“Fots pudor a català!” És un dels insults que rep Josep Musté, un dels detinguts torturats per la Guàrdia Civil en el marc de l’Operació Garzón, on es van detenir 45 persones vinculades al moviment independentista el 1992, de les quals 18 van ser condemnades per pertànyer a banda armada, i després indultades. L’advocat i exdiputat de la CUP Benet Salellas (Girona, 1977) recupera aquest episodi en el seu nou llibre En encesa espera (Tigre de Paper), que provoquen sentiments contraposats. Fàstic i rebuig a un Estat espanyol que es diu democràtic i permet la tortura al dissident, i el perdó i l’intent de recosir la unitat d’unes persones i un moviment trencat per la tortura. Salellas aprofita el trasllat del despatx d’advocats, on va aprendre l’ofici al costat del seu pare, l’activista i advocat Sebastià Salellas, mort el 2008, per recuperar les carpetes d’aquest cas, que van portar fins el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que el 2004 va condemnar Espanya per no investigar les tortures denunciades per disset activistes.
El llibre és també un homenatge a l’advocacia compromesa de finals del franquisme i la dels anys 80. Hi ha descripcions que provoquen imatges ben vives: un noi agafat per dos agents i arrossegant els peus, de les pallisses que li han donat, és conduit davant del jutge Garzón, que ni s’immuta. Salellas ens ensenya la cara i la creu de professions vitals davant la defensa dels drets humans. L'Estat repressor té noms: el cap de l’operació del 92 de la Guàrdia Civil era el comandant Ángel Gozalo Martín, el mateix que l’1-O de 2017. En encesa espera és també la mostra de la resistència del poble català -sosté- que mai s’acabarà perquè al seu parer l’Estat espanyol mai permetrà el dret d’autodeterminació. “No hi haurà fi de la repressió de l’Estat espanyol a l’independentisme”, afirma l'advocat, que hi afegeix que l’actual amnistia serà només “un calmant perquè no resol el conflicte real”.
Actualment, Benet Salellas, un dels defensor de Jordi Cuixart al Tribunal Suprem, és advocat de diverses causes en defensa de la llengua catalana, amb Òmnium Cutural, o a encausats de Tsunamni Democràtic, i activistes de l'1-O, però també de persones desconegudes que -segons assegura- es mereixen el dret de defensa malgrat haver comès el delicte més greu.
En el seu llibre En encesa espera, sobre l’Operació Garzón, hi ha històries de vida d’activistes independentistes, d’advocats i molt dolor. Què ha volgut transmetre?
És una història col·lectiva, que al final parla d’unes persones concretes, que per a mi han tingut una capacitat de compromís i de generositat personal i política molt gran. És una història repressiva, que sempre és de molt de dolor, desfavorable, de perjudici, però també com persones organitzades amb visó política i estratègica, aconsegueixen donar-li la volta i que aquesta història de dolor acabi sent un instrument de denúncia i un instrument que acabi fent mal a l’Estat. El llibre vol parlar d’això.
Feia COU quan va escoltar en Marcel Dalmau en una xerrada sobre la seva dura vivència en ser detingut, i el 2001 va acompanyar el seu pare al TEDH, com a advocat, per denunciar les tortures dels detinguts de l’Operació Garzón.
Sí, el llibre em dona l’oportunitat de mirar enrere amb perspectiva històrica. I descobreixes que aquest sumari ha anat apareixent en diferents moments de la meva vida. Al final, m’ha fet créixer tant políticament com a nivell de consciència social i política. En aquests dos moments de la meva vida, vistos en perspectiva, tenen aquest fil que inconscientment o subconscientment va apareixent en el llibre, on també hi apareixo com a personatge.
Les tortures que descriu que van patir independentistes catalans a l’Operació Garzón el 1992, glacen el cor i sorprenen que siguin en plena democràcia
Sí. En un context com el nostre, que ara fa uns anys es parla tant de memòria històrica i de memòria democràtica, i sembla que sempre estem parlant del que va passar abans del 78, i és important i queda molta feina per fer...El règim del 78 aporta moltes millores democràtiques, no vull dir que és el mateix. Però sí que, malauradament, hi ha unes continuïtats, que es mantenen durant el període constitucional. I el tema de les tortures per molts motius: perquè no es va depurar els cossos policials, perquè no es va instaurar una cultura democràtica en el cor de l’Estat precisament perquè Franco va morir al llit i no vam aconseguir el procés constitucional després d’un procés revolucionari, doncs aquests elements ens porten que hi hagi la pervivència a l’any 92 d’elements clau de la dictadura com són la tortura cap el moviment independentista.
