Quina Catalunya votarà el proper 21 de desembre? Quines diferències hi ha entre els catalans que votaran ara i els de fa deu anys? Els fets dels darrers anys i mesos són força propicis per analitzar d'on venim i cap a on anem, i esbrinar algunes curiositats demoscòpiques entre 2007 i 2017 que, a priori, han d'ajudar a entendre en què ha canviat políticament la societat catalana. Per saber-ho, comparem dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya del 2007 i 2017.

1. Un país que va a l'esquerra i genera espais propis

És tradicional que els catalans, políticament, se situïn a l'esquerra. L'evolució ideològica declarada entre 2007 i 2017 mostra que tots els partits polítics, al marge de la seva mida, encara han girat més, ni que sigui lleugerament, en aquesta direcció. Ja sigui el PP –movent el gruix del seu electorat cap al centre esquerra–, o l'espai de la vella ICV –conservant les mateixes sumes entre l'extrema-esquerra i l'esquerra, però amb clar benefici cap als primers–, els partits i la societat catalana han fet un petit salt cap a l'esquerra.

 

El cas més destacat i curiós és la CUP, que suma gairebé dues terceres parts dels seus votants que es declaren d'extrema esquerra. Són gairebé 30 punts d'avantatge sobre ERC, el segon partit amb més votants ubicats en aquest segment ideològic. Aquest gir de la societat catalana té quatre variables fonamentals: la crisi econòmica, el procés sobiranista, la crisi política i els canvis generacionals. Alguns d'aquests punts s'analitzen en el proper article, on s’evidencia que tots els canvis polítics passen per la vessant generacional.

La posició mitjana del votant en una escala de l'1 (extrema esquerra) al 10 (extrema dreta) confirma el que mostra la gràfica comparativa de sobre. Deixant de banda el cas del PP, amb un electorat que acostuma a amagar-se a les enquestes, els moviments més grans cap a l'esquerra es produeixen en l'independentisme.

 

Val a dir que aquesta gràfica inclou les dades de la CUP que, tot i que l'any 2007 no tenia representació al Parlament, ni existia a nivell demoscòpic, les del 2017 permeten ubicar on es troba el seu votant respecte a la mitjana del país i de la resta de partits.

2. No hi ha cap eix urbà-rural

Una de les curiositats més notables a l'hora d'analitzar el comportament polític dels països és la suposada existència d'un eix urbà-rural, on el camp és conservador i tancat i les ciutats són progressistes i cosmopolites. A Itàlia, per exemple, el vell Partit Comunista volia potenciar la diferència entre el camp i la ciutat per aconseguir el poder. Com bé explicaven Robert Leonardi i Douglas A. Wertman a Italian Christian Democracy, l'any 1989, l'intent de creació d'aquest relat va topar amb la realitat de la sociologia italiana: el votant urbà de classe mitjana mai va acabar de tirar-se als braços del comunisme atlantista i encorbatat de Berlinguer.

 

En el cas català també es palesa la creació d'un relat inexistent. Les dades mostren que l’eix camp/dreta contra ciutat/esquerra, a efectes pràctics, només es pot potenciar des del nacionalisme espanyol. La taula de sobre fa veure que els municipis de menys de 2.000 habitants estan més a l'esquerra que les ciutats de Barcelona i la seva primera corona metropolitana (AMB). No cal ser un expert per veure que les diferències són gairebé inapreciables.

 

La dependència territorial dels partits polítics mostra realment quina és l'arrel del problema: que els partits unionistes no acaben de penetrar més enllà de l'AMB i que als partits independentistes els passa el mateix… a l’inrevés.

Per exemple, els partits independentistes mantenen una bona base urbana, creixen exponencialment (sobretot ERC) i fins i tot tenen una dependència important d'aquella base (CUP). Tot i això, tant des de la banda dreta (CDC) com la banda de l'extrema esquerra (CUP), uns i altres tenen força problemes per fer forat a la primera corona metropolitana. Un problema similar té l'unionisme (Ciutadans, CeC, PP i PSC) quan vol penetrar als nuclis d’entre 2.000 a 10.000 habitants, fet que limita el seu creixement i els fa dependents del que pugui passar a través del relleu generacional.

3. Partits en transició

La creació de falsos eixos, com aquest rural/urbà, com passa gairebé sempre en política, es deu a la manca d'habilitat dels partits polítics per a ocupar espais que els permetrien tenir més suport. En el cas de les formacions unionistes, els caldria trencar la dinàmica dels resultats a Barcelona ciutat, els quals són gairebé idèntics als del global de Catalunya i acostumen a ser totalment diferents dels de l’anomenat cinturó roig. Molt segurament, veurem com durant la campanya s'intenten moure les suposades diferències entre món rural i món urbà.

Finalment, analitzats en perspectiva, els canvis entre 2007 i 2017 palesen que el país va canviant profundament però encara es troba a mig camí en aquest recorregut. Ni els vells partits moren ni els nous acaben de sorgir. El proper article analitzarà quins són els moviments de fons que provocaran els canvis durant les dècades que venen, posant especial èmfasi en el relleu generacional, la insatisfacció política i l'aversió al risc.

Sergi Cristóbal Jané és politòleg especialitzat en estratègia política i electoral.