Al debat de presidenciables de TV3, Dolors Sabater i Puig (Badalona, 1960) va sorprendre una gran part de l’audiència per la naturalitat amb què va quedar-se en blanc a la carxofada llampec que els candidats feien abans d’entrar als estudis i pels nervis que va arrossegar-hi tota la nit. Més enllà de discutir si la manca d’experiència televisiva humanitza o no una candidata, és cert que en el cas de Sabater mostra la personalitat d’una política que no viu gens còmoda en la mandanga del discurs empaquetat i buit de significat amb què els mandataris ens torturen a la televisió i que és una senyora genuïna per a la qual ésser servidora pública resulta quelcom més seriós que fer de dona anunci. Així és l’antiga alcaldessa de Badalona, una professora i activista per la llengua per qui la política no és l’art de fer salmòdies sinó d’arremangar-se i defensar ideals al carrer.

Sabater podia mostrar-se incòmoda al plató per falta de taules, però també molt més autèntica que Pere Aragonès disfressat d’Artur Mas o Alejandro Fernández aprofitant l’estultícia del candidat de Vox per salvar el cul, justament perquè se li nota que això d’anar a la contra no és una actitud que hagi improvisat contra quatre neofeixistets de Sant Cugat sinó contra els grisos i el general Franco (que era una cosa molt més bèstia i també, per què negar-ho, molt més seriosa). A diferència de la majoria de polítics en actiu, Sabater ha treballat, coneix la complexitat d’adreçar-se a una aula i això li regala l’aura d’aquelles professores romàntiques que se t’adreçaven de jovenet a l’escola per recordar-te una cosa tan cristiana com que t’havies de sentir un pèl culpable pel teu benestar i la comoditat de ser un nano de classe mitjana per a qui estrenar motxilla cada any era normal.

A diferència d’Ada Colau, la seva caricatura en versió espanyola, Sabater es va criar en l’associacionisme, el voluntariat, la lluita no-violenta dels objectors i l’antimilitarisme quan totes aquestes causes no eren finançades pel PSC 

Molts badalonins encara coneixen Sabater com “la noia del camió”, perquè havia conduït el vehicle de l’empresa paterna, sovint pispant-lo com a arma molt visible d’acció social. També té tatuada a la pell i als cabells una certa cultura del guarir que li ve d’haver tingut cura dels seus germans malalts durant tota la punyetera vida (he vist una cosa molt similar a casa i, creieu-me, la tasca requereix una feinada, paciència i un parell de collons). A diferència d’Ada Colau, la seva caricatura en versió espanyola, Sabater es va criar en l’associacionisme, el voluntariat, la lluita no-violenta dels objectors i l’antimilitarisme quan totes aquestes causes no eren finançades pel PSC i també en un entorn cultural en el qual lluitar per les fites més nobles podia conjugar-se en aquesta llengua catalana nostra que la hiperalcaldessa negligeix quan ha de fer-se l’enrotllada a Instagram.

Diria que la CUP ha buscat un referent en Sabater no només per tot això que explico, sinó per la necessitat de trobar una figura materna que embolcalli tot el reguitzell de minipartits i grupuscles que configuren la seva llista electoral i que, a manca d’un projecte de país, ha centrat la campanya del 14-F en això tan estrany de demanar un referèndum l’any 2025, una marcianada tan estrambòtica que ni Artur Mas té la pebrotera de vendre’ns. De fet, és una llàstima que Sabater hagi esmerçat tanta retòrica en recordar-nos com en són d’immorals les picabaralles i els interessos mesquins de convergents i republicans a la Generalitat, una energia que podria haver dedicat a fer una cosa molt més senzilla com és palesar com l’oligarquia indepe viu tan habituada a traficar amb les il·lusions de la gent que la independència ja no representa per a ells més que una forma d’enganyar-nos.

Per a un independentista, aquest havia estat el principal al·licient de votar la CUP quan el moviment municipalista va tenir la decència de destapar totes les mentides del masisme i enviar l’antic president a la paperera dels presidents que no marxen del tot. Ara per ara, els cupaires ja no representen gaire novetat i només exhibeixen la melangia de qui, malgrat la força de la seva candidata, només poden parlar de l’1-O amb el mateix to nostàlgic que la majoria del processisme i de les causes nobles que ha defensat Sabater però  amb un aire impostat d’adolescent mestretites. Desconec si el 14-F serà gaire clement amb els militants de la CUP, però Sabater em tranquil·litza per la seva autenticitat i, si més no, la seva presència al Parlament ens garanteix que hi sentirem la nostra llengua sense l’habitual destrossa fonètica i lèxica amb què ses senyories l’estrafan.

Són temps de mínims, i serà necessari conformar-se amb ben poc.