El Centre per la Defensa dels Drets Humans, Irídia, ha complert sis anys de vida, fent-se essencial en el dia a dia de les reivindicacions de la societat catalana contra les violències institucionals. L’entitat s’ha consolidat i els seus dos codirectors, els penalistes Andrés Garcia Berrio i Anaïs Franquesa, surten sovint als mitjans de comunicació per denunciar quan hi ha un cas flagrant de vulneració de drets. Parlem amb Franquesa dels reptes de l’entitat i de la societat catalana.
Foto: La codirectora d'Irídia, Anaïs Franquesa, a la seu de l'entitat, a Sants / Sergi Alcàzar
Han iniciat una campanya de mecenatge per finançar els seus serveis d’atenció gratuïts.
Sí. Bàsicament, fem la campanya de mecenatge perquè el servei d’atenció i denuncia, on fem seguiment i acompanyament a les víctimes i litigis estratègics, és gratuït. És un servei gratuït a la ciutadania, i que a més a més està infrafinançat a nivell públic. L’administració, sigui autonòmica o municipal, finança molt poc o quasi res pel que és el servei i necessitem suport social. I també fem la campanya de mecenatge perquè aquest suport social no només es tradueix en una part econòmica sinó també amb base social i legitimitat, perquè la recompensa és fer-te soci d’Irídia sis mesos o un any. Necessitem uns 75.000 euros perquè si no, no és sostenible. Estem contentes del suport rebut fins ara. I perquè sigui sostenible hem d’aconseguir ser uns 2.000 sòcies. Amb aquesta campanya tancarem sent unes 1.200 sòcies.
Aquest any Irídia ha complert sis anys de vida. Quin balanç fa?
Ha estat una voràgine i de temps convulsos a nivell de país. Això a vegades ens ha estat apunt d’ aixafar, però alhora ens ha donat a conèixer. Nosaltres ja treballàvem amb casos però molta gent ens ha conegut a partir de l’1 d’octubre. I s’ha demostrat que la hipòtesi que dèiem era certa: faltava una organització que pogués atendre víctimes directament i alhora fer incidència política jurídica, que és un model que es fa molt a llatinoamèrica, que a l’Estat espanyol no existia i poc a Europa. És una combinació de litigi estratègic amb servei a la ciutadania. I era necessari perquè vam començar sis persones de forma voluntària i ara som unes disset persones treballant, entre advocades, psicòlogues comunicadores, administració, i unes catorze persones voluntàries, a banda de la junta. Han estat uns anys de creació de l’estructura i el 2021 ha estat un any de consolidació i dignificació de l’espai i salaris, i entrem a una etapa de creixement. Catalunya és el nostre espai principal, però també treballem en xarxa amb entitats a l’Estat espanyol, i ja tenim una seu a Madrid, i comencem aixecar el cap a nivell internacional, i és important perquè retroalimenta la feina que fem. Nacions Unides ens financia el servei d’atenció i denuncia, que és un dels 150 projectes finançats a nivell mundial per a organitzacions voluntàries contra la tortura. És gran un reconeixement.
Quantes persones han atès?
Les persones ateses estan al voltant de les 668 en aquests sis anys, i actualment portem 58 litigis actius i hi ha uns 135 agents de la policia imputats.
Com escullen els casos?
Nosaltres atenem a tothom. I no només fem l’atenció sinó també l’assegurament de la prova, que és molt important. Per exemple, si ha passat a la via pública anem al lloc dels fets per veure si hi ha càmeres, per demanar les proves, testimonis, parlar amb els veïns. Així preparem el cas i si cal ajudem a presentar la denúncia, i fem un acompanyament a la persona per si cal que faci una petició de justícia gratuïta, que aquest servei públic no l’hauríem de fer nosaltres. Hi ha mancances a nivell d’atenció de víctimes de violència institucional. Per exemple el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona no té un torn d’ofici d’atenció a víctimes de violència institucional i per aconseguir-ho no és tan fàcil. I hi ha determinats casos que els escollim perquè veiem que a partir d’aquell cas concret es pot incidir per canviar les coses, a més que la persona sigui reparada i tingui un procés de justícia. Això sempre. Però amb un litigi estratègic intentem canviar un problema real.
Per exemple?
