Fa una setmana, Bremen va acollir el 30è Col·loqui Germano-Català, una cita acadèmica que enguany girava al voltant de "La lluita de Catalunya per l'autodeterminació en la història i en l'actualitat". Però aquesta edició va quedar marcada molt abans de començar. La denúncia de l'ANC a principis d'agost sobre un intent de "censura" de determinades ponències va treure a la llum una profunda fractura interna a l’Associació Germano-Catalana (Deutscher Katalanistenverband, DKV), l'entitat que impulsava i contribuïa a finançar el col·loqui i que va arribar a retirar-se temporalment de l'organització. Fonts de l'ANC explicaven aleshores a aquest diari que havien tingut accés a la relació de les ponències afectades i havien constatat que, "curiosament", les que havien quedat en el punt de mira eren precisament les que "parlaven del procés d'alliberament nacional". La seva sospita va ser immediata: "De seguida veiem aquí la mà de la diplomàcia espanyola". Aquella denúncia, més enllà d'obrir el debat sobre una possible ingerència externa, va deixar al descobert una guerra al si de la DKV que acabaria esclatant amb tota la seva força abans de la celebració del col·loqui.
L'intent d'apartar algunes ponències va sacsejar de ple la preparació del col·loqui, que durant unes setmanes va quedar-se sense el suport formal de la DKV. Entre la denúncia pública dels fets i la celebració de la trobada el 3 de setembre, l'associació va travessar un període marcat per una forta divisió interna. Enmig d'aquella crisi, tres dels quatre membres de la junta directiva —Teresa Pinheiro, Benjamin Meisnitzer i Silke Hünecke— van remetre un comunicat en què defensaven la seva actuació, rebutjaven que hi hagués hagut cap intent de censura i negaven també qualsevol ingerència espanyola. Tots tres formaven la majoria de la junta i van ser els qui van aprovar que la DKV es retirés del 30è Col·loqui Germano-Català. Ara, però, la quarta integrant d'aquell òrgan, Bàrbara Roviró, i altres membres de l'associació expliquen en declaracions exclusives a ElNacional.cat la intrahistòria d'aquell mes de guerra interna i ofereixen una versió molt diferent de com es van prendre algunes de les decisions que van precipitar la crisi. Roviró comença, de fet, qüestionant fins i tot la legitimitat d'aquell primer comunicat: "Van enviar un text en nom de la junta, però no hi estaven autoritzats".
Abans que esclatés la crisi, la junta executiva de la DKV estava formada per Teresa Pinheiro com a presidenta, Benjamin Meisnitzer com a vicepresident, Silke Hünecke com a tresorera i Bàrbara Roviró com a secretària. Els tres primers són precisament els membres assenyalats per l'intent d'apartar les ponències sobre l'autodeterminació, mentre que Roviró, juntament amb Axel Schönberger, formava part de l'organització del col·loqui. La fractura va acabar traslladant-se a una assemblea extraordinària després que els professors Ulrich Hoinkes, Rolf Kailuweit, Georg Kremnitz i el mateix Schönberger presentessin mocions de censura contra Pinheiro, Meisnitzer i Hünecke. L'assemblea va aprovar la revocació immediata dels seus nomenaments i va deixar fora de la junta els tres membres que havien defensat la retirada de la DKV del col·loqui. Com a conseqüència, Roviró ha quedat com l'única integrant de la junta estatutària i, per tant, amb el poder exclusiu de representació de l'associació.
Schönberger assegura que Pinheiro "havia interferit massivament en els preparatius" de la trobada de Bremen. Roviró eleva encara més el to i acusa els tres exmembres de la junta d'haver protagonitzat una "infame campanya de descrèdit" que, segons sosté, ha acabat "perjudicant el renom de l'associació i el seu propi". Hoinkes, per la seva banda, interpreta la crisi com el reflex dins de la DKV de la divisió política que envolta Catalunya, entre l'"esfera d'influència dels socialistes catalans i espanyols al govern i els defensors de l'independentisme". Per al professor, arrossegar una associació acadèmica alemanya dedicada a l'estudi de la llengua i la cultura catalanes cap a aquesta pugna és especialment perjudicial: "Aquesta pressió per posicionar-se és desastrosa".