En l’actualitat, hi ha tortures?
Amb l’1 d’octubre, les agressions policials en els col·legis electorals, nosaltres els hem plantejat com a actes de tortura, i alguns tribunals els han qualificat d’aquesta manera. I amb el tema de la infiltració policial, que també és un element que apareix en el 92 i també en l’actualitat. Al final aquesta perspectiva autoritària que viu l’independentisme com una qüestió d’ordre públic, com una qüestió de delicte. Aquestes investigacions del jutge García-Castellón que al final el que fan és anar remenant a l’independentisme a veure què troben, és un símptoma de l’Estat autoritari que ha perviscut, malauradament.
Amb l’1 d’octubre, les agressions policials en els col·legis electorals, nosaltres els hem plantejat com a actes de tortura, i alguns tribunals els han qualificat d’aquesta manera
La repressió de l’Estat espanyol al moviment independentista mai s’acabarà?
Crec que no.
Per què?
Perquè forma part de la naturalesa intrínseca amb la que està construït el Regne d’Espanya. És una reflexió més global, eh però és com preguntar-nos: No hi haurà mai federalisme? Doncs, no, no n’hi haurà mai. I no hi haurà mai fi a la repressió a l’independentisme perquè aquest estat de la manera que està construït, de la manera com ha estat creat, de la forma com es transmet la cultura jurídica d’una generació a un altre, no té capacitat per entendre a dins de sí mateix el fenomen independentista, aquesta diversitat i pluralitat política no pot ser assimilada.
Llavors, l’amnistia que s’ha aprovat ara, serà un pegat?
L’amnistia que ens ve ara si no ve acompanyada de l’exercici del reconeixement del dret a l’autodeterminació, i per tant de l’exercici d’aquest dret en una forma, la que sigui, serà una mena de calmant, com parla el propi preàmbul de la llei serà una forma de pacificar, però no de resoldre el conflicte. L’amnistia en aquest sentit no transforma la pròpia naturalesa de l’Estat espanyol. Potser, si l’amnistia, com l’havíem plantejat fa un parell d’anys, fos realment un acte de reconeixement, no només de la qüestió nacional, sinó fins i tot que els aparells de l’Estat no han funcionat bé, que hi hagut un excés, que s’han vulnerat drets fonamentals...Sí tingués aquest element, llavors sí que estaríem veient un canvi al cor de l’Estat. Però, ara l’amnistia és en una lògica conjuntural, de necessitat, d’escombrar el conflicte.
Ara l’amnistia no transforma la pròpia naturalesa de l'Estat. És en una lògica conjuntural, de necessitat, d’escombrar el conflicte.
En el llibre, a més de les dures escenes de vexacions, hi ha missatges, com ara que ‘No hi ha herois en la tortura’. Es va complir aquesta unió entre activistes? Es van delatar companys.
Això és una reflexió que surt ara, quan entrevisto a la gent. Ara quan parlen del què van viure han tingut la capacitat per construir aquesta reflexió de que no hi ha herois, que ningú pot residir a la tortura, que la tortura sempre et trenca, i el que busca és trencar la gent i que siguin un instrument. I que els detinguts siguin un instrument al servei de l’Estat per tenir informació, per desactivar...I per això, no podem valorar la reacció de les persones a la tortura. És immoral. És antipolític i immoral perquè com tot el que ve de la tortura ve d’un acte de crueltat de l’Estat, nosaltres no podem usar-ho com a material de crítica, ni de valoració de tots els companys. Facin el que facin, diguin el que diguin.
Però, això que diu es veu ara?
Sí, ara es veu molt clar.
I en aquells moments?
