El paper de les forces armades espanyoles i del Ministeri de Defensa és molt més rellevant que mai com a plataforma diplomàtica, no només militar. Ara mateix, els contingents espanyols formen part de sis missions internacionals de la Unió Europea, de set missions de l'OTAN, de tres de Nacions Unides i quatre més on Espanya col·labora. Espanya participa sota bandera europea a la República Centreafricana, Mali, Somàlia, Senegal i contra la pirateria a l’Índic. Amb l’OTAN és a l'Iraq, Turquia, com a policia aèria del Bàltic, en missions conjuntes navals arreu del món, Letònia, l'Afganistan i contra el terrorisme al mar. Com a part dels cascos blaus participa al Líban, el Gabon i Colòmbia. Individualment, les forces armades espanyoles operen a Mauritània, el Senegal –amb França–, Tunísia i el golf de Guinea. Hi ha 2.605 militars desplegats a l’exterior.

Aquesta participació militar via organismes internacionals o coalicions multinacionals ha aconseguit que Espanya sigui un actor rellevant al món en el camp de la Defensa. Des que la ministra Cospedal seu al ministeri, s’han iniciat tres missions: seguretat cooperativa a Tunísia, l’operació Sea Guardian contra el terrorisme marítim i la presència avançada reforçada dins l’OTAN. No és casual, doncs, que els principals comandaments militars espanyols actuals són o hagin estat alts responsables de l’OTAN:

  • El JEMAD (cap de l'Estat Major de la Defensa), tinent general Fernando Alejandre, és el militar de més alta graduació de l’organització atlàntica.
  • El JEME (cap de l'Estat Major de l'exèrcit), tinent general Francisco Javier Varela Salas, va comandar la Força Terrestre de l’Exèrcit i les Forces Lleugeres. Va servir a Kosovo i l'Afganistan.
  • L’AJEMA (almirall en cap de l'Estat Major de l'Armada), almirall general Teodoro Esteban López Calderón, va ser membre de la Junta de Doctrina de Guerra Electrònica de l’Armada.
  • El JEMA (cap de l'Estat Major de l'exèrcit de l'Aire), tinent general Javier Salto Martínez-Avial, és director del Gabinet Tècnic del Ministre de Defensa des del 2015.
  • L’IGE (inspector general de l'exèrcit), general Fernando Aznar Ladrón de Guevara, ha participat en missions de defensa nuclear, biològica i química, ha format part de l’Estat Major Conjunt de la Defensa al SHAPE (Supreme Headquarters Allied Powers Europe) i va ser director de l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo quan Dolores de Cospedal era presidenta de la Junta de Castella-la Manxa.

Aquests nomenaments al ministeri i a les forces armades no són casuals. A dia d’avui, la Defensa s’ha convertit sense dubtes en un nou canal diplomàtic. L’increment de l’amenaça terrorista arreu del món o el fet que dos països comparteixin enemics comuns provoca que la seguretat i la Defensa siguin un canal diplomàtic preferencial. Exemples d’això els trobem als vincles entre Israel i l'Aràbia Saudita, que semblaven impossibles i són ben reals perquè en l’àmbit de la Defensa els uneix un enemic comú: l'Iran. Igualment, els acords nuclears entre els Estats Units i l'Iran, que han desestabilitzat la regió i provoquen reticències als estats del Golf Pèrsic i als països sunnites, que ja projecten crear una gran aliança militar multinacional islàmica. De forma similar ho trobem a l’escalada de tensions al Caixmir, que ha provocat l’acostament entre el Pakistan i la Xina per tal de fer front a l'Índia i, al mateix temps, un enfrontament indirecte entre la Xina i els EUA, aliat de l’Índia.

Des del camp de la Defensa no només es du a terme una tasca de pacificació, sinó que se sembra la llavor d’una col·laboració entre estats a llarg termini

Espanya en tot això té un paper fonamental. En tenir tropes de suport o de manteniment de pau a països com l'Afganistan, l'Iraq o en zones de conflicte latent del Sahel, és un actor més. Com a actor militar regional té també la seva influència econòmica i política, i per tant, des del camp de la Defensa no només es du a terme una tasca de pacificació, sinó que se sembra la llavor d’una col·laboració entre estats a llarg termini. A diferència de l’antiga diplomàcia que predominava després de la Guerra Freda, principalment cultural i econòmica, la desestabilització regional a l'Orient Mitjà fruit de les revoltes àrabs i l’aparició de nous actors com l’Estat Islàmic el 2006, amb cèl·lules i milícies simpatitzants arreu del món, la situació canvia de manera global i obre pas a aquesta nova era diplomàtica, on les tensions entre els EUA i Rússia consoliden el món de nou en dos blocs, però amb molts més actors forts aquest cop.

Actors que, tot i haver d’alinear-se en un dels dos blocs, col·laboren amb actors de l’altre bloc per simpatia en el camp de la Defensa o de la seguretat. Així es pot entendre per què Espanya, un país de l'OTAN, permet que una flota russa que va cap a Síria s’abasteixi en un port espanyol. Un altre cas és la missió espanyola a Turquia, on hi és en funcions antiterroristes. El fet que Espanya formi part de la Unió Europea i aquesta marqui distància amb el govern turc, no impedeix que Espanya tingui presència a la base militar d’Incirlik, mentre que Alemanya està revisant si hi continua després del fallit cop d’Estat i les tenses relacions amb el president Erdogan.

De Cospedal, com a ministra de Defensa, es troba doncs en una situació complexa. Les perspectives són de necessitat d’intervenció militar en zones subsaharianes, a l’Orient Mitjà i l'Afganistan, on Espanya hi té efectius. Al mateix temps ha d’equilibrar la seva presència a les missions de l’OTAN davant l'amenaça russa i a les de la Unió Europea per consolidar un exèrcit europeu que no depengui dels EUA. En tot cas, Espanya té molt a dir per la seva privilegiada situació geogràfica i perquè és capdavantera dins la UE en ciberseguretat, un dels nous camps de batalla. Per tant, caldrà estar atents a curt i mitjà termini als nomenaments ministerials, a quines reunions assisteix la ministra i quins nous acords sorgeixen, ja que marcaran l’agenda del país en tots els àmbits a llarg termini.