El "rigor acadèmic", al centre de la disputa
L'intent d'apartar algunes ponències i, sobretot, les justificacions que Pinheiro, Meisnitzer i Hünecke van donar després han estat dos dels principals focus de malestar dins de la DKV. En el comunicat remès a ElNacional.cat el 9 d'agost, tots tres defensaven que les propostes del col·loqui havien passat per una avaluació científica i que de les 28 rebudes inicialment n'hi havia 12 que s'havien descartat "perquè no complien els estàndards requerits de rigor acadèmic". Aquesta explicació, però, és rebutjada pels seus crítics. Schönberger sosté que "la supervisió de la qualitat acadèmica" del programa no ha estat mai competència de la junta de la DKV, mentre que Hoinkes qüestiona directament la manera com es van excloure les ponències. "Una avaluació de les propostes no comporta un rebuig categòric, sinó que els autors tenen l'oportunitat de revisar el seu treball", explica. Per això, considera que, si les contribucions van quedar fora "no sobre la base d'una avaluació acadèmica de la seva qualitat, sinó únicament sobre la base de la seva temàtica o del focus del seu contingut", aleshores "és inequívocament un acte de censura".
La polèmica pel suposat control de qualitat de les ponències encara té un altre element: l'ús de la intel·ligència artificial. Segons explica Schönberger, Pinheiro va recórrer a aquesta eina per valorar les 28 propostes presentades inicialment, sense que ni els ponents ni els responsables de l'organització en tinguessin coneixement. "Ni els ponents ni els organitzadors sabien que Pinheiro tenia la intenció d'utilitzar la intel·ligència artificial per avaluar aquests resums pel seu 'rigor científic'", afirma. Schönberger considera que es tractava d'"una pràctica poc escrupolosa" i precisa que "la llista que Pinheiro va enviar als seus companys de la junta directiva no tenia la intenció de servir de base per avaluar la qualitat acadèmica". Segons relata, la sorpresa va arribar quan els organitzadors van rebre una avaluació "dubtosa" i "clarament generada per IA" que arribava a considerar "poc científics" els resums de presentacions de científics de renom internacional. A més, Schönberger qüestiona que Pinheiro, Hünecke i Meisnitzer tinguessin l'especialització necessària per revisar les propostes. "Seria irresponsable per part seva presentar-se com a tals", diu.
Hi va haver pressions externes?
Pel que fa a les acusacions d'ingerència, l'ANC veia "la mà de la diplomàcia espanyola", una acusació que Pinheiro, Meisnitzer i Hünecke han negat en tot moment i davant la qual van assegurar que "la junta no ha rebut cap mena de pressió externa". Entre els crítics amb l'actuació de l'antiga direcció de la DKV tampoc no hi ha una acusació directa d'ingerència, però sí interrogants sobre alguns vincles de Pinheiro que, segons sostenen, haurien requerit més transparència. Hoinkes assenyala, en concret, que l'expresidenta de l'associació rep, com a directora de tesis doctorals de filologia catalana, "places finançades per tercers proporcionades per l'Institut Ramon Llull", un consorci integrat per la Generalitat, el Govern de les Illes Balears i l'Ajuntament de Barcelona. "No afirmo pas que aquest tipus de finançament sigui il·lícit ni que Pinheiro hagi seguit cap instrucció concreta de tercers", diu el professor, però situa el debat en un altre punt: considera que, per la seva posició al capdavant d'una associació científica, qualsevol "possible conflicte d'interès" havia de quedar clarament exposat, especialment quan la junta prenia decisions sobre ponències "que abordaven críticament la relació entre Catalunya i l'estat espanyol". Per això, deixa "oberta" la qüestió de si aquesta vinculació va ser prou transparent i si es va tenir en compte a l'hora d'adoptar les decisions que van desencadenar la crisi.
