L’esperat projecte de llei de memòria democràtica va entrar, a finals de maig, en la seva tramitació parlamentària, després que es rebutgessin les esmenes a la totalitat dels grups espanyolistes (Vox, PP i Cs). Aquesta llei uneix tres normes pioneres: la Llei del Memorial Democràtic (2007), la Llei de fosses (2009) i la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (2017). La consellera de Justícia, Gemma Ubasart, va assegurar en el Parlament que la llei és “un projecte de país”, i que "pot tornar a posar Catalunya a l’avantguarda de les polítiques de memòria de l’Estat i del marc europeu".
En aquesta entrevista, el director general de Memòria Democràtica, Alfons Aragoneses (Madrid, 1973), desbrossa els reptes d’aquesta nova llei i de la direcció general, que dirigeix des del novembre de 2022. Negociar amb tothom és una de les màximes d’aquest jurista, així com ser realista. “El pas del temps no ens permetrà fer justícia en tots els processos ni com voldríem”, confessa Aragoneses, ja que els testimonis que van viure per exemple la repressió franquista van desapareixent. “Estem en transició a la postmemòria”, reflexiona.
El 31 de maig passat la llei de memòria democràtica va superar les esmenes a la totalitat i segueix el tràmit parlamentari. Hi ha entitats que consideraven que quedava curta. Van recollir els seus suggeriments?
Quan vam arribar al Departament de Justícia, el novembre passat, vam trobar un avantprojecte de llei, que havia recollit alguns suggeriments d’entitats, i vam aturar el procediment perquè volíem incorporar el màxim de suggeriments i vam fer un gran esforç per incorporar suggeriments de les associacions. Nosaltres volem una llei que sigui efectiva, que no pugui ser qüestionada, que no es pugui qüestionar la seva constitucionalitat perquè el que volem és una llei que estigui al servei dels investigadors, de les famílies, de les víctimes i les associacions. No volem fer cap brindis al sol, no volem aprovar coses que ens agradarien però que sabem que no són constitucionals.
La llei de memòria és ambiciosa. Volem que sigui una llei al servei dels investigadors, les víctimes i les associacions
Recentment, Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, ha afirmat a ElNacional.cat que la llei catalana de memòria és molt declarativa però poc executiva.
Insisteixo, nosaltres ens hem basat en els principis del Dret Internacional, i dins de les competències que té la Generalitat, hem anat a màxims. Ningú ens pot dir que no hem estat ambiciosos, perquè és una llei ambiciosa, això sí, respectuosa amb el repartiment de competències entre Estat i la Generalitat. Anem a màxims en el dret a la informació, en arxius, en dret a la justícia.
I quan esperen que estigui aprovada?
L’altra dia es van rebutjar les esmenes a la totalitat de VOX i el PP i Ciutadans, i ara li toca a la Mesa del Parlament decidir els terminis, de la ponència i les compareixences. És un tràmit que ara està en mans del Parlament.
La nova llei de memòria democràtica espanyola, la Llei 20/2022, aprovada el desembre passat, encotilla la norma catalana?
No, en absolut. Hem d’entendre que hi ha un repartiment competencial, en general, no només en temes de memòria, entre Estat, Generalitat i Ajuntaments. Nosaltres hem estat molt curosos en respectar les competències municipals, i tenim el vistiplau de les entitats municipalistes. Insisteixo, volem que la llei sigui eficaç des del primer dia.
Tot i que hi ha molts àmbits, que destacaria de la llei catalana de Memòria?
Per exemple, posem l’educació al centre, com han fet altres lleis. Creiem que estem en un moment posttransicional en què els testimonis van deixant pas als descendents d'aquestes testimonis, i hem de posar l’accent en l’educació de les noves generacions que no han viscut ni la dictadura franquista, ni la transició ni els primers anys de la democràcia. És una llei que reformula el concepte de víctima i és una llei que va a màxims pel que fa al dret a la informació. Incorporem avenços normatius i doctrinals per facilitar la feina a investigadors
Què vol dir que han reformulat el concepte de víctimes?
