L’escenari que han deixat tantes eleccions a l’Estat en poc menys d’un mes és molt endiablat. Cal negociar acords d’investidura i de govern, però el context polític no ho posa gens fàcil. A més a més, hi ha tres nivells. Per una banda, el municipal, que sí que té una data límit: el 15 de juny. En segon terme, el de les dotze comunitats autònomes que van celebrar eleccions el 26-M. I finalment, la Moncloa, on hi influirà tot el que pugui passar en la resta de territoris. En aquests moments hi ha més contradiccions a les seus de tots els partits que no pas certeses.
PSOE
A priori, és el guanyador indiscutible de les dues cites electorals d’aquest any. El 28-A va vèncer amb claredat sobre la resta dels seus competidors, i és Pedro Sánchez qui buscarà la investidura per continuar a la Moncloa. Però els escons d’Unidas Podemos, malgrat la debacle electoral, continuen sent imprescindibles per a donar als socialistes l’estabilitat que els falta. La seva aposta sempre ha estat la d’un govern en solitari, en contra de la coalició que reclama Pablo Iglesias. Però en les últimes hores s’ha obert a incorporar ministres independents designats per Podemos.
Però la intenció de Pedro Sánchez és la d’anar més enllà de Pablo Iglesias, i jugar amb la geometria variable del Congrés dels Diputats. Malgrat els crits de “amb Rivera no” que s’escoltaven a Ferraz el 28-A, i dels quals el president va dir prendre’n nota, els socialistes volen trencar el “cordó sanitari” que els ha imposat Ciutadans. Alguns barons, com Emiliano García-Page, no amaguen les seves preferències.
La victòria del 26-M va ser més agredolça. Malgrat ser primera força a la majoria de comunitats, en moltes les tres dretes són capaces de sumar. Si hi hi ha un lloc on més s'estan posant de relleu les contradiccions dels socialistes, aquest és Navarra. Ells tenen la clau. Mentre el PSN de María Chivite intenta teixir una aliança progressista amb Geroa Bai, Podemos i Ezkerra, i l’abstenció de Bildu, des de Ferraz se’n desmarquen i diuen que no en volen saber res, d'aquesta via.
PP
Aparentment, al Partit Popular de Pablo Casado és on hi ha més certeses. A Gènova tenen clar que la via és l'andalusa, i que si cal aniran més enllà. Els populars compren les "taules a tres" de l'extrema dreta de Vox, i fins i tot estan disposats a integrar membres ultres en aquests governs municipals i autonòmics. I això que, per a Casado, després del 28-A, els de Santiago Abascal també eren "extrema dreta". Si fructifiquen els tripartits, no només podran conservar la Comunitat de Madrid, sinó també arrabassar l'Ajuntament a Manuela Carmena. El mateix podria passar a Castella i Lleó i Múrcia. Si és per conservar poder, el "gir al centre" és de 360 graus. Ja estan intentant fer l'acostament impossible entre Cs i Vox.
Probablement l'única nota discordant és la de l'Ajuntament de Barcelona. Va ser Miquel Iceta qui va destapar la caixa de Pandora, plantejant a Ada Colau una alternativa per mantenir la vara d'alcaldessa, i va continuar amb els sis vots "sense condicions" de Manuel Valls. Finalment, a la festa s'hi va sumar Josep Bou, que també va entregar els seus dos regidors a la candidata de Barcelona en Comú.
Ciutadans
De seguida, la mateixa nit electoral, Albert Rivera va proclamar que governarien la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid. Comptava que, amb la suma de les tres dretes, podria repetir-se un escenari com el d’Andalusia. Però ara Vox és més exigent i demana que Ciutadans també aparegui a la fotografia de la taula de negociació i fins i tot incorporar-se en els governs. Caldrà veure fins a quin punt l’extrema dreta manté les seves condicions i què farà el partit de Rivera si es troba en aquesta disjuntiva. De moment, la seva direcció manté la negativa a “governs a tres”.
Allò que sí que s’ha rebaixat una mica és el no als socialistes. Si durant els últims mesos i setmanes era una negativa rotunda i taxativa, ara la formació sí que contempla arribar a acords “excepcionalment”, encara que el seu “soci preferent” siguin els populars. De fet, el seu candidat a Castella i Lleó, Francisco Igea, està enterrant el veto explorant una aliança amb el socialista Luis Tudanca. Al final aspiraven a fer el sorpasso al PP, no a ser el seu soci secundari.
L’Ajuntament de Barcelona també és un element de conflicte per al partit d’Albert Rivera. El seu home a Barcelona, Manuel Valls, va per lliure, i va oferir els seus sis regidors a Ada Colau sense ni tan sols consultar-ho amb Madrid. Des de la direcció mantenen que només contemplen investir Jaume Collboni, però no la candidata dels comuns. Però també genera discrepàncies. Sense anar més lluny, el seu cap de files al Parlament Europeu, Luis Garicano, s’ha mostrat partidari d’aquesta opció.
Podemos
L’espai polític de Podemos va ser el gran derrotat la nit electoral del 26-M. Estan a punt de perdre el poc poder del qual disposaven, el seu capital polític: les “alcaldies del canvi”. També s’ha vist arrasats pel tsunami Pedro Sánchez, que els ha escapçat la representació en tots les assemblees autonòmiques. Als parlaments de Castella La Manxa i Cantàbria directament s’ha quedat sense representació. Tot això li resta molt de poder negociador en el seu camí a la Moncloa, on exigeix un ministeri des del 28-A.
Novament, l'Ajuntament de Barcelona és el principal punt de contradicció també de l'espai dels comuns. De fet, Ada Colau és la principal protagonista d'aquest serial. L'alcaldessa en funcions haurà de decidir si prioritza el poder, acceptant els vots de Manuel Valls i Josep Bou, o si per contra posa per davant una aliança d'esquerres amb ERC, encara que això suposi perdre la vara d'alcaldessa. A les seves mans estarà el destí de la capital de Catalunya.
A Madrid, paradoxalment, ha estat el mateix Íñigo Errejón qui ha pres la iniciativa per oferir al PSOE i Ciutadans un acord per a la Comunitat i l'Ajuntament que faci que els seus governs no depenguin de l'extrema dreta de Vox. La mateixa Manuela Carmena ha apel·lat a l'"exemple" de Manuel Valls per aturar els ultres. La nit electoral va dir que ja no seria alcaldessa.
Vox
L'extrema dreta té molt clar quina és la seva aposta, que va més enllà de la de fa mig any a Andalusia: volen negociacions a tres bandes, i si pots ser amb ells a l'interior dels governs. Per això, a diferència del cas andalús, reclamen com a condició que Ciutadans no s'escapi de la fotografia i s'assegui en una taula de negociació amb ells. Després de no assolir les expectatives tan elevades en les eleccions, la formació ultra haurà de decidir si manté el pols o no. Si tots dos, tant Rivera com Abascal, van fins a les últimes conseqüències, podrien veure frustrades les alternatives als governs d'esquerres.