Per exemple, en el cas de Roger Español no només intentem que amb aquest cas s’acabi amb la impunitat policial si no que serveixi per conscienciar sobre el perill que tenen les bales de goma i que puguin ser prohibides a nivell estatal. Hi havia un altre objectiu a mitjà termini que ja hem aconseguit que és canviar l’uniforme dels Mossos d’Esquadra. En el cas d’Español van actuar agents de la policia espanyola, però mostrava un problema també als Mossos, que és que els escopeters en disparar no tenien identificació per davant, només per darrera. I això generava impunitat. Amb la pressió que vam fer amb Amnistia i altres organitzacions, van aconseguir que es canviés l’uniforme de Mossos d’Esquadra, i que duguin la identificació per davant. És a dir, amb un cas concret es va treballar perquè aquella problemàtica no torni a succeir.
Amb un litigi estratègic intentem canviar un problema real. Un exemple és el cas de Roger Español: intentem que s'acabi amb la impunitat i també conscienciar sobre el perill de les bales de goma
Foto: La penalista Anaïs Franquesa, en un moment de l'entrevista/ Sergi Alcàzar
Pel que fa a les bales de goma, han fet campanya amb altres entitats perquè es prohibeixin a l’Estat espanyol.
Irídia no neix del no res sinó d’una xarxa d’entitats molt potents d’organitzacions de drets humans i de moviments socials, i érem conscients que faltava una entitat així i a nivell de l’Estat espanyol també. És clau i primordial treballar en xarxa i ho fem en tots els àmbits, sobretot en migracions, protestes i memòria. I amb Stop Bales de Goma estem intentant replicar el que es va viure a Catalunya. El primer va ser veure les víctimes que hi ha, perquè no hi ha cap cens oficial, a més del tipus d’arma que s’usa i els estàndars internacionals i l’anem presentant a diferents llocs i sempre acompanyats d’organitzacions d’allà. Per exemple vam anar a Pamplona i vam presentar l’informe a una comissió del Parlament de Navarra perquè aquest demani al Govern espanyol la prohibició de les bales de goma, i al vespre vam fer un acte, on ens acollia un mitjà de comunicació d’allà i van venir víctimes. I en paral·lel es farà la incidència política.
Seguint l’estela de la comissió parlamentària sobre les bales de goma, el Parlament ha aprovat finalment una comissió per analitzar el model policial català. Quina valoració en fa?
La valoració és positiva perquè l’any passat ja dèiem que ens cal un mecanisme independent de fiscalització i control de la policia. I quan es va començar a parlar de la comissió només es parlava de model policial i finalment s’ha inclòs els mecanismes de control, i ha estat gràcies a la pressió d’Amnistia, Irídia i d’altres. És una bona oportunitat perquè hi haurà moltíssims compareixents. A més de la nostra intervenció, amb Amnistia també hem proposat altres especialistes, com ara de mecanismes que hi ha a Kènia, a Jamaica, al Regne Unit i Gal·les. L'objectiu és mostrar diferents visions de com pot funcionar un mecanisme i aconseguir, amb aquesta comissió, que Catalunya tingui un mecanisme de control pioner, el millor en aquets sentit.
Des dels sindicats policials i des de la mateixa direcció dels Mossos es veu amb recel aquesta comissió parlamentària.
Hi ha un tendència natural que tot grup professional quan se sent fiscalitzat ho veu amb recel. Però moltes de les mesures de fiscalització i avaluació que primer són vistes amb recel, després són ben acollides i demanades per part dels propis sindicats policials. Un exemple clar, són les càmeres a la comissaria de les Corts l’any 2007. Primer es va viure com un atac als Mossos i de manca de confiança...I ara qui demana les càmeres són els propis agents perquè quan es van posar les càmeres i es va fer públic es van reduir les denúncies per maltractaments de forma radical. És positiu per a tothom. El que no pot ser és que hi hagi actuacions policials com les que hem vist en què dins del cos policial enlloc d’actuar de forma contundent, sembla que no hagi passat res. I això el que genera és una desconfiança cap el cos policial per part de la ciutadania. I un cos policial, com els Mossos, necessita que la ciutadania confiï en ell. I en termes generals sí ho fa, però hi ha actuacions que no poden passar. I la millor manera és que hi hagi un mecanisme de control, més enllà que hi hagi mecanismes interns, que també han d’existir, però, que ara fallen, a més de ser insuficients. Els principals mecanismes externs de control són els jutges, on també hi veiem mancances. Veiem casos que s’arxiven als jutjats d'instrucció, i que l’Audiència provincial els reobre, o que la fiscalia no impulsa la investigació de casos de violència policial i això obliga a les víctimes a personar-se com a acusació particular i ser part molt proactiva perquè sinó les deixa desprotegides. Per això vam crear Irídia.