Agafem el concepte de víctima del dret internacional però també posem una llista de víctimes de la repressió franquista, com ara les dones, minories ètniques com la gitana, que havien estat oblidades en normes anteriors, a més del col·lectiu LFTBIQ, persones psiquiatritzades, persones de tractaments mèdics exclosos en altres països, com ara la talidomida, o la prevenció de la polio. Fem expressions àmplies de víctimes perquè la llei no ens quedi antiquada.
Hi hem posat una llista de víctimes de la repressió franquista, oblidades en normes anteriors, com les dones, la comunitat gitana o persones psiquiatritzades
S’afirma que la llei de Memòria limita la investigació amb l’excusa de la Llei de Protecció de Dades, mentre que la norma espanyola indica que passats 50 anys no hi ha limitació en la documentació.
Fa 20 i 30 anys no se’n parlava de protecció de dades. I ens agradi o no, estem un moment de protecció de dades personals. El dret europeu, l’espanyol i el català protegeixen les dades dels ciutadans. El legislador català ho ha de tenir en compte. Ens hem d’adaptar la moment actual.
Una de les recents notícies és que l’Ateneu de Memòria Popular ha obtingut resposta del Ministeri de Presidència perquè aporti més informació per resignificar la Prefectura de la Policia Via Laietana en un espai de memòria. En tenen noticies? Els han ajudat?
No hem rebut notícies del Ministeri. Estem en diàleg amb les autoritats de l’Estat perquè creiem que la resignificació de Via Laietana arribarà. I arribarà a través de la negociació política. La resignificació de Via Laietana no és el caprici d’una associació, ni del govern català, sinó un deure de totes les administracions perquè va ser un lloc de tortura. Resignificar aquests llocs de tortura, a més d’un efecte educatiu, té un efecte reparador. Repara el dolor de les víctimes. Això arribarà, i cal posar arguments jurídics i polítics sobre la taula, i sempre negociant.
La resignificació de la Prefectura de Via Laietana és un deure de totes les administracions, i arribarà a través de la negociació política
Un dels compromisos de la llei és la retirada de simbologia franquista. Què passa amb la retirada planificada del monument franquista del riu Ebre a Tortosa? Continua judicialitzat?
Doncs, sí, continua judicialitzat. No hi ha hagut canvis. Esperem que el jutjat ens permeti fer l’obra prevista.
La llei espanyola de memòria permet la investigació de crims franquista. Ja hi ha dos jutges, un a Galicia, que recentment ho han desestimat. A Barcelona, encara s’espera la resposta de la querella de Carles Vallejo, torturat a Via Laietana. Què n’opina?
Falta una nova mirada al dret actual. L’article 2 de la Llei de Memòria, i també la creació de la Fiscalia de Sala de Memòria obren vies interessants per investigar aquests crim comesos per les autoritats franquistes. És cert que fa molt que van passar i que hi ha una Llei d’Amnistia però la Llei d’Amnistia permetia la investigació de crims comesos per funcionaris. Establia que el jutge havia d’investigar el delicte, i al final del procediment, quan s’havien provat els fets i la responsabilitat del funcionari, el jutge decretava l’amnistia. La llei d’Amnistia, però es va aplicar d’una altra manera: es va considerar que era un obstacle per investigar. I ara, aquesta nova interpretació de la llei d’Amnistia i de la creació d’una Fiscalia de sala obren la via perquè es pugui investigar des de la judicatura aquests delictes sense que al final del procés ningú sigui castigat. Això és important perquè ja sabem que a Via Laietana es van aplicar tortures: ho sabem per les víctimes, pels historiadors, però cal un relat jurídic. És a dir, que un jutge digui que aquesta persona va patir tortures d’aquest i d’aquest senyors, encara que aquests responsables no pateixin presó. És molt important que, a banda del relat periodístic i històric, hi hagi un relat jurídic dels crims del franquisme, tot i que ningú vagi a la presó.
La llei d'Amnistia permetia investigar els crims del franquisme, amb l'amnistia del responsable, però no es va interpretar bé
Veurem aquest relat jurídic dels crims del franquisme?
