M’he posat la cançó i tot, atesa la polèmica, perquè no soc pas seguidora d’Eurovisió i, per tant, em mantinc al marge del fenomen que s’ha creat al voltant seu. Encara més, m’ho miro de lluny i amb molta incredulitat, perquè no puc deixar de veure en l’èxit actual d’aquest concurs un retrocés de l’esperit crític de la ciutadania, i un menysteniment i/o desconeixement de l’època que representa i la funcionalitat que tenia Eurovisió en un sistema polític i social que no voldria que es repetís. De fet, veig en signes com aquest, i en altres de més centrals, que no hem evolucionat gaire com a societat des de llavors. Per això encara em resulta més curiós, i ho dic des de la meva pròpia perspectiva personal, que ara em posi a defensar la lletra d’una cançó que vol representar Espanya en aquest espectacle.  

Ha estat l’enrenou als mitjans el que m’ha generat l’interès i primer he hagut de buscar la lletra i després directament l’actuació del grup Nebulossa per veure si entenia què pot haver generat tant de rebuig des d’una part del feminisme; i més encara m’ha preocupat que el president de l’estat espanyol, Pedro Sánchez, s’hagi pronunciat sobre el tema. El feminisme m’ocupa personalment, professionalment i políticament, i ara per ara, em preocupa especialment l’oportunisme polític que veu en aquest terreny una manera fàcil, en un sentit o altre, de guanyar vots, sense amoïnar-se pas per embolicar més la troca i el que és pitjor, sense calibrar els retrocessos en la lluita per la igualtat que això pot suposar.

El que cal és canviar la mirada i, a més a més, identificar molt bé la intenció dels missatges; canviar el llenguatge, el seu significat, és bàsic per canviar la societat

Certament, no m’agraden les paraules que són insults i menys encara si són sexistes, de fet, no les dic, si més no mai com un insult, i aquí és on em sembla que rau la qüestió de fons que no m’ha deixat passar de llarg la polèmica que s’ha generat. A mi el que em comunica la lletra de la cançó és precisament un canvi de paradigma, una deslegitimació d’anomenar putes les dones que són lliures i expressen la seva llibertat més enllà dels estereotips sexistes imperants.

Des d’aquesta perspectiva, em sembla que la cançó és trencadora i no hi veig un missatge misogin. Sempre he defensat que el que cal és canviar la mirada i, a més a més, identificar molt bé la intenció dels missatges. Canviar el llenguatge, el seu significat, és bàsic per canviar la societat. D’aquí que hi hagi tanta baralla sobre com s’han de dir les coses i especialment sobre quines coses es poden dir o no. Per anar a l’arrel del problema, res millor que pensar en la insistència sobre la inviolabilitat del suposat neutre masculí del català; que sembla més asèptic, menys cridaner, però és molt més central o tan central com el que ara ens ocupa. 

També és cert que hem de vigilar molt de no quedar-nos amb el mateix llenguatge que ha fet servir el patriarcat tradicionalment per discriminar-nos, perquè mentre no aconseguim fer-lo desaparèixer, pot ser que sense voler el seguim perpetuant pensant que estem fent tot el contrari. De fet, em costa molt i molt quan sento noies joves dirigir-se, suposadament de manera amigable, les unes a les altres fent servir aquests qualificatius, no pensar en si aquest és el millor camí per trencar prejudicis i prenocions. Per canviar el món. Perquè no em queda mai clar si realment això les empodera o senzillament només reprodueixen, i per tant, enforteixen, l’estereotip masclista elles mateixes tot pensant que són molt modernes, avançades i lliures.