En només sis mesos han passat de xerrar a peu de carrer (Tío Cuco, un bar de Nou Barris a Barcelona) a fer-ho ja en les altes esferes (en el Círculo de Bellas Artes de Madrid). Algú vol continuar parlant de “nova política”?
La taula Évole no parava de recalcar-los el to aspre que estava prenent el debat. Tot i així, conscientment o inconscient, la producció del programa havia contribuït a aquest clima. Així com el primer cara a cara es va donar en una taula rodona (afavoreix el diàleg i l'enteniment), aquesta vegada la conversa es va asseure en una de rectangular (propicia l'enfrontament i la rivalitat).
Curiós i graciós (casual?) que al fons del pla d'Albert Rivera onegés la bandera espanyola.
Llenguatge corporal
"No et posis nerviós”, acusar el rival de nerviosisme per desestabilitzar-lo... Si entenguessin que aquesta percepció d'ansietat es transmet bàsicament a través de la comunicació no verbal (que cap dels dos no domina) i no de les paraules (la rellevància de la paraula en la comunicació només és d'un 7%)...
Peus
La taula actuava com a escut i l'exposició del seu llenguatge del cos passava més inadvertida. Tanmateix, cada vegada que es feia un pla general, comprovàvem la posició que havien pres en asseure's i que van mantenir durant tot el cara a cara. Ambdós tenien els peus creuats sota la cadira (equival a quan encreuem els dits darrere de l'esquena). Quan algú és sincer (o volem que ho sigui) les plantes dels peus estan basades completament a terra. Molta gent assegura que és una posició molt còmoda i habitual. I sí, és el que té la sinceritat, que generalment incomoda moltíssim...
Agressivitat/frustració
La incontinència gestual de Rivera és el seu taló d'Aquil·les. Els seus gestos transmeten ansietat i fins i tot certes mostres d'agressivitat i frustració. Encara que intenta reprimir-se (dempeus, mans a les butxaques per no fer el seu sempitern gest de barrera/protecció: foto 2), com que es tracta d'un llenguatge inconscient, no ho aconsegueix i acaba apareixent un gest desafortunat en el pitjor moment. Ahir, en diferents ocasions, es va cobrir la cara amb les mans (aquesta situació m'està desbordant) i va realitzar el gest de súplica (no puc, això em supera). No parava de negar amb el cap i de pujar la màniga (gestos excessivament negatius). Encara que la decisió provingués de producció, Rivera es va quedar sense aigua i encara així va esgotar fins a l'última gota (s'estava ofegant en un vas d'aigua).
Bolígraf
Vici de tertulià que a Iglesias li serveix per camuflar el seu nerviosisme i ansietat. El podemita no sabria què fer (comunicar) amb les mans, i el boli li permet tenir-les entretingudes (que la seva falta de comunicació no verbal –seguretat– passi desapercebuda). Tanmateix, a més d'un recurs més propi d'un principiant d'oratòria que d'un veritable líder, el bolígraf acaba delatant els veritables pensaments de l'individu. Com el nadó que busca el consol de la mare primer en el mugró, després en el xumet i, finalment, es conforma amb el seu propi dit; Iglesias es va passar tot el debat posant-se el bolígraf a la boca (necessito que em reconfortin) i fins i tot pressionant-lo sobre les seves galtes (autolesionant-se).
Iglesias, el preparat
El primer cara a cara el va guanyar Rivera. Igual com li va passar a Felipe González amb Aznar, Podemos s'ha preparat a consciència aquesta segona volta. N'hi havia prou amb observar el cuidat ordre que mantenia Iglesias amb les seves notes. Envoltat d'informació tant a l'esquerra, com a la dreta o en el centre. Els fulls que ja havia fet servir els dipositava en una altra pila. Rivera només tenia una llibreta a la dreta i que no va utilitzar per a res. Aquesta vegada, Iglesias es va berenar el Naranjito.
Indumentària
Arremangat. L'arremangat de la camisa té un topall, el colze. Per sobre és de beneitó. En política, a més, una camisa blava arremangada per sobre del colze recorda excessivament l'estètica marcada per José Antonio Primo de Rivera per la Falange... #compte.
Suat
Encara que Rivera va aclarir ahir a la nit a Twitter que feia molta calor i no havien apujat prou l'aire condicionat, tot just arribar a la trobada la seva presència ja semblava excessivament atrotinada. La pèssima qualitat de la camisa, el despitralat que tant li agrada (mai de la vida descordar més d'un botó de la camisa), l'aspecte brut del seu cabell i alguna gota de suor que li relliscava per la patilla el van deixar en evidència, fins i tot davant d'una presa estètica tan fàcil de superar com és la de Pablo Iglesias. I si l'estratègia era competir amb la deixadesa d'Iglesias, crec que s'equivoca. Per bé o per malament, el target de C's no és el de Podemos. A més, sense PSOE ni PP, C's podia haver aprofitat per captar algun vot més conservador que exigeix una estètica diferent.
Corbata
Des que la “guru d'estil” Ana Rosa Quintana se la va aconsellar i li va regalar un parell d'elles, Iglesias apareix més vegades amb corbata. Si Alexis Tsipras va acatar l'americana per governar, ara que el líder podemita acaricia la presidència, li toca supeditar-se a la soga al coll. Si va ser capaç d'enfundar-se un esmòquing (considerat per les esquerres com un símbol oligàrquic), d'aquí poc acabarà amb un tern. Tanmateix, la seguretat i serietat que es busca en l'accessori per excel·lència de la coqueteria masculina, no es dóna per gràcia divina: si el nus no està ben executat, el que transmet és una imatge d'immaduresa gens convenient per a un líder polític. Si el que Iglesias pretén projectar és una imatge de “rebel sense causa”, la resta de l'estilisme hauria d'estar perfectament escollit perquè destaqués la deixadesa de la corbata (així només suggereix abandonament i desgana).
Aquest article es va publicar originalment a Política y Moda