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.

En un ple de ressaca electoral, les tensions dels 15 dies de campanya i la sumaríssima intervenció per destituir De Alfonso han marcat la jornada. La sessió de control al president ja ha encès un Puigdemont que ha apuntat: “El principal antisistema” és l’Estat espanyol.

Romeva i Comín fotografiant el moment de la votació de la destitució de De Alfonso /EFE

Veu solista del PP

En el FernandezGate, el PP s’ha quedat sol: dins i fora del ple. Ha estat l’únic grup que ha votat en contra de la revocació del director de l’Oficina Antifrau.

El diputat del PP Santi Rodríguez ha insistit a abonar la teoria de la conspiració contra l’Estat de dret de la qual, en referència a aquest cas, en té la patent el ministre de l’Interior en funcions, Jorge Fernández.

“L’únic fet delictiu és la gravació d’una conversa al despatx del ministre de l’Interior. Cap diputat està preocupat per això?!”, ha exclamat el diputat, que també ha insinuat que tot plegat és una conxorxa de la resta de grups parlamentaris per silenciar el magistrat que els podria perjudicar esbombant possibles casos de corrupció.

Estratègia del calamar

L’antítesi del ‘solo’ del PP ha estat la polifonia perfecta de la resta de grups del Parlament. Ciutadans ha titllat de nyap les arts del ministre, Rabell (CSQP) ha subratllat la “negligència clarament demostrada” de De Alfonso, que, des de JxSí, Marta Rovira ha condemnat per sumar-se a les crítiques de la CUP, que ha posat l’accent en la tolerància d’alguns estaments a les “clavegueres de l’Estat”. Des del PSC, Ferran Pedret ha definit la resposta de De Alfonso i el ministre com “l’estratègia del calamar”: que escampant la brutícia, intenta camuflar el que és realment important. 

Escapada d’Arrimadas i Puigdemont

La defunció institucional del magistrat De Alfonso i la condemna del ministre Fernández, ha donat una treva al debat i la líder de l’oposició, Inés Arrimadas, ha aprofitat per fer un cafè. Casualment, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha trobat oportú acompanyar-la i, segons fonts consultades, han aprofitat el moment per compartir impressions sobre la campanya i l’actualitat política. 

Carles Puigdemont i Inés Arrimadas marxant al bar /EFE

Cafè entre Trumps

Com deu ser fer allò que els napolitans anomenen un bel’ caffè amb el populista republicà Donald Trump? I amb si mateix davant del mirall? Perquè és precisament amb qui s’han comparat els dos en una picabaralla dialèctica en què s’han tirat els plats pel cap. També amb Le Pen. No consta, almenys als baristes, que un dels dos hagi acabat literalment cremat per la beguda.

Malgrat tot també ha rebut flors. Almenys per Puigdemont, a qui Albiol ha posat al nivell de David Cameron. Tampoc ho volien pintar com a positiu els de la bancada popular, parlant del temut home del sac d’Europa. Però el president s’ha envalentit, enorgullit, perquè Cameron és un gentleman que posa urnes i que assumeix responsabilitats. Un home amb qui prendria mil i un tès (i no només un cafè). “Recomano que el proper govern segueixi el model Cameron, perquè ens aniria molt millor”, ha replicat.

El món ‘in Black and White’

No és el títol d’una cançó, tot i que una de Michael Jackson s’hi assemblava. És la lletra d’un abraonat discurs de Puigdemont, en una quadrada coreografia en què ha assegurat que a Catalunya li convé el color. No perquè ahir va ser el dia de l’orgull LGTBI, sinó perquè la foscor d’altres èpoques no la vol tornar a veure al Parlament.

I és que després de votar al diumenge, el convergent ho veu negre com el carbó. “L’única alternativa és caminar decididament cap a un Estat independent, europeu, democràtic”, ha assegurat avui, lamentant que el referèndum ara, i no una Catalunya independent, vagarà pel famós espai sideral de García Margallo pels temps dels temps. A més, ha dit que té amics a Espanya que l’entenen.

Referèndum de microones

El gironí no és de menjar preescalfat, i més si ha d’esperar quatre anys, quan estigui caducat. Lluís Rabell li ha insinuat que posi el dret a decidir al congelador, que fraternalment el trauran més tard. Però Puigdemont fa temps que va escollir anar de menú. Li falta redecidir (amb la CUP) a quin restaurant.

‘Si volen venir que vinguin’, sembla que digui, mentre marxa lentament cap a la porta amb la vista posada al retrovisor. “No serà possible el full de desconnexió”, li ha respost Rabell, reiterant en la reconstrucció d’una àmplia majoria social i reconeixent, un pèl resignat, que les coses no van anar bé diumenge.

Cinisme de Diògenes

Com que el vicepresident, Oriol Junqueras, no gosa ser menys, ha tingut la seva particular picabaralla tradicional amb l’ecosocialista Joan Coscubiela. Aquest li ha dit que era un cínic i un Diògenes, que està enganyant amb les conseqüències de la pròrroga pressupostària. Junqueras ha apujat tant el to per respondre-li que és un “desvergonyit”, que la socialista Alícia Romero, que venia després, ha baixat tímida a la seva intervenció, assenyalant com podia acabar la tarda si se seguia en aquesta línia.

El verd i el republicà no es professen gaire simpatia, encara que en les rialles mentre un ataca l’altre s’hi denota divertimento. Venedor de fum, utilitzar la gent com a escut humà o home de mala fe són alguns dels qualificatius creuats que s’han anat regalant.