Soc optimista i crec que sí. Els jutges i jutgesses joves que he conegut són persones normals i sensibles als problemes del nostre temps. La formació en memòria de juristes és un tema que estem treballant i implementarem en col·laboració amb el Poder Judicial i l’escola judicial. També amb el Centre d’Estudis Jurídics es preparen cursos de formació. A més, és important cultivar la memòria de la justícia durant Transició.
Què vol dir?
Doncs, que va haver certa continuïtat en la Transició, però també s’ha de posar en valor i destacar jutges, jutgesses i fiscals que es van enfrontar a les seves jerarquies per lluitar per la democràcia i els drets humans. Volem organitzar jornades per posar en valor aquestes persones. Per exemple, aquí tenim als fiscals José Maria Mena i Carlos Jiménez Villarejo. La judicatura publicava una memòria anual, en la qual es deia que tot anava molt bé, i paral·lelament hi havia jutges i fiscals que editaven una memòria clandestina on explicaven què passava realment als jutjats i a les comissaries als anys 70.
Volem introduir visites d'estudiants a espais de memòria, com tenen altres països
En l’àmbit d’Educació, què es vol fer amb la memòria democràtica?
Volem parlar amb Educació, que té la competència per definir el currículum. Això no és una novetat de la llei catalana. El PP ha criticat molts cops la llei de memòria, però en realitat en època de Rajoy es va introduir la memòria en el currículum de primària i en el de secundària. Des de la LOMCE és obligatori tractar el tema de la Xoà (l'holocaust). I per tant, ningú s’ha d’escandalitzar que el legislador català també vulgui organitzar millor els continguts de memòria. De fet ja es fa, però el que es vol és que tots els estudiants la rebin. A més de treballar amb Educació, des de la Direcció General i des del Memorial també volem produir materials pedagògics que puguin ser utilitzats per mestres. També ens estem plantejant introduir visites a espais de Memòria com han fet altres països. A Alemanya és obligatori visitar un espai de memòria al llarg dels estudis. A França, el govern de Macron, ha decidit recentment que seria obligatori per als estudiants visitar un espai de Memòria.
I a Catalunya?
Aquí no és obligatori, però es podria incloure una xarxa d’espais de Memòria. Tenim institucions, com el Museu Memorial de l’Exili i el COMEBE.
La llei Memòria catalana unifica tres normes.
Sí. Catalunya va ser pionera amb la Llei del Memorial, del 2007, i va haver un gran debat pluridisciplinar. Després la llei de Foses, el 2009, i el 2017 es va aprovar la llei de reparació jurídica. Calia unificar aquestes normes i actualitzar-les perquè els 16 anys que han passat des de la primera norma, sembla que siguin pocs anys, però el temps de la memòria és un temps molt accelerat, és un temps què passa molt ràpid.
Per què?
Perquè en 15 anys han desaparegut testimonis, hi ha hagut un canvi generacional molt important. Hi ha hagut avenços en polítiques de Memòria i en historiografia, i no només calia unificar sinó també actualitzar.
Pel que fa al pla de foses, trobar les restes del sindicalista Cipriano Martos és un exemple d’èxit i la seva família l'ha pogut enterrar a Granada. Demanava el suport de les administracions, i al final ho ha fet el Govern.
És un cas molt particular. Parlem d’una mort que va passar el 1973, en el tardofranquisme. Cipriano Martos és un sindicalista anònim i desconegut fins que l’associació que promou la querella argentina i el periodista Roger Mateos comencen a investigar i a treballar el tema. És un obrer d’Andalusia que ve a Catalunya a treballar i la nostra intervenció ha tingut una funció reparadora. El germà feia molt temps que hi lluitava, i finalment va poder inhumar les restes del seu germà a la tomba de la família, dissabte.
Precisament, aquest any s’han quasi duplicat, amb prop de 4,5 milions, el pla de foses. Tenen un pla actualitzat?
Sí. Ho vam anunciar: ara estem intervenint a Masdenverge, i volem intervenir en foses de soldats republicans a la retirada a les Garrigues i el Berguedà. No és que no tinguem un pla per als propers anys, és que es marquen objectius a curt termini, i a mesura que avancem, anem adaptant aquests objectius. És un moment molt important perquè estem en un moment de transició de la memòria i la postmemòria.