La vinculació amb l'Institut Ramon Llull que assenyala Hoinkes adquiria encara més rellevància en el cas del col·loqui perquè també apareixia com una de les possibles fonts de finançament de la trobada. Seguint la pràctica d'edicions anteriors, Roviró havia presentat una sol·licitud formal de subvenció a l'Institut per contribuir a sufragar el 30è Col·loqui Germano-Català. És en aquest punt on Schönberger introdueix un altre episodi que, segons ell, va generar dubtes entre els organitzadors. Explica que, entre el març i l'abril del 2026, Pinheiro va assegurar per separat a Roviró i al mateix Schönberger que havia mantingut "discussions problemàtiques" amb la institució dependent de la Generalitat sobre la trobada de Bremen. Segons la versió que els va traslladar aleshores, l'Institut compartia les seves reserves sobre el lema "La lluita de Catalunya per l'autodeterminació en la història i en l'actualitat", que considerava "poc científic" i amb un "biaix polític", i no estaria disposat a aportar-hi finançament si no se'n modificava l'enfocament. Els organitzadors, però, mai no van rebre una resposta oficial a la petició presentada i van demanar reiteradament a Pinheiro que concretés amb qui havia parlat, quan s'havien produït aquestes converses i quin n'havia estat el contingut, sense obtenir-ne, segons Schönberger, cap aclariment. La controvèrsia es va fer encara més gran el 29 de juliol, quan Pinheiro va dir davant la junta de la DKV que aquest contacte amb l'Institut Ramon Llull sobre el col·loqui "mai no s'havia produït". Per als organitzadors, les dues versions eren incompatibles i deixaven oberta la qüestió de què havia passat realment amb aquell suposat posicionament del consorci. Sigui com sigui, i per primer cop des de la fundació del col·loqui, l'Institut no ha aportat cap finançament. No negant-s'hi, sinó fent cas omís de les sol·licituds de Roviró.
El col·loqui sobreviu al conflicte
Finalment, la decisió adoptada per la junta el 3 d'agost de retirar el mecenatge de la DKV al 30è Col·loqui Germano-Català va acabar sent revocada i la trobada es va poder celebrar formalment sota el paraigua de l'associació, amb 45 ponències i gràcies també a fonts de finançament alternatives. La crisi interna, però, va deixar empremta en l'organització. La retirada inicial del suport va obligar els responsables del col·loqui a buscar nous recursos i, en alguns casos, a reduir despeses. La Universitat de Bremen, per exemple, va mantenir la seva col·laboració cedint gratuïtament els espais i la infraestructura. Les conseqüències també es van notar en l'afluència de públic. Roviró explica que la participació va ser més elevada entre assistents catalans que no pas entre catedràtics alemanys, una diferència que atribueix al fet que la polèmica i els problemes previs van impedir fer "una difusió adequada" de la trobada.
Un dels catalans que va seguir el col·loqui va ser Pere Pugès, membre de l'ANC i participant de la trobada, que explica a ElNacional.cat com va viure des de dins una edició marcada per totes aquestes dificultats prèvies. Pugès, que hi va intervenir online amb la ponència "Metodologia de planificació orgànica per als processos de transformació nacional. El cas català com a laboratori del segle XXI", destaca que el col·loqui va estar "molt ben organitzat", més enllà d'algun problema tècnic puntual, però lamenta "l'escassa participació" que hi va haver. "A la meva ponència érem cinc persones entre online i sala", explica. Segons sosté, els responsables de la trobada "es van trobar amb problemes organitzatius greus per tot el boicot que van patir".
Un "nou començament" a la DKV
La crisi interna de la DKV, però, encara no està tancada. L'associació afrontarà unes noves eleccions el novembre amb el repte de recompondre's després de mesos de fractura. Hoinkes considera que "un nou començament de la DKV és urgentment necessari" i reclama tres passos per recuperar la normalitat: restablir "un procediment transparent" per decidir els continguts dels futurs col·loquis, marcar "un distanciament institucional clar de qualsevol forma d'instrumentalització política" i reprendre "un diàleg just i objectiu" amb els acadèmics afectats i amb els organitzadors de la trobada de Bremen. Schönberger, en canvi, conclou la seva opinió sobre la crisi amb una valoració molt més dura sobre Pinheiro, Meisnitzer i Hünecke. "És probable que els tres membres de la junta hagin danyat permanentment la seva reputació acadèmica amb la seva conducta inapropiada en aquest assumpte", afirma. I rebutja de ple l'argument amb què tots tres havien defensat la seva actuació: "No es pot, de cap manera, parlar de la 'defensa de la integritat acadèmica' com a suposada justificació del seu intent de censura políticament motivada".