Jesús Huguet i Pascual va néixer a Onda, Plana Baixa, el 1944, però li agrada assenyalar que resideix a Alberic, Ribera Alta. Escriptor, editor i sociolingüista, ha estat assessor de polítiques culturals de diversos governs i institucions iberoamericanes, i la Unió Europea ha editat diversos treballs seus sobre polítiques lingüístiques. Fou el primer director general de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana i actualment és secretari executiu del Consell Valencià de Cultura des del 2002. Sempre ha estat un intel·lectual compromès amb la cultura, a la que defineix com un producte de rendibilitat social i econòmica. Li queda un somni per complir, poder ordenar la seua biblioteca personal de milers de llibres.
La seua vida professional ha discorregut entre llibres, com a professor universitari, escriptor d’assajos literaris i lingüístics i llibre de poesia, quina influència ha tingut tot açò en la seua manera de fer política cultural?
Jo he fet política cultural en el sentit que jo era un funcionari de l’Administració Central que, quan ve el tema de les transferències, el conseller Ciprià Ciscar i Emili Soler, que estaven a la Conselleria de Cultura, buscaren una persona que poguera treballar el tema dels llibres; i com que jo tenia una editorial privada on vaig publicar els primers llibres de Fabregat o els esquarterats d’un home de Balaguer... pensaren en mi. Primer vaig muntar el servei del llibre, després el servei de publicacions, però els càrrecs han estat en funció de l’acció cultural que jo podia fer.
Quina és l’aportació d’un intel·lectual com vostè a l’hora de fer activitat política cultural diària?
Hi haurien divereses vessants. Una, la difusió cultural. Que la cultura estiguera present en la vida de les persones; eixe fou un dels motors de la meua activitat. Agafant les paraules de Joan Fuster: “Els llibres no substitueixen la vida però la vida tampoc substitueix els llibres”. O siga, els llibres també són imprescindibles. La cultura no substitueix la vida però la vida necessita de la cultura. I una altra vessant ha estat en el tema del món editorial i de l'edició, de tal manera que les editorials valencianes tingueren una certa difusió, sobretot, en llengua pròpia.
Els filòlegs no tenen cap problema a l’hora de definir la nostra llengua
Vostè fou director general de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana. Quines són les fites essencials d’eixe període?
Eren temps amb molts problemes. És quan esclatà la batalla de València i el que vaig procurar fou no entrar en una discussió estèril com és el tema de la llengua i dels seus orígens, perquè això és un problema de tècnics. Els filòlegs no tenen cap problema a l’hora de definir què és la nostra llengua. Jo en temes metasocials o metajurídics no hi vaig entrar. El que vaig tractar és la realitat lingüística del País, tractar d’elevar-la per damunt de la condició estricta del propi país. Comencí a fer jornades i estudis sobre la llengua i l’economia a Europa, les llengües minoritàries en el comerç... Perquè la gent vera que el problema no era només d’ací, també ho era de Catalunya, el País Basc, i també de Flandes, Sicília, Còrsega... tots pensaven que m’assassinarien com a director de Política Lingüística però no fou així.
Què va suposar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià del 1984?
La Llei d’Ús i Ensenyament del 1984 era més d’ensenyament que d’ús. Perquè es va normalitzar la llengua a l’escola, per tant, una llengua que a penes era llegida pel 10% i escrita tot just pel 3% de la població, ara pot ser llegida per més del 80% i pot ser escrita per quasi el 70%. No tant el tema de l’ús, perquè sociològicament és més polititzable en el sentit que si no hi ha ajudes públiques o vies d’ús social de la llengua, esta no avança en la mesura que hauria de fer-ho. Ara, el tema està normalitzat, encara que quede un residu que és molt minoritari i alguns partits polítics vulguen enarborar la bandera del secessionisme lingüístic; però se’ls veu massa el voler aprofitar un tema que mai hauria de polititzar-se.
Zaplana, del PP, pot atribuir-se el mèrit de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Vostè va participar en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
L’AVL es va crear quan era president de la Generalitat Eduardo Zaplana, un home conservador que no entrava en discussions perquè ell era castellanoparlant. Però també en eixe moment, el PP no tenia majoria a Les Corts espanyoles i s'havia de recolzar en els partits minoritaris com Convergència i Unió o el PNB. I encara que Zaplana ens feu l’encàrrec al Consell Valencià de Cultura, també hi hagué senadors com Rigol, que fou conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que intervingueren perquè el tema es resolguera. Zaplana es pot atribuir el mèrit.