El principal mecanisme de control extern policial són els jutges però també hi veiem mancances. S'arxiven casos i la fiscalia no impulsa investigacions sobre casos de violència institucional i ho han de fer les víctimes
Un d’aquests casos d’impunitat és el de l’Olga que va rebre una bala de foam al crani en les protestes contra la sentència del Suprem als independentistes catalans?
Sí. L’Olga té unes seqüeles molt greus: es va témer per la seva vida, i ara té un 85% de sordesa i epilèpsia crònica. Ella no va denunciar el seu cas al jutjat. Estem a la via administrativa. Han passat dos anys des del fets i un any des que es va presentar la reclamació a la Generalitat i encara no s’ha obert el tràmit d’audiència. S’està anat molt lent i creiem que això no pot ser. S’ha incoat el procediment, hi ha una instructora però encara no han citat a declarar la persona afectada ni testimonis. Ens han demanat els informes, però no sabem si hi hagut una investigació interna o no.
Porteu més casos de joves ferits en un ull per bala de foam?
Sí. Hi ha un altre cas d’un noi, que el jutjat d’instrucció 7 de Barcelona, ha conclòs que no es pot identificar l’escopeter que va disparar i s’haurà de fer una reclamació. I també la noia que va perdre l’ull el passat febrer, en la protesta per Hásel. De casos conegut per nosaltres de pèrdua d’ull o ceguera per bala de foam són quatre, més el de l’Olga.
Amb aquests ferits estan en qüestió les bales de foam que usen els Mossos?
Sí. Està en qüestió l’arma. En el Parlament alguns grups van demanar la seva suspensió, que no es va aprovar. Però el que exigim ja és que el protocol, del març del 2019, prohibeixi estrictament disparar per sobre de l’abdomen. És intolerable que l’actual prevegi la possibilitat, encara que sigui excepcional quan hi hagi objectes llancívols, de disparar a les extremitats, perquè inclou les mans, i el marge d’error és molt gran, com hem vist. I a més a més, està en qüestió el projectil que estan utilitzant els Mossos. Hem comprovat que s’està usant un projectil molt potent. El protocol preveu que sigui a una distància de 20 a 60 metres. En un dels casos de lesió va ser disparada a 22 metres. I s’usa el projectil més potent, el SIR-X, quan hi ha un altre, el SIR, de menor potència. I volem saber qui decidiex quin s’usa i la seva compra.
Foto: Franquesa és l'advocada de Roger Español, que va perdre l'ull dret d'un impacte d'una bala de goma l'1-O/ Sergi Alcàzar
Els comerciants reclamen accions contundents quan es cremen contenidors i es trenquen aparadors
En la guia de Nacions Unides de l’any 2020 sobre armes menys letals, que inclou els projectils de foam, diu que aquests s’han d’utilitzar quan hi ha perill per la vida o per lesions greus. No preveu que s’utilitzin en cas de danys patrimonials. I a més, precisa que quan s’usin aquestes armes no ha de ser de forma discriminada sinó concreta a unes persones i mai per sobre de l’abdomen. La guia té directrius molt clares i taxatives que el protocol de foam dels Mossos no compleix. Està en dubte la pròpia arma, el protocol, qui decideix el protocol i quan s’adquireixen les armes, quin filtre passen.
Qui ho hauria de controlar?
Al Regne Unit, per exemple, la decisió per adquirir una arma és molt més pública. Hi ha un comitè interdisciplinar que fa un examen jurídic de l’adquisició de l’arma, des del punt de vista tècnic però també de drets humans. I a Catalunya no sabem qui decideix la compra ni de quina manera s’escullen les armes. Potser hi ha un procediment, però no el sabem i com a ciutadania tenim dret a saber-lo i poder-lo fiscalitzar.
En la guia de Nacions Unides del 2020 sobre armes menys letals, que inclou els projectils de foam, indica que s'han d'utilitzar si hi ha perill per la vida i lesions greus, i per sota de l'estomac
En les darrers anys, el dret de manifestació s’ha criminalitzat?
