L’anomenat “xoc de trens” era una expressió genuïnament vinculada als anys àlgids del procés independentista català. La confrontació entre dues legalitats i la legitimitat democràtica que va abocar al referèndum de l’1 d’octubre tensaven les costures del règim jurídic i constitucional de l’Estat. I la col·lisió entre dos combois era una metàfora que, malgrat que l’independentisme i el PP intentaven evitar, va instal·lar-se en l’imaginari col·lectiu. Ara, sis anys i mig després d’aquell moment, el xoc entre institucions s’ha tornat a instal·lar a l’agenda política. Tanmateix, aquest cop ha emigrat a Madrid i qui l’ha instigat ha sigut el Partit Popular. Els dos trens són el Senat i el Congrés dels Diputats, la via és la llei d’amnistia i l’estació on poden topar és el conflicte entre òrgans constitucionals. De nou, el procés ens regala classes accelerades de dret constitucional.
📝 El PP s’aferra a l’informe dels lletrats del Senat per argumentar el xoc amb el Congrés
Aquesta figura, gairebé inèdita en els últims 45 anys, va emergir a principis de setmana, quan l’informe dels lletrats del Senat va plantejar-la amb pèls i senyals. El dictamen jurídic, demanat pel PP, presentava una mena de manual d’instruccions per plantejar un conflicte entre òrgans constitucionals. Un recorregut pas a pas. El document va transcendir el dilluns a la nit, el dimarts al matí la gran incògnita era quin seria el pla d’actuació del PP i el mateix dia a la tarda la portaveu al Senat, Alicia García, va ser l’encarregada d’anunciar a so de bombo i platerets que volien “instar el Congrés” a retirar la llei d’amnistia. Confirmat. El PP recollia el guant dels lletrats i activava el sisè conflicte entre òrgans constitucionals de la democràcia. Això sí, el primer entre el Senat i el Congrés. Els populars, que al·leguen que l’amnistia és una “reforma constitucional encoberta” que s’ha tramitat com a proposició de llei per “rebaixar” la majoria necessària i minimitzar el “pes” de la Cambra Alta, van registrar l’escrit formal l’endemà i, d’aquesta manera, van donar el tret de sortida a un procediment que no paralitza la tramitació de l’amnistia i que pot acabar al Tribunal Constitucional.
Fins ara els conflictes entre òrgans constitucionals havia enfrontat fonamentalment, i amb una única excepció, el poder legislatiu i el poder executiu: la Moncloa ha xocat tres vegades amb el Congrés i una amb el Senat. Ara bé, la primera experiència, el 1986, va ser entre el Consell General del Poder Judicial i les Corts Generals. D’aquests cinc, les va protagonitzar el govern espanyol quan el presidia Mariano Rajoy. Va perdre’ls en els tres casos: en dues ocasions va incitar-lo i el TC no li va donar la raó i, en l’altra, l’Alt Tribunal va concloure que havia vulnerat les atribucions de la Cambra Baixa.
🔎 Els lletrats del Senat guien el PP per entorpir l’amnistia: conflicte entre òrgans constitucionals
1986: el CGPJ contra el Congrés i el Senat per l’elecció dels vocals del Poder Judicial
El primer conflicte entre òrgans constitucionals de la democràcia va arribar el 1986, durant la tramitació de la Llei Orgànica del Poder Judicial. La nova norma regulava que el Congrés i el Senat serien els encarregats d’escollir els vint vocals del Consell General del Poder Judicial. El ple del CGPJ va considerar que les Corts Generals (en les votacions al Congrés i al Senat) havien “assumit indegudament” la competència de triar els dotze vocals que han de ser nomenats entre jutges i magistrats, tot i que la Constitució deixa ben clar que l’elecció serà “en els termes que estableixi la llei orgànica”. Això és justament el que s’estava regulant. El CGPJ va presentar un conflicte per les tres votacions del projecte de llei als plens del Congrés i del Senat i el TC, que va agrupar les tres peticions, va acabar desestimant-les adduint que el conflicte plantejat pel Poder Judicial era una “pretesa acció abstracta d’inconstitucionalitat” que era “improcedent” plantejar per “aquesta via”.
El Constitucional va descartar el 1986 que es poguessin aprovar mesures cautelars
Ara, en ple 2024, un dels interrogants que sobrevolen la maniobra del PP és si el Tribunal Constitucional pot prendre una mesura cautelar per frenar la tramitació de la llei d’amnistia i dilatar-ne l’entrada en vigor. L’Alt Tribunal ja es va haver de pronunciar en aquesta direcció fa 39 anys. En aquell moment, el CGPJ va demanar “suspendre els efectes” de l’article que regulava els nomenaments de vocals del Poder Judicial per “evitar danys o perjudicis irreparables”. La resposta del TC va ser clara: “En els casos de conflictes, no està autoritzada la suspensió”. La providència esgrimia que la Llei del TC “regula expressament” les potestats de suspensió del tribunal (per exemple, amb un recurs del govern espanyol contra una llei autonòmica), uns supòsits que “no poden estendre’s a casos diferents d’aquells pels quals estan instaurats”.
En un recurs de súplica, el CGPJ va insistir que no demanava la suspensió d’una llei, sinó la “paralització de l’efectivitat” d’un article, un argument que el Congrés i el Senat van titllar “d’eufemisme”. El TC va reiterar que la legislació no preveu la potestat de suspensió, que, “per existir, ha d’estar prevista”. “El legislador no ha conferit al tribunal un poder de suspensió de la decisió”, reblava la providència.
