Madrid, els seus ciutadans, ha celebrat el Dos de Mayo amb quatre dies de festa. Sort que tenen. El que no descansa mai és el Madrid polític. I el PP ho ha celebrat com si Madrid fos Espanya, clar, i impedint el pas a la tribuna de convidats (per veure una desfilada militar, que ja em direu) a tot un ministre de la Presidència del govern d’Espanya. Com si fos el Madrid-Partizan de Belgrad de bàsquet, però amb una senyora de protocol en el paper de Yabusele i Isabel Díaz Ayuso detonant el ball de bastons amb una antiesportiva com la de Sergi Llull.
El més preocupant del cas és que l’afer s’ha tractat més com una nova pugna entre blaus i vermells (i entre IDA i Núñez Bruce Esprinter Feijóo) que com el que és: un pas més en la desenfrenada carrera cap al totalitarisme i la degradació de la democràcia d’un partit que la prefereix abans “rota que roja”, al revés del que va dir José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda de la dictadura de Primo de Rivera. Ho ha tractat així la premsa de dretes, però tampoc la premsa d’esquerres adverteix del tot del perill real, perquè hi veu estratègia —també n’hi ha del PSOE— on hi ha un risc evident d’anar pel pedregar. Ah, i quan dic “rota” no ho dic per Catalunya, ho dic per un partit que dinamita la convivència amb el discurs del govern il·legítim, a l'altura de Donald Trump o Jair Bolsonaro.
Com és possible que a aquestes altures hi hagi qui accepti el discurs del “govern il·legítim” en un sistema parlamentari amb més de 40 anys de vida?
Ho ha apuntat molta gent, però recullo les paraules d’Ignacio Escolar: “Imagineu, és un suposar, què passaria si el president català digués a un ministre del Govern d'Espanya que no és benvingut en un acte institucional de la Generalitat. Què llegiríem a la premsa? Què dirien les tertúlies? Què escoltaríem al Congrés? Què plantejarien alguns jutges i fiscals si això ho hagués fet la Generalitat de Pere Aragonès, Quim Torra o Carles Puigdemont?”.
Però és que el problema no és aquest. Ni és un “desvergonyiment” a Félix Bolaños. Tampoc és només és un “menyspreu” al govern d'Espanya, com escriu el director d'ElDiario.es. És, insisteixo, un desafiament a la democràcia, una degradació perillosa. La tribuna de la Puerta del Sol no és el Capitoli, ni la senyora de protocol porta un barret amb banyes, però el ministre representa tots els espanyols. I tenim una història que oblidem massa sovint.
Com és possible que a aquestes altures hi hagi qui accepti el discurs del “govern il·legítim” en un sistema parlamentari amb més de 40 anys de vida? Govern que, sigui dit més que de passada, ha afrontat una pandèmia, una guerra, uns indults, una inflació i una crisi energètica, i ha aprovat lleis progressistes. Això és el que ha fet aquest govern “social comunista”, Frankenstein i amic d’ETA i dels independentistes, que cal “derogar”, com diu Alberto Núñez Feijóo, perquè es veu que hi ha partits que representen uns ciutadans que no tenen els mateixos drets que ells. El mateix que deu pensar, per cert, la ministra de Defensa, Margarita Robles. Ara, el que no pot fer tampoc el PSOE és donar ales a Díaz Ayuso només per allunyar del centre Feijóo, cosa que ja fa solet, jugant també amb foc.
Però vaja, és igual. L’objectiu del Madrid polític que confon la seva idea i els seus interessos amb l’única Espanya possible, és la Moncloa. És l’objectiu del PP, Vox, la cúpula judicial i el Sindicat del Crim, però sobretot el de Díaz Ayuso i Manuel (MAR) Godoy. Guanyar la Moncloa com el Madrid, que ho tenia perdut, va forçar un quart partit a Belgrad.