Estem en un moment important, de transició de la memòria a la postmemòria. Els testimonis que ho van viure directament desapareixen
Quina és aquesta transició?
Estem en un moment de trànsit de la memòria. Van desapareixent els testimonis que recorden, i transitem a la postmemòria, on les persones recorden no perquè ho van viure directament sinó perquè van rebre aquesta memòria de la família o en formació. I Això té efectes sobre les polítiques de memòria. No podem estar desenvolupant les mateixes polítiques de Memòria ara que les que podíem haver fet als anys 80. No podem tenir els mateixos objectius. Els temps canvien, i si no evolucionem, les polítiques no seran útils. Des de la Direcció General hem de treballar el dia a dia, hem d’obrir foses, però s'ha de pensar què passarà quan desapareguin els testimonis, quan les persones que busquen no són fills ni nets, sinó besnets. Ens apropem a la postmemòria.
L’entitat Asociación Raíces va anunciar que un jutjat de Barcelona havia admès a tràmit una querella contra el seu antecessor, Antoni Font, per prevaricació per suposadament negar-se a exhumar la fosa del cementiri Montcada i Reixac, i desenterrar uns 700 cadàvers de víctimes de la rereguarda republicana durant la Guerra Civil. Hi ha una selecció de víctimes des de la Direcció de Memòria?
No. En absolut. Ni la normativa ni les polítiques de Memòria discriminen entre víctimes. He parlat abans de Masdenverge, allà van ser enterrats molts soldats franquistes. I la fosa de Montcada ens interessa, i de fet, a finals del 2022 vam encarregar un estudi tècnic que documentés i que indiqui què va passar a la fosa de Montcada, quines persones van ser inhumades i quines exhumades. Clar que ens interessa. Van ser víctimes de violència revolucionària, per motius ideològics i religiosos i per tant són víctimes igual que les víctimes de la repressió franquista.
Què és important de la fosa de Montcada?
Primer, deixar clar que és fals que no ens interessi la fosa de Montcada. En ella s'evidencia que la violència no va ser igual als dos bàndols. Va haver una acció revolucionària i va haver centenars de víctimes. Quan el govern de la Generalitat recupera el control, comença a investigar aquests assassinats i comença a exhumar cadàves de les foses. Acabada la guerra, els franquistes continuen aquesta tasca d’exhumació de la violència revolucionaria, fins que decideixen aturar-les. Quan els morts deixen de tenir una utilitzat propagandistes, aturen els treballs i tiren terra allà sobre i la deixen abandonada. Així que no va ser la República la que va abandonar la fosa de Montcada, sinó les autoritats franquistes.
No discriminem en funció de les víctimes (...) Ens interessa la fosa de Montcada i s'hi veurà que la República va voler aclarir els crims revolucionaris, i que el franquisme va deixar d'exhumar quan els morts van deixar de tenir una utilitat propagandista
Aquesta història en engrunes, com l'anomena François Dosse, té un missatge polític i arriba a molta gent; cal parar-hi atenció
La Història mai ha estat objectiva. Ara és massa subjectiva i de bàndols?
La historiografia sempre ha tingut un grau de subjectivitat, potser el que tenim ara és el que l’historiador François Dosse és el que anomena la història en engrunes (de la seva obra L'histoire en miettes). Els historiadors francesos sempre havien menystingut aquesta història que alimenta documentals de certes plataformes o llibres que es venen a centenars a supermercats o grans magatzems. És una història molt poc científica i acadèmica, no contrasta, però és mot ponent perquè transmet un missatge polític. I François Dosse va afirmar que cal parar-hi atenció perquè tot i no ser historiografia és influent. I és cert, que vivim una època amb molta història amb engrunes, amb pseudohistòria, molts llibres d’autors que no són historiadors que defensen una versió de la Guerra Civil o la dictadura franquista sense fonaments científics però que tenen gran difusió, i hem de parar atenció perquè arriba a molta gent.