Carles Puigdemont ha situat la llei d’amnistia al mig del tauler polític de la negociació amb el PSOE. No com a element indispensable per aconseguir el concurs de Junts per a la investidura, sinó com a porta d’entrada al procés de negociació. I la condició de Puigdemont, que es torna a aferrar als “fets comprovables”, és que l’amnistia estigui aprovada abans que Pedro Sánchez sol·liciti la confiança del Congrés dels Diputats. El temps fins a aquest hipotètic debat és ajustat, però seria possible? Els tràmits parlamentaris ho permetrien? La resposta és que hi ha un marge estret, però suficient per aprovar-la, encara que pel camí hi poden aparèixer obstacles que són salvables.
Davant el previsible fracàs de la investidura d’Alberto Núñez Feijóo el 26 i 27 de setembre, a Pedro Sánchez se li obrirà una finestra de dos mesos per intentar ser reelegit com a president del govern espanyol. El límit que marca la Constitució és el 26 de novembre, que impliquen 80 dies des d’avui mateix. Gairebé tres mesos per tramitar una llei d’aquestes característiques al Congrés dels Diputats per la via ràpida i amb l’objectiu de complir els terminis marcats per Carles Puigdemont.
Com que el govern espanyol està en funcions des del 23 de juliol, el Consell de Ministres no pot aprovar decrets llei i, per tant, els grups parlamentaris són els únics que tenen la potestat de posar en marxa proposicions de llei, a la qual hauran de buscar un nom. El PSOE, Sumar o les formacions independentistes podrien activar el procés parlamentari de la norma tramitant-la per lectura única, cosa que ajudaria a accelerar-ne l’aprovació.
El precedent de la reforma del Codi Penal
El procediment per lectura única fa que la tramitació quedi condensada i se n’accelerin els tràmits, de manera que el text podria estar en vigor en un marge que va dels 40 als 50 dies. Per agafar perspectiva val la pena repassar què va passar amb la reforma del Codi Penal pactada entre el PSOE i ERC i que va suposar la derogació del delicte de sedició i la modificació del de malversació. En aquella ocasió, els socialistes i Unides Podem —ara integrats a Sumar— van registrar conjuntament una proposició de llei per la via exprés —no requereix l’informe d’òrgans estatals— i el text va entrar en vigor al cap de 41 dies retallant-ne al màxim els terminis de tramitació. En qualsevol cas, i citant el precedent de la reforma del Codi Penal, caldrà veure la interpretació que en puguin fer els jutges, que seran els responsables d’aplicar la possible llei d’amnistia. En el cas del nou marc penal, alguns tribunals han substituït la desapareguda sedició pel delicte de desordres agreujats.
El Senat, un impediment en el camí
Si algú es preguntava de què li servia al PP la seva majoria absoluta al Senat, ara en pot tenir la resposta. Ostentar aquesta majoria en aquesta cambra permet endarrerir les iniciatives en curs, i bloquejar tràmits durant força temps. El reglament permet que el PP esperi fins a dos mesos per tramitar la llei, però la Constitució autoritza tant el govern espanyol com el Congrés a instar el Senat a resoldre-ho en vint dies. És a dir, que al final el Senat seria un simple entrebanc i no un gran obstacle, de forma que tot podria estar resolt amb un mes, aproximadament. A la vegada, si s’acaba aprovant, el Partit Popular té previst impugnar la norma al Tribunal Constitucional (TC), per bé que el recurs no implicaria que quedés suspesa automàticament. Els magistrats del TC, amb majoria progressista, poden trigar anys a resoldre si la llei encaixa o no a la Constitució espanyola. Fent càlculs aproximats, sumant els 41 dies al Congrés i els 20 de tràmit al Senat, l'amnistia podria estar resolta en poc més de dos mesos (60 dies), que són menys que els 80 que queden per a la data límit (26 de novembre).
La llei d’amnistia: un redactat quirúrgic
Sigui com sigui, la llei d’amnistia obre, en ella mateixa, molts debats. Ja no només sobre si pot o no encaixar dins la Constitució, sinó si les parts es posen d’acord en l’abast de la llei. Per exemple, en cas que hi hagués acord per impulsar una llei d’amnistia, caldria afinar si el text només exculpa la confecció del referèndum d’autodeterminació de l’1-O o si també inclou la consulta del 9-N. També si, per exemple, abasta les manifestacions postsentència, que van tenir lloc l’any 2019.
També existeix la possibilitat que l’independentisme hagi de fer una cessió: acceptar la bidireccionalitat de l’amnistia i deixar d’aquesta manera impune la violència policial o la repressió exercida per l’Estat. Per exemple, no només s’inclouria en aquesta llei a Roger Español, processat per atemptat contra l’autoritat durant el referèndum de l’1-O; sinó també al seu botxí, al policia espanyol que, disparant-li una bala de goma, li va rebentar un ull. Tot és, al cap i a la fi, qüestió d’entesa i de precisió a l’hora de redactar.