Joan Fuster fou un miracle en la societat valenciana
Quins són els referents intel·lectuals actuals valencians?
La persona cabdal en la recuperació de la identitat valenciana és Joan Fuster. Fou un miracle en la societat valenciana. Un home d’una gran visió, que tindria postures molt discutibles, però gràcies a ell s’impulsa un sistema identitari valencià com no existia abans. El ratpenatisme era una cosa absolutament folklòrica. Però si em preguntes ara per una persona o institució diria que no n'hi ha, per a bé.
Ja no estem tan necessitats de patums com eren Fuster, Guarner o Estellés, que pareixien la trinitat. Ara molts dels principis que indicava Sanchis Guarner en les seues gramàtiques ja estan superats i assumits. Jo crec que el més important en estos moments en la societat valenciana respecte a la llengua i la identitat és el protagonisme de l’escola, de l’ensenyament bàsic. La tasca que han fet els docents és d’una magnitud colossal. Per això em fa ràbia quan, persones des d’un intent de rendibilitat electoral, fiquen en qüestió la dedicació i la capacitat del professorat; em pareix immoral. Els docents són els herois actuals de la construcció de la identitat valenciana. La Universitat actual és fusteriana però des del punt de vista d’acció diària, l’escola és essencial.
Ens falta un relat de país
Cap on va aquest País, hi té reptes o està instal·lat en la rutina institucional?
Tenim en compte com estàvem fa cinquanta anys, hem avançat, però estem lluny del que seria desitjable. Hi ha molts reptes. Un seria la coordinació i l’enganxament de tot el País. Està encara molt dividit, probablement per la seua pròpia estructura geogràfica. El nord és el nord, i el sud és el sud. I ací, es nota molt. Més des del punt de vista identitari que econòmic. Això és una herència del franquisme en què totes érem províncies iguals, València o Santander, Badajoz que Castelló de la Plana, Alacant igual que Lugo. Per desgràcia, eixa faena no s’ha fet des de la implantació de l’estat autonòmic i els mitjans de comunicació tampoc han ajudat. Fa falta un relat de País. Evidentment, és un problema polític que està propiciant el cantonalisme on una diputació provincial fa política anti Generalitat.
Quin paper pot jugar el Consell Valencià de Cultura en aquesta construcció del relat?
El CVC té un avantatge; no té capacitat d’acció política directa, sinó informativa i assessora, amb la qual cosa parteix d’una neutralitat que no es trenca per interessos espuris. Els seus informes tenen un valor ètic i de prestigi que altres institucions no tenen. Dona directrius que poden seguir les institucions públiques i pot ser un element si no cabdal, almenys important.
Ací, qui adoctrina és la docència religiosa
Haurà d’ocupar-se el CVC del tema del plurilingüisme i la confrontació entre els partits de dreta i esquerra per aquest tema?
El que s’està plantejant ara és un tema només electoral. Estic convençut que bona part de la gent que està darrere d’aquesta qüestió ho tenen clar i no dubten de la unitat de la llengua. El que passa és que per interessos espuris de deu vots, ara PP i Ciutadans estan en això. Però, fixi's com la pròpia societat, d’alguna manera, els està donant tan poc joc en aquesta història. Una cosa lamentable i ridícula com el web del PP per a fer denúncies anònimes de suposat adoctrinament, l’han tancat una setmana després. Se’ls ha girat en contra perquè adoctrinament seria no fer cas el que diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en aquest cas. Adoctrinament, ací, el que més ho està fent en aquest país és la docència religiosa.
La cultura és quasi el 8% del PIB valencià, per què els polítics no s’ho prenen com el que és, una indústria que requereix polítiques de foment, d’ajuda i d’internacionalització?
La cultura no només representa un tant per cent elevat dins del país, sinó que és qui més pot obrir-se com a generadora de llocs de treball; més que cap altre sector econòmic. És el sector en què els professionals, no cobrant més que altres, estan més a gust i contents. És el sector que més solidifica la identitat i l'orgull de país i el que més proposa la internacionalització. La cultura del segle XXI no és un passatemps, és una cultura de producte, de rendibilitat. I, en definitiva, els artistes també han de parar taula tots els dies. No mengen de l’aire.