El que és evident és que fa uns quants anys -i és un fenomen global, no només a Catalunya‑ hi ha el que es coneix com la reducció de l’espai de la societat civil. Això vol dir que cada cop hi ha més lleis, com la llei Mordassa, que dificulten exercir aquest dret de manifestar-se o lleis que dificulten l’ajuda exterior a organitzacions locals, com a Hongria, El Salvador. I El Codi Penal espanyol, des de la reforma del 2015, és molt més dur. Ara, una persona que va a una manifestació i se l’acusa de cremar un contenidor se li demana sis i set anys de presó, que és moltíssim. I això s’ha naturalitzat. Cada cop hi ha lleis més regressives. No sé si hi ha més violències policials, el que sí que hi ha és més consciència que no pot ser, sobretot a Catalunya. Els fets de l’1 d’octubre de 2017 van ser molt greus. I ara hi ha més recursos, com els vídeos que enregistren els fets. Per això, hi ha molta resistència que la ciutadania fiscalitzi. Un exemple, es la polèmica amb la llei Mordassa, que va incloure aquell article en que es deia que s’impedia enregistrar als cossos policials. El Tribunal Constitucional es va pronunciar i va dir que s’havia de treure aquest punt i es va aclarir que era l’ús de les imatges que poguessin posar en perill la intimitat de l’agent. Molts juristes defensem que un agent de la policia que actua en les seves funcions en un espai públic i que podria ser que cometés un delicte, no està emparat. Òbviament, té intimitat quan surt de casa seva per anar a comprar el pa.
Què opina de l’anunciada reforma de la Llei Mordassa?
Nosaltres esperàvem la derogació de la llei Mordassa, tal com s’havia compromès el Partit Socialista. A més, la llei Mordassa ha sortit en un munt de fòrums internacionals i organismes internacionals s’han pronunciat dient que posa en perill la llibertat d’expressió, de manifestació i d’informació. No és només una reclamació que fem des de la ciutadania. Nacions Unides ja ha dit que aquesta llei no hauria d’existir. I per tant, en aquest reforma s’han de treure tot el que retalli el dret d’expressió i manifestació.
Som prudents perque no sabem la incidència de la pistola Taser en la mort de l'home de Badalona. Però és el prototípic que dèiem que no s'hauria d'haver usat perquè la persona té un brot psicòtic i no se sap si ha consumit estupefaents i si pateix cardiopaties prèvies
Foto: Franquesa, a la seu d'Irídia, al carrer Riera d'Escuder, 38/ Sergi Alcàzar
Aquesta setmana hem sabut de la mort d'un home a Badalona després que els Mossos el reduisin amb una pistola Taser. És el primer cas.
Sí.Hi ha versions contradictòries entre la família i la policia. Però aquest cas demostra que és el cas prototipic del que deiem que podria passar. És a dir, és una persona amb un problema de salut mental, amb un brot psicòtic. No sabem si havia consumit estupefaents o no, si patia cardiopatíes previes o no. Però és que l'agent que dispara tampoc ho sap. En aquest cas concret, cal saber la incidència de la pistola Taser en la mort. No hem tingut accés a l'autopsia ni res i hem de ser prudents. En tot cas, alertavem que la perillositat de les Taser és això, que es poden usar en casos que no s'haurien d'usar i que no se sap les patologies de la persona. A més, hauríem d'analitzar com abordem la salut mental.
El cos de Mossos, però, indica que la Taser és clau en aquests casos, quan una persona té un brot psicòtic
Sí. I, nosaltres el posem com exemple que no s'ha d'usar la Taser en una persona amb un brot psicòtic. El Parlament va avala l'ús de les Taser, però cal veure en aquest cas concret què ha passat.
Amb la pandèmia per la Covid-19 s’han retallat encara més drets?
Com a societat estem assumint un munt de restriccions sense plantejar-nos quin impacte poden tenir en els drets humans. I no qüestiono que s’hagin d’adoptar alguns. Sí que em preocupa que com a societat no tinguem un espai per reflexionar fins a quin punt s’està arribant a un control excessiu. Com és un tema molt delicat, costa molt fer una reflexió conjunta, i qui ara fa les crítiques tenen un aire negacionista... Vaig participar en el comitè d’experts que va promoure la Generalitat l’any passat, i en aquell context el passaport covid-19 tothom el veia que no s’havia d’aplicar perquè podia ser discriminatori, i ara l'hem assumit amb naturalitat i tots el tenim descarregat al mòbil. Llegia un informe que arriba a la conclusió que en els llocs on s’havien posat les mesures amb respecte als drets humans, s’havia assumit millor que quan és des de la vessant punitiva i restrictiva. Al principi, va haver una gestió policial i restrictiva de la pandèmia, i potser sí que ens plantegem poc aquest debat. És precisament en situacions d’emergència quan els drets humans han d’estar més presents que mai. Han de ser-hi sempre, no quan les coses van bé. Potser sí que hem de reflexionar una miqueta més.
Foto principal: Anaïs Franquesa, codirectora d'Irídia / Sergi Alcàzar