En aquell moment, hi ha gent quer va optar per opcions més individuals i altres, de més col·lectives, que decideixi el moviment. I, en aquell moment, va generar molta fricció i això és el que va fer que algunes persones de l’Operació Garzón apareguessin més en el relat públic i d’altres que quedessin més amagades. I un dels objectius que volia aconseguir amb aquest llibre era fer una foto global, on aparegués tothom, on fins i tot aquesta gent que havia quedat a l’ombra del relat del 92 emergís i sense valorar ningú fer una foto completa de la repressió. Perquè aquestes persones també són represaliades i torturades, i per tant també mereixen aquest reconeixement que vol fer el llibre. Ha sigut bonic perquè quan vam fer la presentació del llibre a Barcelona, hi ha gent com la Carme Porta, que pertany al relat oficial, que verbalitza i i diu en llegir les vivències dels altres companys, m’ha reconciliat amb ells. Ha sigut una forma de veure aquest dolor compartit després dels anys. Em va agradar molt sentir-ho perquè era un dels objectius del llibre. La repressió és tan dura...
Amb les tortures, l'Estat va aconseguir el seu objectiu pel que explica: trenca la persona i al moviment
Exacte. És complicat i complex, però davant la repressió hauríem de tenir més capacitat d’unitat estratègica perquè el que busca l’Estat i la repressió és trencar-nos. I la tortura vol trencar-nos no ja com a moviment sinó com a persones, com a subjectes polítics. I nosaltres, hauríem de tenir més capacitat de posar més el focus en la repressió i no tant en el que fan els represaliats.
És complicat i complex, però davant la repressió hauríem de tenir més capacitat d’unitat estratègica perquè el que busca l’Estat i la repressió és trencar-nos.
I amb l’Operació Garzón res del sistema judicial espanyol va funcionar fins que el cas va arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)?
En el llibre em centro molt a parlar del tema de les tortures, no tant del cas en sí ni de Terra Lliure, que ja s’ha explicat per altres persones. I en el cas de les tortures és evident que va fallar tot. Des de la forense, el juez, el fiscal... Certament, passa comptes amb tots els que van intervenir-hi, com el jutge Baltasar Garzón
No vull ser simplista, però a vegades sembla molt fàcil anar a perseguir la vulneració de drets humans a l’altra punta del món i què difícil és garantir els drets humans a casa teva. És la paradoxa de Garzón. En aquest cas, quan ell té la gent al davant. I els que treballem en aquest món sabem la importància de la imatge del jutjat de guàrdia. En el jutjat de guàrdia, el detingut passa davant del jutge, de forma literal. I que el jutge li porten a un noi de vintipico anys i que el portin arrossegant perquè no pot caminar, o que apareguin persones amb marques a la cara davant del jutge, i el jutge, el fiscal ni el forense no faci res...En aquest sentit, els mecanismes que estan col·locats per ser garantia, van fallar. Va fallar la jutge que li tocava investigar, i els tribunals superiors que no ho van revisar. Va fallar tot. Ara, per ser just amb el sistema judicial, també hi ha persones que es creuen el sistema judicial des d’una perspectiva democràtica. I en el llibre, apareixen alguns jutges que actuen diferent a Garzón. I és interessant dir-ho. Hi ha unes inèrcies i unes majories, una hegemonia en la judicatura, però també hi ha gent que està compromesa, amb els drets humans. I això és ben important, per a mi.
No vull ser simplista, però a vegades sembla molt fàcil anar a perseguir la vulneració de drets humans a l’altra punta del mon i què difícil és garantir els drets humans a casa teva. És la paradoxa del jutge Garzón.
També passa comptes amb periodistes, amb el periodisme que no contrasta.
Parla molt de la responsabilitat del periodisme i té sentit en un moment en què la professió està en un canvi tan clar. El llibre ressalta el mal que pot fer una informació mal donada o poc contrastada. Precisament, els periodistes estan cridats a fer un rol de control del poder i no de portaveus del poder. També apareixen periodistes que tenen molt clar aquest compromís ètic.
El llibre també és una homenatge a l’advocacia compresa. I sembla que ara la troba a faltar?
