Després de la guerra de 1808-1814, quan les potències europees que van vèncer Napoleó van reconèixer com a rei de les Espanyes i de les Amèriques el pare del rebesavi del rei emèrit, 69 dels 212 diputats de les Corts de Cadis van defugir de tota l'evolució liberal que havien viscut les Espanyes des de 1808 i van signar l'anomenat Manifest dels Perses. En aquest manifest es venia a dir que era costum dels antics perses patir —o, pel que sembla, gaudir— de cinc dies d'anarquia després de la mort del seu rei (xa), però feien un primerenc exercici de postveritat, perquè ningú va poder precisar des de llavors de quines fonts històriques treien aquest suposat costum iranià. Seguien després els diputats de la minoria servil de les Corts demanant la derogació dels principis liberals i democràtics de la Constitució de 1812 i la tornada a l'Antic Règim.

Diran vostès que què tenen a veure a aquells 69 de 1814 amb els 70 antics ministres i alts càrrecs de passats Governs de l'Estat del PSOE, PP i UCD que en aquesta segona meitat d'agost reivindiquen la memòria i imatge de l'anterior cap d'estat, en el que sembla part del desenvolupament d'una operació del deep state per salvar al Borbó emèrit, com en el seu moment va ser necessari salvar al Soldat Ryan.

No és gaire difícil adonar-se que la crisi de l'emèrit i del joancarlisme és, també, la crisi de la Corona, de la Monarquia i fins i tot de l'Estat i de la transició de 1978

Dic bé, al Borbó emèrit. Perquè, en el context de la secció cortesana d'aquest deep state no falta qui exigeixi (vet aquí el professor Muñoz Machado o l'advocada de l'Estat Elisa de la Nuez) trencar definitivament amb la memòria de Joan Carles de Borbó i Borbó i enfortir una nova Corona consolidada en una suposada i hipotètica transparència i exemplaritat de l'actual cap de l'estat, que exigiria de grans dosis de fredor i deixadesa respecte a la història de la transició i post-transició entre 1978 i 2014.

Doncs sí que tenen molt a veure els 69 de 1814 amb els 70 de 2020. Perquè no és gaire difícil adonar-se que la crisi de l'emèrit i del joancarlisme és, també, la crisi de la Corona, de la Monarquia i fins i tot de l'Estat i de la transició de 1978. I, de la mateixa manera que en 1976-1980 va haver-hi centenars de quadres franquistes que van haver de desaparèixer de l'escena política perquè encaixés la reforma de Suárez evitant la ruptura democràtica, la teoria gatopardiana exigeix ara importants canvis superficials perquè el nucli del sistema no canviï.

No obstant això, el que neix de nou sol coexistir amb el vell, que lluita per no morir. El paràmetre dels conceptes "és necessari canviar-ho tot" i "perquè res canviï" és permeable a les circumstàncies històriques, i aquesta classe de processos sol emportar-se per davant estructures polítiques, institucions i fins i tot suposades sobiranies. Les crisis europees de 1848-1852, 1866-1871, 1918-1920, 1945-1949 i 1989-1996 n'estan plenes d'exemples.

Els 70 signants saben que pertanyen als sectors perimetrals del sistema que són prescindibles.