1995: la Moncloa contra el Senat per haver frenat la despenalització de l’avortament
El govern espanyol va debutar en un conflicte entre òrgans constitucionals el 1995. L’incident en qüestió, que es va produir en els últims mesos de la darrera legislatura de Felipe González, va enfrontar el govern socialista i la Mesa del Senat, on el PP i CiU tenien majoria absoluta. S’estava tramitant a la Cambra Alta un projecte de llei per permetre la interrupció voluntària de l’embaràs en cas que suposés un conflicte personal, familiar o social per la dona. La Mesa del Senat va decidir no admetre la tramitació d’urgència que va sol·licitar el govern espanyol perquè va considerar que s’hauria hagut d’aplicar des de l’inici del camí parlamentari del projecte de llei i no enmig de la tramitació.
Davant d’aquesta negativa, la Moncloa va plantejar un conflicte entre òrgans constitucionals argumentant que el Senat s’havia atribuït una competència constitucional, la de declarar la urgència d’un projecte de llei, que “pertany al govern espanyol”. Una “usurpació”. “És evident que la urgència es pot apreciar amb posterioritat a l’ingrés del projecte a l’esfera parlamentària”, afirmava la Moncloa. El Senat va replicar que quan un projecte de llei “ha tingut entrada a seu parlamentària, les competències sobre la seva tramitació corresponen a l’òrgan legislatiu”.
La sentència, que va arribar cinc anys més tard, va concloure que la Cambra Alta havia envaït l’atribució constitucional del govern espanyol. Però ja era tard. Onze dies més tard de l’escrit que havia registrat el govern espanyol al TC, Felipe González va convocar eleccions anticipades a causa del rebuig de CiU i el PNB als pressupostos generals de l’Estat. Amb la dissolució de les Corts Generals, la llei de l’avortament va caducar. El PP de José María Aznar va arribar a la Moncloa i no va ser fins al 2010, catorze anys més tard, que José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir aprovar la nova llei de l’avortament.
2016: el Congrés contra el govern espanyol per haver impedit una compareixença del ministre de Defensa
Amb la sacsejada del tauler polític després del 15-M, el Constitucional va haver de tornar a dirimir un conflicte entre l’executiu i el legislatiu. Ens hem de situar al març del 2016, tres mesos després de les eleccions del 20-D del 2015, que van suposar la fi del bipartidisme amb l’entrada a escena de Ciutadans i Podemos. El Congrés dels Diputats, que havia deixat enrere quatre anys de majoria absoluta de Mariano Rajoy en els quals el PP havia tingut el control absolut de la Cambra Baixa, va voler mantenir el control al govern espanyol en funcions. Així doncs, la Comissió de Defensa va aprovar que comparegués el ministre en funcions, Pedro Morenés, per informar sobre l’última reunió de ministres de Defensa de l’OTAN. Però ell s’hi va negar i no va assistir-hi.
“Com veuen, el ministre està absent, per tant, no li podem donar la paraula”, va dir en començar la sessió el president de la comissió, el socialista José María Barreda. La Moncloa va al·legar que un executiu en funcions no podia ser controlat per la nova Cambra Baixa perquè no hi havia una “relació de confiança” entre totes dues institucions, i el Congrés va replicar que la funció de control “no es condiciona ni es limita” pel fet que l’executiu estigui en funcions. Finalment, el TC va donar la raó a la Cambra Baixa i va sentenciar que la decisió del ministre havia vulnerat l’atribució del Congrés de “controlar l’acció del govern espanyol”.
2016: la Moncloa contra el Congrés per haver descartat el vet a dues proposicions de llei
A més, també el 2016, el govern de Mariano Rajoy va acudir al Tribunal Constitucional per protestar contra dues decisions de la Mesa del Congrés. Els populars en tenien la presidència (en mans d’Ana Pastor), però comptaven amb tres dels nou membres. Per tant, la pinça entre el PSOE, Ciutadans i Unidas Podemos, amb dos membres cadascú, guanyava qualsevol pols. Aquí, el que va suscitar la divergència van ser dues proposicions de llei impulsades pel PSOE: una per garantir la igualtat en les condicions laborals dels treballadors subcontractats i una per suspendre el calendari d’implantació de la Llei Wert.
La Moncloa denunciava que les dues normes, en cas d’aprovar-se, haurien suposat una pèrdua d’ingressos públics: 615 milions d’euros en el cas de la LOMCE (de despeses previstes a afrontar amb fons europeus i que hauria de pagar l’executiu) i 60 milions pels treballadors subcontractats per les empreses públiques. La Mesa del Congrés no va donar la raó al govern espanyol perquè va considerar que no justificava “de manera objectiva i suficient” que les normes impliquessin “un augment de crèdits o disminució d’ingressos del Pressupost en vigor”.
El govern espanyol va considerar que aquesta decisió vulnerava la facultat constitucional que té l’executiu d’oposar-se a una proposició de llei o esmena que afecta negativament les finances. En aquest cas, la Moncloa no va donar la “conformitat” perquè es poguessin tramitar les dues iniciatives i, davant el cop de porta de la Mesa del Congrés, que va permetre que les dues propostes del PSOE superessin el seu primer examen parlamentari al ple, va portar-ho al Tribunal Constitucional. Tot i això, l’Alt Tribunal va concloure que la decisió “no menyscabava la competència del govern espanyol” perquè la connexió d’una proposició de llei i els ingressos i despeses pressupostàries ha de ser “directa i immediata i no merament hipotètica”.