En veritat, vaig començar a escriure aquest llibre per fer un homenatge a l’advocacia de finals de la dictadura i dels anys 80. I al final, vaig pensar que la millor manera de fer-los un homenatge era explicant una història amb la que ells haguessin participat. Una de les coses que m’agrada de l’advocacia dels 80 és com anava indestriablement lligat la qüestió de la lluita política amb la lluita social. Un Mateu Seguí, per exemple, no el pots deslligar de defensar a anarquistes, a tot tipus de delinqüents polítics, amb tota la gent que hi ha a la Model amb temes de drogoaddicció, marginalitat, i com la consciència política no separa aquests dos sectors. Ara, l’advocacia ha evolucionat, s’ha especialitzat i de vegades em fa por que l’advocacia més compromesa políticament no està tan present en els ambients més marginals. Té a veure amb moltes coses, que l’esquerra avui és diferent i no està tan present als barris. És un tema que té moltes arestes però el que em preocupa és que l’advocacia deixi de preocupar-se per la gent més vulnerable, i deixi de veure de la nostra lluita política, el defensar els més desafavorits.
De vegades em fa por que l’advocacia més compromesa políticament no estigui tan present en els ambients més marginals.
El llibre és també un reconeixement al seu pare, Sebastià Salellas
És de les coses últimes que afegeixo en el llibre, que segurament hi era, que parlo de la nostra discussió de com entenem l’advocacia, com garantim que tothom tingui dret a la defensa, fins i tot les persones més rebutjades. El nostre compromís és un compromís amb el dret. No només de les persones que ens cauen bé o els perfils que ens agraden, sinó que estem convençuts que perquè hi hagi justícia ha d’haver dret de defensa.
Parlant dels més desafavorits, que opina de les darreres protestes dels funcionaris que van bloquejar les presons catalanes?
La població presa són els grans oblidats d’aquest país fins el punt que segurament deu ser l’últim col·lectiu amb el qual ens atrevim com a societat. Amb el que ha passat, de tenir-los tancats a les cel·les durant dies i que això es consideri normal. A qualsevol altra ciutadà a qui se l’hagués tancat a casa seva, durant 24 o 48 hores, tots els jutges del món ho estarien investigant i hauria provocat l’estat d’alarma. En canvi, amb la població reclusa sembla que tot s’hi val, que es quedin sense anar al metge, sense activitat, sense anar a judici. És espectacular. Tothom té dret a lluitar per les seves condicions laborals, i hi ha uns mecanismes com és el dret de vaga i dret de protesta, però això es pondera amb altres drets, i sempre hi ha uns serveis mínims per garantir els drets bàsics. A les presons això no s’ha respectat i em sembla molt greu. És molt greu perquè ve de les persones encarregades de vetllar pels drets d’aquests presos. Si ells, que els coneixen i que estan amb ells cada dia, no tenen la capacitat de veure la gravetat dels fets que han protagonitzat les darreres hores, hem de reflexionar sobre el conjunt del sistema penitenciari. I tot això, sense perdre de vista que és molt greu el que ha passat i que han matat a una cuinera. No voldria relativitzar la gravetat de la situació i tots hem de pensar en com millorar la seguretat de tota les persones de l’entorn penitenciari. Però això no es fa privant de drets els presos, com una mena de càstig col·lectiu com s’ha fet aquests dies. El col·lectiu de funcionaris de presons és molt divers, però com en els sindicats policials hi ha una hegemonia de la visió de l’extrema dreta, que intenta utilitzar aquests espais contra el govern des d’una òptica de l’extrema dreta. Hem de ser conscients que aquest problema hi és i que hem de treballar-hi.
El col·lectiu de funcionaris de presons és molt divers, però com en els sindicats policials, hi ha una hegemonia de la visió de l’extrema dreta. Hem de ser conscients que el problema hi és
Finalment, en el llibre hi ha pinzellades de la seva estima a la cultura catalana, amb cites a Carles Riba, Salvador Espriu, els llaços de Catalunya i Grècia...
Hi ha gent que m’ha dit que està molt d’acord en una cosa que dic en el llibre, que és que als catalans ens agradaria parlar de literatura i sempre hem d’acabar parlant de política (Riu). El llibre recull aquesta pulsió: tenim una cultural, tenim gent que escriu, tenim ganes de somniar, d'escriure, de gaudir de la llengua, del país, i sempre hem d’acabar discutint de com defensem la nostra llengua, el país, de com podem avançar. Els catalans estem col·locats permanentment en aquesta posició de resistència.
